Salpassa

Salpassa

La “Salpassa”, segurament del llatí salis sparsio, aspersió de sal, és una festa tradicional dels pobles del País Valencià, encara que en molts d'ells ja s'ha perdut. Té gran tradició en els pobles de la Marina Alta, en especial a les Valls de Pego, tenint a Pego, la seva capital, la major esplendor, sent el poble més gran en que perdura, a més de perdurar en petits pobles de la zona com Forna (L'Atzúbia), Vall d'Ebo, Murla, Castell de Castells, Vall d'Alcalá i altres pobles de la zona. També es conserva en altres pobles de la Comunitat, com Otos, Benilloba, Albalat, Antella, Beniatjar, o Finestrat.

Un sacerdot beneint un domicili en la celebració de la Salpassa a Pego, Alacant, arxidiòcesi de València. Es veuen les flors a la porta de casa, esperant la vinguda del preste. Fotografia de Maria Carmen Lloréns Ribes. Any 2009

La celebració d'aquesta festa recull el mandat del Ritual Romà de Benet XIV de beneir per Pasqua de Resurrecció les cases de la parròquia i que encara es conserva al modern Bendicional, encara que, anticipada habitualment al Dimecres Sant (antic darrer dia de la quaresma, que avui acaba el Dijous Sant al matí), tenia per fi, a més de beneir les cases i les famílies, anunciar les festes del Tridu Sacre i convidar-los a participar-hi.

Encara que presenta varietats als pobles, la festa consisteix en una visita del sacerdot o de rector a totes les cases del poble. Allí, amb aigua beneïda i, encara en molts casos, amb sal, asperje l'habitatge des de la porta, amb la família present, dient en valencià "La pau del Senyor a aquesta casa, i a tots els aci presents", segons el mandat evangèlic de saludar desitjant la pau. Després beneeix l'aigua i la sal que la família ja té a punt en una taula disposada, li ofereix el “Lignum Crucis” o una altra creu i els desitja “Bona Pasqua”. Com agraïment al sacerdot i als escolanets que l'acompanyen, se li oferia una gratificació econòmica i uns ous, que ja deixaven d'estar prohibits en finalitzar la Quaresma.

Acompanyant el sacerdot, els nens de la parròquia acompanyen anunciant-ne l'arribada, especialment els escolanets o acòlits, per als quals es convertia en una veritable festa, doncs, tocaven campanes i cantaven càntics tradicionals perquè tot el poble conegués l'arribada del preste.

És interessant citar el Rvd. Andrés Monzó Nogués, d'Albalat dels Tarongers, que descrivia la Salpassa en temps de la postguerra, i que és de gran interès, doncs, on es conserva aquesta festa, sol seguir gairebé el mateix ritu. Diu així:

SARPASSA. És la benedicció de les cases, que es fa dimecres Sant, després de la missa, segons el ritu aprovat per fora del temps pasqual. Es revesteix el Rector el roquet i surt, amb el sagristà i acòlits igualment revestits, que porten l'acetre i aspersori, un plat amb sal beneïda per deixar una cullerada a cada casa i cistelles per recollir els ous amb què la pietat agraeix la benedicció, a més d'una bosseta per si es presenta alguna almoina en metàl·lic. El que és tradicional sembla haver estat pregar la pregària una sola vegada en plural a la porta de l'església i passar després escampant les cases (esperant amb sal, antigament). Avui, segons la ment del Ritual sembla que s'ha de resar l'oració a cada casa. Després s'escampa, i el sagristà o acòlit rep sal sense beneir, que canvia per beneïda. No és admissible espaiar la sal. Cal advertir abans, que la sal beneïda és un sacramental de moltíssimes aplicacions, la qual cosa han de aprofitar els fidels. Acabada la SARPASSA es dóna una gratificació de 10 cèntims a cadascun dels nens, que van formar al bulliciós seguici. Al sagristà se l'obsequia amb una dotzena d'ous. També s'obsequia els acòlits.

Bibliografia

• Monferrer i Monfort, Alvar (1995). La Salpassa. Sèrie Minor. Etnografia 26 . Generalitat Valenciana. ISBN  84-482-1038-7