Retroprojecció

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La retroprojecció[1] és un procés que consisteix en projectar una imatge, gravada prèviament, durant un rodatge per a que actuï com a fons de l'escena, per la part posterior d'una pantalla translúcida, col·locada darrere de l'acció, el set i la càmera que grava. Així, es busca evitar la projecció d'ombres (dels actors o el set) al fons de l'escena.

D'aquesta manera, se situa als actors i actrius entre la càmera i la pantalla, darrera la qual hi hauria el projector que reproduiria una escena fixe o en moviment. D'aquesta manera, es pot aconseguir infinites possibilitats de fondos sense sortir de l'estudi de gravació.

A més, la tècnica s'utilitza molt en fotografia comercial per presentar motius en llocs exòtics sense haver de desplaç-se a aquests, fet que suposaria un enorme cost, com en el cas del cinema o televisió. També serveix de molta utilitat per a dur a termes processos com el mate painting o la rotoscòpia.[2][3][4]

Història[modifica]

La retroprojecció s'utilitza en cinema especialment en escenes de cotxe. Se situa la càmera dintre d'un mentre la retroprojecció simula el moviment del vehicle. D'aquesta manera, ha propiciat una major facilitat en rodatges de desplaçament i en la gravació de diàlegs en aquestes circumstàncies.

La retroprojecció va estar realment inexplorada fins a l'arribada del sonor al cinema. Per una banda, la incipient necessitat de treballar en estudis (insonoritzats per a aconseguir l'ambient òptim per l'enregistrament del so) va potenciar l'ús d'aquest recurs, per a simular tot tipus d'espais cinematogràfics.

Per altra banda, la necessitat de càmeres amb la capacitat de sincronitzar els seus obturadors i la inexistència d'un negatiu amb el que es poguessin projectar eficientment les imatges va provocar que, tot i ser concebuda anteriorment, aquesta tecnologia no fos utilitzada fins a la dècada del 1930, amb els estrenes de Just imagine (1930) i Liliom (1934), ambdues de la mà de Fox Film Corporation.

Especialment, es destaca en la utilització d'aquesta tecnologia a Hitchcock, qui va portar-la a l'extrem per a construir un espai paranoic-obsessiu en el que la projecció dintre de la projecció es revela com a tal, dissolvent la consistència d'aquella suposada realitat. Per exemple, a Foreign Corresponden (1940) va utilitzar la retroprojecció per a mostrar un avió estavellant-se. Per a fer-ho, va projectar sobre paper d'arròs imatges en moviment del mar mentre que alliberava, amb molta potència, que travessava el paper, inundant així la cabina del set.

També es pot anomenar a Lars von Trier que va arribar a l'extrem d'utilitzar fins a set capes de projeccions successives en el mateix pla.

No obstant, cal esmentar que alguns espectadors van trobar la retroprojecció massa artificiosa, aprenent ràpid a detectar un efecte destinat a ser invisible. Això s'entén si es té en compte la necessitat de frontalitat i immobilitat de la càmera durant l'ús de la tecnologia.[5]

Pel·lícules on ha estat utilitzada la retroprojecció[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Retroproyección - Diccionario de fotografía y diseño». www.fotonostra.com. [Consulta: 15 desembre 2016].
  2. Russo, Eduardo Angel.. Diccionario de cine : estética, critíca, técnica, historia. 1. ed. Buenos Aires: Paidós, 1998. ISBN 950-12-7324-5. 
  3. Sánchez Escalonilla, Antonio. Diccionario de creación cinematográfica. 1. ed. Barcelona: Ariel, 2003. ISBN 84-344-6811-5. 
  4. Konigsberg, Ira.. Diccionario técnico Akal de cine. Tres Cantos, Madrid: Akal Ediciones, 2004. ISBN 84-460-1902-7. 
  5. García Eqüés, Raúl. La imagen escindida: La retroproyección con valor expresivo (Tesi). Universitat Pompeu Fabra, 2015-2016.