Rockabilly

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Rockabilly
Orígens estilístics Rock and roll, hillbilly, country
Orígens culturals Dècada del 1950 als Estats Units.
Instruments típics Guitarra, contrabaix, bateria
Popularitat al Mainstream Edat d'or durant els anys 50, revival des de la dècada de 1980
Subgèneres
Psychobilly
Gèneres de fusió
Punk rock
Warren Smith en un concert al The Big D. Jamboree (c. 1956)
Stray Cats en un concert a Gijón el 24 de juliol del 2004

El rockabilly és un gènere musical, producte de la fusió de les músiques afroamericana i country, interpretat en els seus inicis per cantants blancs del sud dels Estats Units i el qual va tindre el seu auge a mitjans dels anys cinquanta del segle XX.

Orígens[modifica | modifica el codi]

S'inspira en el blues i es basa en el bluegrass. Carl Perkins, un dels seus intèrprets, el va descriure com un "blues amb un ritme country". Primordialment, va ésser un gènere masculí i les seues figures clau foren el mateix Perkins, Gene Vincent, Eddie Cochran i Elvis Presley. Segons P. Guralnick, aquest gènere musical va començar i va acabar amb Elvis Presley, però la seua influència és patent encara avui dia. Tot i que, inicialment, fou un estil nord-americà, el rockabilly fou recollit pels seguidors britànics, especialment pels teddy boys, la qual cosa és un exemple d'apropiació transnacional.[1]

Característiques[modifica | modifica el codi]

Tendia a constituir-se en un gènere rígid i estrictament definit, amb la imitació com a essència (si més no, durant els anys cinquanta): "El seu ritme era nerviosament accelerat, accentuat en el temps feble, i l'impulsava un baix elèctric característicament palmat. El so sempre era net, mai confús, amb una mena de primesa i energia maníaca a càrrec de la sòlida guitarra solista de Scotty Moore o del piano de Jerry Lee Lewis. Més endavant, el so es va reforçar amb una utilització generosa de l'eco".[2] Posteriorment, el rockabilly va continuar amb intèrprets de finals dels cinquanta i dels seixanta com Roy Orbison i els Everly Brothers, i durant els anys vuitanta amb grups com els Stray Cats.[3]

Influències[modifica | modifica el codi]

Va exercir la seua influència en l'obra de molts intèrprets de rock'n'roll (incloent-hi els primers The Beatles) i també en bandes punk dels setanta com The Clash. A la dècada dels vuitanta, les bandes a l'estil dels The Blasters, The Cramps i Jason and the Scorchers van tocar un estil de rock infós amb elements de rockabilly, country i punk.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gracyk, T., 2001. I Wanna Be Me: Rock Music and the Politics of Identity. Filadèlfia: Temple University Press. Pàgs. 1116-1119.
  2. Guralnick, P., 1989. Feel Like Going Home. Londres: Omnibus Press. Pàg. 68.
  3. 3,0 3,1 Shuker, Roy, 2009. Rock total: todo lo que hay que saber. Ed. Ma Non Troppo, Barcelona. Pàgs. 265-266. ISBN 9788496924666. [1]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Guralnick, P., 1992. "Rockabilly", a DeCurtis, A. i Henke, J. (eds.). The Rolling Stone Illustrated History of Rock and Roll. 3a. edició. Nova York: Random House, pàgs. 67-72.
  • Morrison, Craig, 1996. Go Cat Go!: Rockabilly Music and its Makers. Illinois. University of Illinois Press. ISBN 0-252-06538-7.

Discografia[modifica | modifica el codi]

  • The Blasters, "Marie Marie" (c. 1981).
  • The Blasters Collection (Slash/Wb, 1990).
  • Rock This Town: Rockabilly Hits, vols. 1 i 2 (Rhino, 1991).
  • Elvis Presley, The Complete Sun Sessions (RCA, 1987).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rockabilly