Setge de Tèrme

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Battle icon gladii.svgSetge de Tèrme
Croada albigesa
Le château et le village de Termes (Aude) vus depuis l'Est.jpg
Data De l'1 d'agost de 1210 al 23 de novembre de 1210
Localitat Tèrme
Resultat Victòria dels croats
Tèrme (França)
Tèrme
Tèrme
Coord.: 43° 0′ 5″ N, 2° 33′ 47″ E / 43.00139°N,2.56306°E / 43.00139; 2.56306
Bàndols
Croats Croats Armoiries Albret.svg Tèrme
Comandants en cap
Armoiries seigneurs Montfort.svg Simó IV de Montfort Armoiries Albret.svg Raymond de Tèrme

El setge de Tèrme és una operació militar de Simó de Montfort durant les seves campanyes per conquerir els vescomtats de Besiers, Albi i Carcassona, durant el curs de la guerra coneguda com a croada albigesa.

Motiu del setge[modifica]

La croada albigesa va començar durant l'estiu de 1209 a la crida del papa Innocenci III. A la tardor, Besiers, Carcassona, i en general la vall de l'Aude, havien estat conquerides pels croats, però no podien aspirar a controlar els seus nous territoris sense controlar les tres principals fortaleses de muntanya: Menerba, Tèrme i Cabaret.

Els senyors d'aquestes fortaleses, com Raymond de Tèrme, no van reconèixer Simó de Montfort com el seu nou senyor, sobretot perquè estaven protegint els càtars i volien lluitar contra els croats. Per tant, ?Simó de Montfort va decidir a la primavera de 1210 reduir aquests focus de resistència del nord i sud de Carcassona.

Després d'una operació frustrada contra Cabaret, Simó va assetjar Menerba, i al 22 de juliol de 1210, amb l'ajut dels habitants de Narbona, va prendre la ciutat aprofitant que estava aïllada dels seus aliats. En finalitzar aquesta conquesta, Simó de Montfort va decidir conquerir Tèrme. Els habitants de Narbona van anunciar que no hi participarien, i la majoria dels croats que havien participat en el setge de Menerba van informar que havien completat la seva quarantena[1] i van deixar Occitània per tornar a casa. Malgrat això, Robert II de Dreux i Guillem II de Ponthieu van unir-se amb els croats amb un gran contingent.

Les màquines de setge que utilitzarien contra Tèrme estaven a Carcassona, però Pere Roger de Cabaret (aliat del senyor de Tèrme), és informat pels seus espies i ataca la ciutat de Carcassona per destruir aquestes màquines. Després d'una lluita aferrissada, Pierre Roger fuig. Les màquines destruïdes són reparades i van partir cap a Tèrme escoltades per un contingent de croats que van arribar de Bretanya.

El setge[modifica]

Simó de Montfort arriba al castell l'1 d'agost i va instal·lar el seu campament al davant de l'accés lateral est de les fortificacions del sud, al lloc on es troba actualment el poble, en un terreny pla i a prop de l'aigua. En aquell moment, Tèrme era un conjunt d'assentaments fortificats que envoltaven el castell senyorial situat a la part superior. El conjunt s'asseu sobre un promontori rocós envoltat per profunds abismes formats pel riu Sou i el torrent Caulière. Les gorges Termenet defensen naturalment el lloc cap al nord, i allà, al final de la carena que baixa des del castell, es trobava una petita fortificació anomenada Termenet.[2] Tèrme estava protegida per vint cavallers i uns 500 soldats catalans; a més, tenien un expert en la fabricació i utilització de catapultes amb les quals podrien anul·lar les accions dels croats.

Simó de Montfort decideix atacar pel costat sud, ja que aquest és el costat amb menys pendent, però com va descriure el cronista Pere de Vaux-de-Cernay,[3] n'hi havia dos suburbis fortificats en la part inferior del castell. Els treballs de soscavament i l'acció de les màquines de setge van afeblir la primera línia de defensa i van poder fer una bretxa. Llavors, va començar l'assalt, però els habitants de Tèrme decideixen incendiar el primer suburbi i retirar-se darrere de la segona línia de defensa. Quan el foc va ser extingit, s'inicia un contraatac per rebutjar els croats. La lluita continuarà en aquesta zona, però sense avenços estratègics, ja que les parts de la muralla que estaven afeblides es reparen ràpidament.

Reconstrucció de Tèrme voltant el 1210, segons una vista aèria feta des del sud. El poble fortificat està dominat pel castell dels senyors de Tèrme al cim del turó, mentre que al costat nord de la gorja es pot veure el fortí de Termenet. Dibuix basat en les troballes de les excavacions arqueològiques

Davant d'aquesta resistència al front sud, Simó de Montfort creu que és millor atacar la fortalesa de Termenet i tracta d'aïllar-la per evitar que li arribi queviures i aigua. Per a això, va enviar a 300 soldats, cinc cavallers i un trabuquet a la cresta entre Tèrme i la fortalesa de Termenet. Després d'instal·lar amb dificultats el trabuquet, comença a bombardejar la fortalesa i fa que fugin els seus defensors. Durant el retorn del trabuquet cap a la zona sud, l'aprofiten per a atacar el castell, però 80 habitants[4] de Tèrme surten per cremar-lo i tots els croats fugen a excepció del cavaller Guillem de L'Ecureuil, que miraculosament[5] els derrota.

Els croats envolten totalment Tèrme i bloquegen el subministrament d'aigua. La guarnició només té cisternes d'aigua recollida de la pluja, que és ben escassa. A manca d'un progrés real, el setge s'eternitza i Simó s'enfronta amb la partida dels croats que ja han fet la seva quarantena. A més a més, Pere Roger de Cabaret va atacant els reforços i els combois de subministrament que viatgen cap al campament dels croats, que fa que els comenci a faltar el menjar.[6]

A causa de la manca d'aigua, Raymond de Tèrme decideix iniciar les negociacions i el mateix Simó de Montfort accepta per la manca d'aliments que ell pateix, i així poder sortir d'aquesta situació. Raymond té la intenció de lliurar el seu castell sempre que pugui mantenir la resta de les seves terres, i que se li retorni el castell el dia de Pasqua de l'any següent.[7] Aquesta proposta relativament avantatjosa per als defensors és encara objecte de debat quan les tropes dels comtes de Dreux, de Ponthieu, l'arquebisbe de Bordeus i els bisbes de Beauvais i Chartres es preparen per a marxar després d'haver completat la seva quarantena. Simó va veure que el seu exèrcit es desfeia abans de la rendició efectiva i prega que es quedin uns dies més, però només Renaud de Bar, bisbe de Chartres, es compromet a quedar-se. Donada la situació, Simó de Montfort resol d'haver d'acceptar els termes proposats per Raymond. Simó intenta una rendició amb efecte immediat, però Raymond promet lliurar-li el castell l'endemà. Durant la nit, cau una forta tempesta i omple les cisternes d'aigua del castell.

L'endemà, quan en Gui I de Levis es presenta per prendre possessió del castell, Raymond es nega a rendir-se i els croats foren rebuts amb una autèntica pluja de fletxes. El bisbe de Chartres, amb pressa per marxar, suggereix a Simó a acceptar qualsevol condició, sempre que Raymond doni, almenys temporalment, el seu castell. Es proposa enviar una delegació al bisbe de Carcassona, ja que la mare d'aquest bisbe era càtara i el seu germà, Guilhem de Rocafort, estava entre els defensors del castell, però Raymond es va negar a cedir.

Després de la marxa del bisbe de Chartres, Simó es va quedar tot sol amb les seves tropes i amb la moral baixa. Però ell va persistir, ajudat per un contingent de croats de Lorena que acabava d'arribar. Malgrat que l'assalt és impossible amb els seus escassos soldats, bombardeja contínuament les fortificacions per debilitar-les. Els assetjadors s'adonen que els assetjats cada cop posen menys ganes per reparar les defenses.

Dins del castell, la part inferior del dipòsit d'aigua s'havia començat a podrir per la seva escassetat. Malgrat que la tempesta va omplir de nou els dipòsits, l'aigua ja estava contaminada i feia que els defensors s'afeblissin per la disenteria.[8] En veure que tot estava perdut, Raymond de Tèrme va decidir evacuar el castell durant la nit, però es va donar l'alerta i els fugitius van ser perseguits. En Raymond és capturat i el castell va ser pres sense més incidents.

Conseqüències[modifica]

Una de les coses que Simó de Montfort no va acceptar va ser la falta de paraula de Raymond. Per això, el va fer empresonar a Carcassona, on va morir tres anys més tard. Les fonts ens diuen molt sobre la presència i l'absència de la seva família, inclòs el seu fill gran, Olivier de Tèrme. La caiguda de Tèrme, després de la de Menerba, té un gran impacte a Occitània i va ser un cop fort a l'esperit de resistència del sud de França per la protecció dels càtars [9] L'obstinació de Simon de Montfort va esdevenir llegenda i es va guanyar una reputació d'invencibilitat. Els castells de Coustaussa, Albedun i Puivert cauen ràpidament a mans dels croats, però no obstant això, Simó de Montfort evita comprometre el seu exèrcit contra les fortaleses de les muntanyes del sud, inaccessibles i lluny de les seves bases de subministrament, per evitar un altre llarg setge.

Commemoració[modifica]

Reconstitució de combats durant la commemoració del 6 agost de 2010

El 2010 marca el 8è centenari d'aquest setge. En aquest context el municipi de Tèrme, que inclou les restes del castell de Tèrme, volia millorar la qualitat de la visita al monument.

Es va realitzar un curtmetratge que es mostra a l'edifici d'entrada de castell, on actualment alberga una exposició permanent sobre l'esdeveniment: "1210, el setge del castell de Tèrme". Amb l'ajuda dels historiadors de la Junta del Centre d'Estudis Càtars i enriquida pels dibuixos de Lionel Duigou, aquesta exposició ensenya a tothom els quatre mesos de setge que al segle xiii va tenir un ampli ressò per tot Europa.

Notes i referències[modifica]

  1. La gent que hi participava en la croada es comprometien a lluitar un mínim de quaranta dies a canvi de veure perdonats tots els seus deutes i pecats, i de la promesa d'obtenir un botí de guerra. Els avantatges materials eren els mateixos que es podien obtenir en una croada a Terra Santa, però sense els inconvenients d'un viatge tan llarg i de les despeses tan grans que això suposava.
  2. «Aquest castell (el de Tèrme) estava bastit al territori de Narbonne, i a una distància de 5 lieues de Carcassonne; la seva visió inspirava una força meravellosa i increïble, tot i que (...) podria semblar absolutament inexpugnable, ja que estava situat al cim d'una muntanya molt alta, damunt d'una gran roca tallada a pic, envoltada per tot el seu perímetre de precipicis molt profunds i inaccessibles, pels quals circulava l'aigua que l'envoltava per tots costats. A més, aquestes valls estaven cegnies per unes roques tan enormes i (...) inabordables, de tal forma que si algú volia acostar-se al castell, primer li calia precipitar-se en l'abisme; a continuació, diguem-ho així, pujar cap al cel.» (Història dels Albigesos, de Pere de Vaux-de-Cernay).
  3. Pere de Vaux-de-Cernay va ser l'autor de Petri Vallium Sarnaii Monachy Hystoria Albigensis o Història dels Albigesos, i nebot de Guy de Vaux-de-Cernay, futur bisbe de Carcassona. Va seguir el seu oncle en els fets de la Croada actuant com si fos un corresponsal de guerra. Tot i els seus comentaris apologètics i tenir una posició molt subjectiva, la seva minuciosa relació dels fets fa que esdevingui una imprescindible font de consulta per a l'estudi de la Croada.
  4. Aquesta xifra apareix en el llibre Història dels Albigesos, de Pere de Vaux-de-Cernay i ens permet, malgrat les exageracions que hagués fet, tenir una idea aproximada dels efectius que van participar en el setge.
  5. Els cronistes croats esmenten diversos miracles i signes de la voluntat de Déu en la seva història que es sempre a favor de la causa de la Croada. En aquest cas és fàcil imaginar que arribessin croats que estaven en la part del sud per impedir la destrucció del trabuquet.
  6. «Mentrestant, el noble comte de Montfort va patir angoixa tan gran i tan urgent que sovint no tenia res per menjar: fins i tot el pa havia desaparegut diverses vegades (ho sabem per fonts fiables), i s'allunyava a l'hora de dinar, i de la vergonya, no s'atrevia a tornar a la seva tenda de campanya, ja que era l'hora de menjar i ni tan sols tenia pa.» (Història dels Albigesos, de Pere de Vaux-de-Cernay).
  7. el 3 d'abril de 1211.
  8. «Quan les cisternes eren buides, hi havien anat a parar algunes rates que al morir varen podrir l'aigua que havia caigut durant la pluja torrencial; això havia provocat la mort per disenteria de bona part de la guarnició» (Història dels Albigesos, de Pere de Vaux-de-Cernay).
  9. «Quan tothom va saber que havia caigut Tèrme, els castells més forts van ser abandonats i tots els albigesos van caure sense lluitar» "(Cançó de la Croada, de Guilhem de Tudela).

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]