Segona Guerra de l'Opi

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarSegona Guerra de l'Opi
Guerres de l'Opi Modifica el valor a Wikidata
La bataille de Palikiao.jpg
El pont de Pa-Li-Kiao el vespre anterior a la batalla homònima, d'Émile Bayard
Tipusguerra Modifica el valor a Wikidata
Data1856-1860
Llocdinastia Qing Modifica el valor a Wikidata, Xina
ResultatVictòria del Regne Unit, França i Rússia. El sud de Kowloon ocupat pel Regne Unit.
Bàndols
Regne Unit Regne Unit (Companyia Britànica de les Índies Orientals),
França Segon Imperi Francès,
Amb el suport de
Estats Units Estats Units
Rússia Imperi Rus
República Popular de la Xina República Popular de la Xina
Comandants
Regne Unit Michael Seymour
França Jean-Baptiste Louis Gros
Xina Ye Mingchen
Forces
16.700 homes i 173 vaixells 200.000 homes

La Segona Guerra de l'Opi (en xinès tradicional: 第二次鴉片戰爭; en xinès simplificat: 第二次鸦片战争; en pinyin: Dì'èrcì Yāpiàn Zhànzhēng; 1856-1860) va ser un conflicte armat entre el Regne Unit i França, d'una banda, i la dinastia Qing de la Xina, per una altra.[1][2]

Va ser la segona gran guerra de les Guerres de l'Opi, va lluitar per qüestions relacionades amb l'exportació d'opi a la Xina i va resultar en una segona derrota per a la dinastia Qing. Els acords de la Convenció de Pequín van conduir a la cessió de la península de Kowloon com a part de Hong Kong.

Antecedents històrics[modifica]

Durant l'any 1850 hi ha un gran creixement de l'imperialisme. Les potències occidentals tenen un sol objectiu: establir nous ports d'escala i expandir mercats ultramarins. El problema era que el tractat de Huangpu -acord francès- i el tractat de Wangxia -acord estatunidenc-, tenien clàusules que permetien la renegociació d'aquests tractats després de dotze anys.

En un esforç d'expandir els seus territoris a la Xina, el Regne Unit demana a les autoritats de la dinastia de Qing, renegociar l'acord del tractat de Nanquín l'any 1854. Les demandes britàniques inclouen que poden exercir el lliure comerç a tota Xina, legalitzar la comercialització de l'opi, abolir els impostos a l'estranger pel trànsit intern, suprimir la pirateria, regular el tràfic de treballadors (que són com esclaus) i permetre a l'ambaixador britànic residir a Pequín. La cort dels Qing va refusar les demandes del Regne Unit, França i els Estats Units, i per això va esclatar la Segona Guerra de l'Opi, que es va dur a terme entre els anys 1856 i 1860.

Causes[modifica]

  • Conflictes comercials entre el Regne Unit i la Xina.
  • Tot i els esforços del govern xinès per imposar les seves lleis contra les drogues, el govern britànic feia contraban d'opi de l'Índia a la Xina.
  • La petició del Regne Unit de renegociar el tractat de Nanquín.
  • L'emperador xinès va fer un debat i, finalment, van decidir que els britànics havien de deixar la venda d'opi, però els britànics es van negar a perdre tots els diners que això donava i es van negar a donar-los l'opi.

La guerra[modifica]

La captura de Ye Mingchen després de la caiguda de Canton
L'execució del missioner francès Auguste Chapdelaine va ser la causa oficial de la participació francesa en la Segona Guerra de l'Opi

La guerra pot ser vista com una continuació de la Primera Guerra de l'Opi (1839-1842),[3] i per això va ser anomenada Segona Guerra de l'Opi.

El 8 d'octubre de 1856, els oficials dels Qing van abordar l'Arrow, un vaixell de propietaris xinesos que havia estat registrat a Hong Kong (en possessió dels britànics) i era sospitós de pirateria i contraban. Dotze subjectes xinesos van ser arrestats i fets presoners. Aquest fet va ser conegut com l'«Incident de l'Arrow». Els oficials britànics de Canton van demanar l'alliberament dels navegants afirmant que, com que el vaixell havia estat recentment registrat per britànics, estava protegit sota el tractat de Nanquín. Només quan va ser demostrat que aquell era un argument feble, els britànics van insistir que l'Arrow havia tingut una insígnia britànica i que els soldats dels Qing havien insultat la bandera. Estant en guerra amb els insurgents de la Rebel·lió Taiping, els Qing no estaven en condicions de rebre un atac d'Occident.

Encara que els britànics es van endarrerir per la Rebel·lió de l'Índia, van respondre a l'Incident de l'Arrow en 1857 atacant Canton (Guangzhou) des del Riu Perla. Ye Mingchen, que es convertiria en governador de les províncies de Guangdong i Guangxi, va alertar els soldats xinesos en els forts. Després de prendre els forts propers a Canton sense gaire esforç, l'Armada Britànica va atacar la ciutat.

El Parlament Britànic va decidir prendre compensació de la Xina basant-se en l'informe de l'Incident de l'Arrow presentat per Harry Parkes, el cònsol britànic a Guangzhou. França, els Estats Units i Rússia van rebre invitacions per adherir-se al Regne Unit en una aliança. França es va unir a l'acció britànica en contra de la Xina, provocada per l'ajusticiament del missioner francès Pare Auguste Chapdelaine, en l'anomenat «Incident d'Auguste Chapdelaine», per part d'autoritats locals en la província de Guangxi. Rússia i els Estats Units van convidar a Hong Kong a unir-se a la causa anglo-francesa, però mai no va aportar ajuda militar.

Els britànics i els francesos van unir forces sota el comandament de l'almirall Michael Seymour. L'armada britànica, liderada per Lord Elgin, i la francesa, encapçalada per Jean Baptiste Louis Gros, van atacar i van ocupar Guangzhou a finals de 1857. Ye Mingchen va ser capturat, i Bo-Gui, el governador de Guangdong, es va rendir. Es va formar un comitè conjunt de l'aliança. Bo-gui va romandre en el seu lloc original per mantenir l'ordre en nom dels agressors. L'aliança anglo-francesa va mantenir el control de Guangzhou per quasi quatre anys. Ye Mingchen va ser exiliat a Calcuta, Índia, on va morir d'inanició.

La coalició es va dirigir després cap al nord per assaltar els forts de Taku, prop de Tientsin (Tianjin) en maig de 1858.

Dates importants[modifica]

  • 1839: els oficials xinesos van destruir els carregaments d'opi britànics i llavors va començar la primera guerra.
  • 1842: la Xina va firmar el tractat de Nanquín (va ser un tractat de pau entre l'Imperi Britànic i la Xina, que va marcar el final de la primera guerra d'Opi).
  • 1856: va començar la segona guerra de l'Opi.
  • 1858: la Xina va firmar el tractat de Tianjin (té altres noms com: Tractat de Tientsin, Tractat de Tien-Tsin), va obrir els ports xinesos als estrangers i va legalitzar l'opi.

Conseqüències[modifica]

L'emperador Tongzhi va ratificar el Tractat de Tianjin pel què es van obrir més ports xinesos als estrangers, va permetre la presència de delegacions diplomàtiques a la capital xinesa, l'activitat dels missioners cristians, i la legalització de la importació d'opi.[4]

La Convenció de Pequín va donar per acabat el contracte d'arrendament de la península de Kowloon, i va cedir a perpetuïtat la terra formalment als britànics.[5] En el tractat també es va cedir part de Manxúria a l'Imperi Rus. Es van cedir a Rússia el drets sobre l'Ussuri Krai, una part del modern Territori de Primórie, el territori que corresponia a l'antiga província manxú de Tartària Oriental. El tractat és considerat com un dels tractats desiguals.

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Segona Guerra de l'Opi
  1. Michel Vié, Histoire du Japon des origines a Meiji, PUF, p.99. ISBN 2-13-052893-7
  2. Jack Beeching, The Chinese Opium Wars (1975), ISBN 0-15-617094-9
  3. Fay, P.W.. The Opium War, 1840-1842: Barbarians in the Celestial Empire in the Early Part of the Nineteenth Century and the War by which They Forced Her Gates Ajar. University of North Carolina Press, 2000, p. 393. ISBN 978-0-8078-6136-3. 
  4. James, Bruce. Peace Treaty between the Queen of Great Britain and the Emperor of China (en anglès), 26 juny 1858. 
  5. (anglès) Endacott, George Beer. Carroll, John M. [2005] (2005). A Biographical Sketch-book of Early Hong Kong. HK University press. ISBN 9622097421