Ricardo Piglia

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaRicardo Piglia
Ricardo Piglia.jpg
Nom original (es) Ricardo Emilio Piglia Renzi
Biografia
Naixement 24 novembre 1941
Adrogué
Mort 6 gener 2017 (75 anys)
Buenos Aires
Causa de mort Esclerosi lateral amiotròfica
Educació Universitat Nacional de La Plata
Activitat
Ocupació Escriptor, periodista i guionista
Ocupador Universitat de Princeton
Universitat Harvard
Gènere artístic Prosa
Obra
Obres destacables Respiración artificial Tradueix
Q6077998 Tradueix
Premis
Signatura

IMDB: nm0683049
Modifica les dades a Wikidata

Ricardo Emilio Piglia Renzi (Adrogué, 24 de novembre de 1941-Buenos Aires, 6 de gener de 2017)[1] va ser un escriptor i crític literari argentí.

Trajectòria[modifica]

Després de la caiguda de Perón (1955), es va anar amb la seva família d'Adrogué i es va instal·lar a Mar del Plata.[2] Piglia va estudiar Història en la Universitat Nacional de la Plata, ciutat on va viure fins a 1965. Després va treballar durant una dècada en editorials de Buenos Aires, va dirigir la Sèrie Negra, famosa col·lecció de policials que va difondre Dashiell Hammett, Raymond Chandler, David Goodis i Horace McCoy. «Vaig començar a llegir policials gairebé com un desviament natural del meu interès per la literatura estatunidenca. Un llegeix a Fitzgerald, després a Faulkner i ràpidament es troba amb Hammett i amb David Goodis. Més tard, entre 1968 i 1976, vaig llegir policials per necessitat professional, ja que dirigia una col·lecció», va dir en una oportunitat. Durant la dictadura d'Onganía va abandonar el país i va marxar a l'exili.[3]

Piglia ha assenyalat que dues poètiques antagòniques i els seus reversos li han interessat: la que està basada en l'oralitat, aparentment «popular», que ha arribat a una espècie de crispació expressiva, com Guimaraes Rosa o Juan Rulfo; i la de la «avantguarda» que treballa amb la idea que l'estil és plural: tant James Joyce com Manuel Puig, per exemple, van treballar amb registres múltiples.

Va començar a escriure en la segona meitat dels anys 1950 en Mar del Plata el seu Diario, i ho ha continuat durant tota la seva vida. Va rebre un esment especial en el VII concurs Casa de las Américas, Cuba, i això va significar la publicació del seu primer llibre: el de contes Jaulario. Però el reconeixement internacional ho deu a la seva primera novel·la Respiración artificial, de 1980.

Piglia va ser, a més, crític, assagista i professor acadèmic, que ha estudiat a Bertold Brecht, Benjamin i Lukács, a Erich Auerbach, Szondi i Vernant, als russos Tiniánov, Sklovski o Bajtin. Ha escrit sobre la seva pròpia escriptura (que està lligada a la crítica) i ha elaborat assajos sobre Roberto Arlt, Borges, Sarmiento, Macedonio Fernández i altres escriptors argentins.

Piglia va viure als Estats Units, on va ser professor en diverses universitats, entre les quals figuren les de Harvard i Princeton, en les quals va fer classes durant una quinzena d'anys. De la segona es va jubilar a finalitats de 2010.[4]

Encara que estava instal·lat en aquest país, on tenia casa pròpia (Markham Road 28) amb la seva dona, l'artista Martha Eguía,[4] va decidir tornar a Argentina: al desembre de 2011 va arribar a Buenos Aires i va començar a escriure, amb elements autobiogràfics, la novel·la El camino de Ida, que va publicar Anagrama en 2013.[5] Després del seu retorn, Piglia va gravar també un programa de televisió de quatre capítols en els quals ensenya sobre Jorge Luis Borges i va dirigir una col·lecció de reedicions de la literatura argentina.[5]

Al costat del músic Gerardo Gandini va compondre l'òpera La ciudad ausente, basada en la seva pròpia novel·la, estrenada en el Teatre Colón en 1995. Com antòleg ha publicat, entre altres llibres, Crímenes perfectos i La fieras, tots dos amb obres del gènere policial. També al costat del dibuixant Luis Scafati i a l'escriptor Pablo De Santis van realitzar una versió gràfica de la novel·la "La ciudad ausente" editada a Argentina per Oceano-Temas i a Espanya per Libros del Zorro Rojo. La seva obra ha estat traduïda a nombrosos idiomes, particularment a l'anglès, francès, italià, alemany i portuguès.

En 2014 se li va diagnosticar una Esclerosi lateral amiotròfica (ELA), la qual cosa va afectar considerablement la seva salut; malgrat això, va continuar treballant, amb l'ajuda de la seva assistent, Luisa Fernández, en la selecció dels seus diaris i l'edició d'escrits inèdits. Va morir el 6 de gener de 2017, als setanta-cinc anys d'edat.[6][7]

A més de la ja prevista publicació del tercer tom dels seus diaris, una editorial independent va reunir en volum, sota el títol Escritores norteamericanos, una sèrie d'assaigs escrits per Piglia a finalitats dels anys seixanta, per a una col·lecció d'autors estatunidencs a càrrec de Pirí Lugones i Jorge Álvarez.[8]

El cinema i Piglia[modifica]

Va escriure els guions de les pel·lícules Comodines (1997), de Jorge Nisco; La sonámbula, recuerdos del futuro (1998), de Fernando Spiner; Corazón iluminado (1998), de Héctor Babenco; El astillero (2000), de David Lipszyc, basada en la novel·la homònima de Juan Carlos Onetti. Marcelo Piñeyro dirigí Plata quemada (2000), amb guió del mateix Piñeyro iy de Marcelo Figueras basat en la ·lde Piglia, film que va obtenir a Españnya el Premi Goya 2000 al millor llargmetratge estranger de parla hispana. També va escriure el guió per la minisèrie televisiva Los siete locos y los lanzallamas, basada en l'obra de Roberto Arlt.[9]

Premis[modifica]

Obres[modifica]

Novel·les[modifica]

Contes[modifica]

  • Jaulario, Casa de las Américas, La Habana, Cuba, 1967. Conté 9 contes:
    • Tierna es la noche; Tarde de amor; La pared; Una luz que se iba (primer premi en el concurs de la revista Bibliograma, 1963); Desde el terraplén; La honda; En el calabozo; Mata Hari 55; i Las actas del juicio
  • La invasión, Editorial J. Álvarez, Buenos Aires, 1967. Aquest llibre és Jaulario modificat i ampliat; així, conté el conte Mi amigo, no inclòs en el llibre cubà, i introdueix modificacions en alguns relats, com els importants en Una luz que se iba, conte sí inclòs a Jaulario.[15] Editorial Anagrama va treure una reedició ampliada en 2007. L'edició de 1967 conté 10 contes:
    • Tarde de amor; La pared; Una luz que se iba; En el terraplén; La honda; Mata Hari 55; Las actas del juicio; Mi amigo (primer premi, compartit, en el concurs de la revista El Escarabajo de Oro, 1962), La invasión i Tierna es la noche
  • Nombre falso, Siglo XXI Editores, México, 1975. Contenia cinc relats — Las actas del juicio; Mata Hari 55; El laucha Benítez cantaba boleros; La caja de vidrio i El precio del amor— i la nouvelle que dona títol al llibre; l'edició definitiva —Seix Barral, Buenos Aires, 1994—, quedà així: El fin de viaje; El laucha Benítez cantaba boleros; La caja de vidrio; La loca y el relato del crimen; El precio del amor i Nombre falso
  • Prisión perpetua, Editorial Sudamericana, Buenos Aires, 1988; conté les nouvelles Prisión perpetua i Encuentro en Saint-Nazaire; a l'edició espanyola li agregaren dos relats: El fin del viaje i La loca y el relato del crimen. En les quatre figura Emilio Renzi, el personatge que adoptà el paper de narrador de Respiración artificial
  • Cuentos morales, amb introducció d'Adriana Rodríguez Pérsico; Espasa Calpe, Buenos Aires, 1995
  • El pianista, Eloísa Cartonera, Buenos Aires, 2003

Assaig[modifica]

  • Crítica y ficción, Seix Barral, Buenos Aires, 1986. L'edició d'Anagrama, en 2001, incorpora entrevistes i intervencions des de 1986 fins 2000 i conté:
    • La lectura de la ficción; Sobre Roberto Arlt; Narrar en el cine; Una trama de relatos; Sobre Cortázar; El laboratorio de la escritura; Sobre el género policial; Parodia y propiedad; Sobre 'Sur'; Sobre Borges; Novela y utopía; Los relatos sociales; La literatura y la vida; Ficción y política en la literatura argentina; Sobre Faulkner; Primera persona; Borges como crítico i Conversación en Princeton
  • Formas breves, Temas Grupo Editorial, Buenos Aires, 1999
  • Diccionario de la novela de Macedonio Fernández, Fondo de Cultura Económica USA, 2000
  • El último lector, Anagrama, Barcelona, 2005
  • Teoría del complot, Mate, Buenos Aires, 2007
  • La forma inicial, Eterna Cadencia, Buenos Aires, 2015
  • Por un relato futuro. Conversaciones con Juan José Saer, Anagrama, Barcelona, 2015
  • Las tres vanguardias, Eterna Cadencia, Buenos Aires, 2016
  • Escritores norteamericanos, Tenemos las máquinas, Buenos Aires, 2017

Altres[modifica]

  • Antología personal, Fondo de Cultura Económica, 2014 / Anagrama, Barcelona, 2015
  • Los diarios de Emilio Renzi, tres volums dels diaris que Piglia va escriure des dels 16 anys:
    • Los años de formación (1957 - 1967), Anagrama, Barcelona, 2015
    • Los años felices (1968 - 1975), Anagrama, Barcelona, 2016
    • Un día en la vida, previst per 2017

Referències[modifica]

  1. «Murió el escritor Ricardo Piglia». Diario Clarín. [Consulta: 6 gener 2017].
  2. Entrevista a Piglia de Juan Gabriel Vásquez d la revista Lateral, publicada a Avizora.com. Consultat el 5 de juny de 2011.
  3. Ricardo Piglia: la escritura y el arte nuevo de la sospecha, Daniel Mesa Gancedo ISBN 84-472-1053-7. p 23
  4. 4,0 4,1 Javier García. Piglia, literatura y enfermedad, La Tercera, 30.05.2015; acceso el mismo día
  5. 5,0 5,1 Alejandro Rebossio. Piglia, un extraño en Princeton que abre la temporada literaria, El País, 01.09.2013; acceso 05.09.2013
  6. Murió Ricardo Piglia Página/12, 6.1.2017
  7. Murió el escritor Ricardo Piglia La Nación, 6.1.2017
  8. Piglia lector: 12 escritores norteamericanos bajo su lupa Infobae, 12.2.2017
  9. Ficha de Piglia en IMDb, s/f, acceso 30.05.2015
  10. Juan Ignacio Irigaray. Un juez declara amañado el Premio Planeta argentino de 1997, El Mundo, 02.03.2005; acceso 05.07.2013 (cal subscripció per poder veure l'artícle)
  11. «Ricardo Piglia gana el premio Rómulo Gallegos». El País, 02-06-2011. [Consulta: 3 juny 2011].
  12. Juliana Boersner. 'Blanco nocturno' de Ricardo Piglia gana el Premio Dashiell Hammet 2011, Papel en blanco, 30.07.2011; acceso 16.02.2012
  13. Premios 2012 en el portal de Casa de las Américas; acceso 16.02.2012
  14. Alicia Rinaldi. Ricardo Piglia: "Hoy viajan los escritores, y no los libros", El Mercurio, 31.08.2013; acceso 01.09.2013
  15. Ricardo Piglia: la escritura y el arte nuevo de la sospecha, Universidad de Sevilla, Secretariado de Publicaciones, 2006. Sobre Jaulario y La invasión véanse las páginas 166 y siguientes de este libro coordinado por Daniel Mesa Gancedo.

Bibliografia[modifica]


Premis i fites
Precedit per:
Andrés Neuman
El viajero del siglo
Premi de la Crítica de narrativa castellana
2010
Succeït per:
Ignacio Martínez de Pisón
El día de mañana
Precedit per:
William Ospina
El país de la canela
Premi Rómulo Gallegos
2011
Succeït per:
Eduardo Lalo
Simone