Vés al contingut

Sis Dies d'Escòcia de Trial

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Sis Dies d'Escòcia de Trial
Acrònim/ÀliesSSDT
CategoriaTrial
LlocHighlands, Escòcia Escòcia
Centre/SortidaFort William/An Gearasdan
Coordenades56° 48′ 53.7″ N, 5° 7′ 1.24″ O / 56.814917°N,5.1170111°O / 56.814917; -5.1170111
Data1a setmana de maig
OrganitzadorEdinburgh & District MC
Web oficialwww.ssdt.org
Historial
1a Edició1909 (1911)
Total d'edicions101
Darrer guanyadorRegne Unit Jack Price (2024)
Rècord victòriesRegne Unit Dougie Lampkin (14)
Darrera revisió: 1/10/2024

Els Sis Dies d'Escòcia de Trial, coneguts també com als Sis Dies d'Escòcia (en anglès, Scottish Six Days Trial, abreujat SSDT, o simplement Scottish), són una competició de trial reconeguda internacionalment, probablement la més dura i carismàtica de totes.[1] Se celebren des de 1909 (amb pauses durant les dues guerres mundials), essent la competició motociclista fora d'asfalt més antiga del món. El 1913, se celebraren a Carlisle (Anglaterra) els anomenats International Six Days Trial (ISDT), antecessors dels actuals Sis Dies Internacionals d'Enduro (ISDE). Tot i estar inspirada en la prova escocesa, amb el pas dels anys ambdues competicions anaren diferint i, mentre la primera s'especialitzava en allò que actualment es coneix com a trial, la segona anà decantant-se cap a l'actual enduro.

Detalls

[modifica]
Rierol a Allt Coire nam Miseach. Al camí de l'esquerra s'hi veuen les banderetes que assenyalaven la ruta durant l'edició de 2009

La prova es disputa la primera setmana del mes de maig als Highlands escocesos, amb un fred sovint intens. Pilots de tot el món hi competeixen, recorrent fins a 160 quilòmetres diaris (100 milles) pels voltants de Lochaber en cadascun dels sis dies, sobretot fora d'asfalt per paratges solitaris. El recorregut -històricament senyalitzat amb banderetes de la marca de pneumàtics Dunlop[2]- transcorre entre paisatges inhòspits i de gran bellesa, on hi ha repartides les zones que els participants han de superar, agrupades en seccions. Aquestes seccions han passat a la història del trial com les més belles i emocionants que un pilot pugui intentar, amb noms mítics dins aquest esport com ara les de Laggan Locks,[3] Blackwater, Ben Nevis o la famosa Pipeline que discorre paral·lela a un oleoducte en una llarga ascensió rocosa.[4] A banda d'aquestes, algunes altres seccions que han format part històricament dels Sis Dies d'Escòcia són aquestes, per ordre alfabètic:[5]

La duresa del recorregut i el clima rigorós fan que aquest sigui un trial extrem i posi a prova l'habilitat i la resistència del pilot i la motocicleta.[4] Una de les principals dificultats del recorregut són els Black Waters ("aigües negres"), una mena de fangars semblants a les sorres movedisses però amb menys profunditat i amb menys aigua; són una barreja d'herba i fang amb aigua a sota gairebé invisibles, on en cas d'enfonsar-s'hi costa molt de sortir-ne. Durant els anys 60 i 70 calia travessar-ne més de 30, amb la consegüent sobrecàrrega de cansament.[2]

Els Sis Dies d'Escòcia tenen de fa temps la seu a Fort William (An Gearasdan en gaèlic escocès), per bé que, durant anys, la sortida i arribada es feia el primer dia des d'Edimburg (concretament, des de la plaça del mercat de bestiar, Cattle Market[7]) i la resta de dies des de Fort William. L'entitat organitzadora n'és l'Edinburgh & District Motor Club, amb seu a Edimburg, i es va formar mitjançant la fusió de diversos clubs motociclistes el 1911.[8] Durant la prova, els membres de l'organització s'allotjaven històricament a l'hotel Highland de Fort William, i més endavant passaren a fer-ho a l'hotel Milton de la mateixa població.[5]

L'esdeveniment és tan popular que normalment hi ha més de 500 sol·licituds per a les 270 places disponibles. D'aquestes 270 places, 30 estan reservades per als equips de fàbrica i 50 més les assigna directament el Club. Els llocs restants s'assignen a través d'un sorteig.[8] La prova és àmpliament seguida per l'emissora Nevis Radio, que emet per Lochaber i a Internet.

Història

[modifica]
Martin Lampkin (esquerra) i Oriol Puig Bultó celebrant la victòria de l'anglès a l'edició de 1976

El primer trial escocès de llarga durada es va celebrar el juliol de 1909, al llarg de cinc dies. Sortia d'Edimburg i acabava a John O'Groats, i volia ser la prova de motocicletes més dura mai realitzada. El 1910 se'n va allargar la durada a sis dies, i el 1911 l'Edinburgh & District Motor Club va passar a ser-ne l'entitat organitzadora. El 1912, la prova va començar a ser coneguda com als "Scottish Six Days Open Reliability Trial" i el 1914 se'n van aprovar les regles, juntament amb un sistema de puntuació i temps de penalització per avaries mecàniques.

L'esclat de la Primera Guerra Mundial va interrompre la competició, però els Sis Dies van tornar el 1919. Per tal de resoldre la dificultat dels pilots per seguir la ruta sense perdre's, aquesta es va marcar de color ocre groguenc per mitjà d'un barril de pintura instal·lat en un cotxe, un sistema que romandria actiu fins a mitjan anys 70, quan es va introduir l'actual sistema de fletxes indicadores i banderes carbassa per als trams de fora de carretera. El sistema de puntuació es va actualitzar el 1926 per tal de permetre proves de frens i de comportament en pujades, però la competició era encara més que res una prova de la fiabilitat de la motocicleta. Des dels anys 30 hi varen començar a sovintejar els equips de fàbrica i el 1932 el sistema de resultats es va tornar a modificar per tal de permetre decidir-ne un guanyador. L'esclat de la Segona Guerra Mundial va tornar a aturar la competició fins a 1947, quan 108 competidors hi van prendre part i els "Scottish" es van assentar com a l'esdeveniment més important per a motocicletes de trial.[8]

AJS, els anys 40 i 50

[modifica]

Als anys 40 i 50, la resistent i fiable AJS Model 16 era ideal per als Scottish, amb modificacions com ara la millora del xassís adoptant-ne un de dúplex tubular soldat al bressol del motor per reduir-ne el pes, així com tub d'escapament i reposapeus de nou disseny, per millorar-ne l'alçada respecte a terra. El 1957 va ser redissenyada per augmentar encara més aquesta alçada, passant de 18 a 25 cm (de 7 a 10 polzades). Hugh Viney havia estat el responsable del desenvolupament de l'AJS en els anys de postguerra i va guanyar el trial de 1947 amb una AJS 16MC al seu primer intent. Va repetir l'èxit l'any següent i el 1949, aconseguint el primer triplet de la història. El 1953 aconseguí la seva quarta victòria a la prova, un rècord que va ser igualat als anys 60 per un altre pilot d'AJS, Gordon Jackson,[9] qui, a més, obtingué una de les seves quatre victòries (1961) amb un sol punt de penalització total al final dels sis dies.[5]

Sammy Miller i l'Ariel GOV 132

[modifica]

Un nom que destaca a la història dels SSDT és el de Sammy Miller, qui des de finals dels 50 i durant una llarga dècada va regnar-hi amb autoritat, guanyant-ne cinc edicions.[10] Va córrer primer per a Ariel, empresa a qui va ajudar a desenvolupar el model HT5 500 cc, partint d'un exemplar de sèrie i alleugerint-lo considerablement. Els seus èxits pilotant-la van fer molt famosa aquesta moto, que fou coneguda arreu per la seva matrícula britànica, GOV 132.

Les dos temps el 1965

[modifica]

El 1964 Miller va començar a col·laborar amb la catalana Bultaco,[11] esdevenint-ne el principal desenvolupador de les seves modernes motos de dos temps fins a crear la mítica Sherpa T. Sammy Miller va passar d'Ariel a Bultaco durant els SSDT de 1965. Dissabte va pilotar l'Ariel i va guanyar. L'endemà va pilotar la Bultaco i va tornar a guanyar. A partir d'aleshores ja res no tornaria a ser com abans al món del trial. Les feixugues màquines britàniques amb motor de quatre temps van ser ràpidament arraconades[12] en favor de les noves motos catalanes (a banda de Bultaco, aviat s'hi afegirien Montesa i OSSA) equipades amb un nerviós motor de dos temps i amb una lleugeresa que les feia molt superiors.[13] La revolució fou tan important que actualment als SSDT hi ha una prova Pre-65 reservada a motocicletes anteriors a aquell any.

L'era Mick Andrews als 70

[modifica]
Placa d'una OSSA de 1971 commemorant les 2 primeres victòries de Mick Andrews

Un altre nom destacat en la història de la prova és el de Mick Andrews, pilot que juntament amb Sammy Miller és l'únic que l'ha guanyada cinc vegades (el seu rècord només el supera Dougie Lampkin, amb 12 victòries a data de 2018). Andrews va començar guanyant els Scottish tres vegades seguides amb la famosa OSSA MAR (Mick Andrews Rèplica)[14] i més tard encara els va guanyar dues vegades més amb la japonesa Yamaha, convertint aquesta moto en la primera no europea que aconseguia la victòria a la prova.[10]

Actualitat

[modifica]

L'any 2008 el futur de la prova va perillar, quan l'exèrcit britànic per primer cop no va ser capaç de proporcionar el servei de proveïment de combustible com havia fet fins aleshores. Tot i així, els SSDT van poder resoldre aquest impediment i la prova es va celebrar, i si tot va bé està previst que continuïn sense faltar a la seva cita anual del mes de maig.

Llista de guanyadors dels SSDT

[modifica]

Fonts:[15][16][17]

De 1909 a 1931

[modifica]

Sovint, les llistes de guanyadors dels SSDT reflecteixen només els posteriors a 1931. La raó és que, abans de 1932, la prova no premiava la millor actuació individual, ans equips o participants diversos segons un barem de puntuació molt diferent de l'actual. Atesa la dificultat del terreny per als vehicles de l'època, els primers anys els organitzadors distingien només aquells participants que acabaven els sis dies sense incórrer en penalització horària: s'establia una mitjana de velocitat mínima i, qui no hi arribava, rebia sancions; en funció de les sancions rebudes, els participants guanyaven una medalla d'or, d'argent o de bronze, semblantment a com es fa encara avui dia als Sis Dies Internacionals d'Enduro. El 1914, les normes es varen endurir i es van afegir noves sancions que podien fer perdre la medalla d'or als participants tot i acabar dins el marge establert.[17]

El 1926 es van establir quatre noves categories de penalització: fiabilitat, pujada de turons, l'estat diari de la moto i una prova de frenada. A partir d'aleshores, les medalles d'or es lliuraven als qui no penalitzaven més de 3 punts, les d'argent als qui en penalitzaven entre 4 i 15 i les de bronze, als qui en penalitzaven fins a 150.[17] El 1931 es van introduir grans canvis: per primer cop, la pujada de turons incloïa la penalització per recolzar el peu a terra i, a més, es lliuraven premis de forma proporcional en funció dels resultats. Tanmateix, encara no es premiava un guanyador individual (ja fos en moto o en sidecar), cosa que es va començar a fer l'any següent, 1932.[17] La llista següent reflecteix, doncs, aquells participants o equips que obtingueren medalla d'or al final de la prova.[15]

Any Guanyadors
1909 H.H. Salveson (Triumph); S.J.K. Thomson (Triumph)
1910 W.W. Douglas; G.L. Fletcher; P. Phillips (Douglas)
1911[e 1] 15 medalles d'or
1912 Jimmy Alexander; G.E. Cuffe; B. Hill (Indian)
1913 F.C. North; L. Newey; V. Busby (Ariel)
1914 - 1918: A causa de la I Guerra Mundial els SSDT no es disputaren
1919 11 medalles d'or
1920 26 medalles d'or
1921 • G. Cumming; A. Brown; J.R. Fellows; George Dance (Sunbeam)
• Sidecar: R. Brown
1922 • E.W. Chalcraft; Mrs. Knowles; J. Stirling; R.M. Wilson (AJS)
• Sidecar: Matchless & Martins
1923 • Equip 350cc: B.L. Bird; J.H. Walker; H.S. Perry (BSA)
• Equip Sidecar: L. Newey; A.E. Rollason; W. Woodcock (Ariel)
1924 • Equip 350cc: B.L. Bird; H.S. Perry; K.J. Davis (BSA)
• Motocicleta lliure: G.S. Arter; J. Lidstone; G. Kimberley (James)
• Equip Sidecar: A.F. Downie; C. Collins; F.W. Giles (AJS)
1925 • Equip 350cc: Miss. Marjorie Cottle; Bob MacGregor; H.W. Clark (Raleigh)
• Equip lliure: R.B. Clark; K.J. Davis; George McLean (BSA)
1926 • Equip 350cc: E.W. Spencer; V.C. King; C.H. King (Douglas)
• Equip lliure: H. Sangster; E.H. Littledale; Peter Chamberlain (Ariel)
1927 • Equip 350cc: C.H. King; V.C. King; E.W. Spencer (Douglas)
• Equip lliure: J. Lidstone; G. Kimberley; B. Kershaw (James)
1928 • Millor motocicleta: V.C. King (Douglas)
• Millor sidecar: G.W. Shepherd (Scott)
1929 • 200cc: H.S. Kershaw (James)
• 250cc: F.E. Thacker (Ariel)
• Superior a 350cc: J.H. Amott (Rudge)
• Lliure: G. Butcher (Rudge)
• Sidecar: P. Cranmore (BSA)
1930 • 350cc: George Rowley (AJS)
• Lliure: Graham Goodman (Velocette)
• Sidecar: H.G. Uzzell (BSA)
1931 • 200cc: Len Vale-Onslow (Francis-Barnett)
• 250cc: Jackie White (Ariel)
• 350cc: Graham Goodman (Velocette)
• Lliure: J.H. Amott (AJS)
• Sidecar: H.S. Perry
  1. El 1911, l'Edinburgh & District Motor Club es feu càrrec de l'organització de la prova.

De 1932 a 1939

[modifica]

D'ençà de 1932, els resultats canviaren i passaren a reflectir els guanyadors en categoria individual i en sidecar.[15] De 1940 a 1946, els SSDT no es disputaren a causa de la II Guerra Mundial.

Any Individual Sidecars
Guanyador Motocicleta Punts Guanyador Sidecar
1932 Escòcia Bob MacGregor Rudge 499 cc[s 1] 4 Harold J. Flook Norton
1933 Regne Unit Len Heath Ariel 497 cc 2 T.A. Morris Baughan
1934 Regne Unit Jack Williams Norton 348 cc 2 Harold J. Flook BSA
1935 Escòcia Bob MacGregor Rudge 499 cc 2 A. Calder Triumph
1936 Regne Unit Billy Tiffen Velocette 343 cc 4 Harold J. Flook BSA
1937 Regne Unit Jack Williams Norton 348 cc 10 Harold J. Flook Norton
1938 Regne Unit Fred Povey Ariel 348 cc 4 W.S. Waycott Velocette
1939 Regne Unit Allan Jefferies Triumph 349 cc (Equip de fàbrica) 23 F.H. Whittle Panther
  1. Primer escocès a guanyar els SSDT

De 1947 a l'actualitat

[modifica]
Malcolm Rathmell amb la Cota 348 a les zones del "Pipeline", durant l'edició de 1977
A 15 de maig de 2024
Any Guanyador Motocicleta Punts
1947 Regne Unit Hugh Viney AJS 347 cc Model 16 6
1948 Regne Unit Hugh Viney AJS 347 cc (Equip de fàbrica) 27
1949 Regne Unit Hugh Viney AJS 347 cc (Equip de fàbrica)[a] 18
1950[b] Regne Unit Artie Ratcliffe Matchless 347 cc 12
1951 Regne Unit John Draper BSA 348 cc 22
1952 Regne Unit John Brittain Royal Enfield 346 cc 22
1953 Regne Unit Hugh Viney AJS 347 cc 35
1954 Regne Unit Artie Ratcliffe Matchless 347 cc 25
1955 Regne Unit Jeff Smith BSA Gold Star 499 cc 20
1956 Regne Unit Gordon Jackson AJS 347 cc 16
1957 Regne Unit John Brittain Royal Enfield Bullet 347 cc 22
1958[c] Regne Unit Gordon Jackson AJS 347 cc 6
1959[d] Regne Unit Roy Peplow Triumph Tiger Cub 199 cc[e] 18
1960 Regne Unit Gordon Jackson AJS 347 cc 16
1961 Regne Unit Gordon Jackson AJS 347 cc 1
1962 Irlanda del Nord Sammy Miller Ariel 499 cc 8
1963 Regne Unit Arthur Lampkin BSA 249 cc de fàbrica 7
1964 Irlanda del Nord Sammy Miller Ariel 499 cc 30
1965 Irlanda del Nord Sammy Miller Bultaco Sherpa T 244 cc[f] 29
1966 Regne Unit Alan Lampkin BSA 249 cc[g] 23
1967 Irlanda del Nord Sammy Miller Bultaco Sherpa T 252 cc 18
1968 Irlanda del Nord Sammy Miller Bultaco Sherpa T 252 cc[h] 17
1969 Regne Unit Bill Wilkinson Greeves Anglian 250 cc[i] 30
1970 Regne Unit Mick Andrews OSSA 250 cc 26
1971 Regne Unit Mick Andrews OSSA 250 cc 38
1972 Regne Unit Mick Andrews OSSA MAR 250 cc 49
1973 Regne Unit Malcolm Rathmell Bultaco Sherpa T 250 cc 52
1974 Regne Unit Mick Andrews Yamaha TY 250 cc de fàbrica[j] 41
1975 Regne Unit Mick Andrews Yamaha TY 250 cc de fàbrica 38
1976 Regne Unit Martin Lampkin Bultaco Sherpa T 325 cc 37
1977 Regne Unit Martin Lampkin Bultaco Sherpa T 325 cc 27
1978 Regne Unit Martin Lampkin Bultaco Sherpa T 348 cc 99
1979 Regne Unit Malcolm Rathmell Montesa Cota 349 69
1980 Finlàndia Yrjö Vesterinen Montesa Cota 349[k] 78
1981 França Gilles Burgat SWM 280 cc 77
1982 EUA Bernie Schreiber SWM 280 cc[l] 105
1983 Catalunya Toni Gorgot Montesa Cota 330 cc 94
1984 FRA Thierry Michaud Fantic 300 (249 cc) 52
1985 FRA Thierry Michaud Fantic 301 (249 cc) 43
1986 FRA Thierry Michaud Fantic 301 (249 cc) 51
1987 Catalunya Jordi Tarrés Beta 260 cc 58
1988 Regne Unit Steve Saunders Fantic 303 (250 cc) 56
1989 Regne Unit Steve Saunders Fantic 305 (250 cc) 70
1990 Regne Unit Steve Saunders Beta 260 cc 47
1991 Regne Unit Steve Saunders Beta 260 cc 35
1992 Illa de Man Steve Colley Beta 260 cc 68
1993 Illa de Man Steve Colley Beta 260 cc 42
1994 Regne Unit Dougie Lampkin Beta 250 cc 39
1995 Regne Unit Dougie Lampkin Beta 250 cc 5
1996 Regne Unit Dougie Lampkin Beta 250 cc 3
1997 Illa de Man Steve Colley Gas Gas 270 cc 10
1998 Regne Unit Graham Jarvis Scorpa 250 cc 15
1999 Regne Unit Graham Jarvis Bultaco Sherco 290 cc 4
2000 Illa de Man Steve Colley Gas Gas TXT 280 cc 8
2001 A causa de la febre aftosa els SSDT foren suspesos
2002 Espanya Amós Bilbao Montesa Cota 250 cc 7
2003 Catalunya Joan Pons Sherco 290 cc 26
2004 Regne Unit Graham Jarvis Sherco 290 cc 12
2005 Regne Unit Sam Connor Sherco 290 cc 20
2006 Regne Unit Graham Jarvis Sherco 290 cc 14
2007 Regne Unit James Dabill Montesa Cota 300 cc[m] 21
2008 Regne Unit Dougie Lampkin Beta Rev-3 270 cc de fàbrica 5
2009 Regne Unit Dougie Lampkin Beta 290 cc 17
2010 Regne Unit Alexz Wigg Beta 290 cc 15
2011 Regne Unit James Dabill Beta 290 cc 13
2012 Regne Unit Dougie Lampkin Gas Gas 300 cc 15
2013 Regne Unit Dougie Lampkin Gas Gas 300 cc 13
2014 Regne Unit Dougie Lampkin DL12 Special[n] 300 cc 14
2015 Regne Unit Dougie Lampkin Vertigo 300 cc 19
2016 Regne Unit Dougie Lampkin Vertigo 300 cc 17
2017 Regne Unit Dougie Lampkin Vertigo 300 cc 1
2018 Regne Unit Dougie Lampkin Vertigo 300 cc 8
2019 Regne Unit James Dabill Beta 300 cc 5
2020 A causa de la COVID-19 els SSDT foren suspesos
2021
2022 Regne Unit Dougie Lampkin Vertigo 300 cc 8
2023 Regne Unit Dougie Lampkin Vertigo 300 cc 6
2024 Regne Unit Jack Price Sherco 18
Notes
  1. Primer "Hat trick" (triplet) als SSDT
  2. D'ençà de 1947, un cop represa la prova després de la II Guerra Mundial, els resultats reflecteixen només el guanyador en categoria individual. Tot i així, el 1950 encara hi ha constància de la victòria de Harold Tozer (BSA 499 cc) en la categoria de sidecars, amb 36 punts de penalització.[15]
  3. El millor participant en sidecars el 1958 fou J.S. Oliver (BSA 499 cc), amb 140 punts.
  4. El millor participant en sidecars el 1959 fou P. W. Roydhouse (Norton 500 cc), amb 109 punts.
  5. Primera victòria d'una moto de petita cilindrada
  6. Primera victòria d'una moto amb motor de dos temps. Primera victòria d'una moto no britànica
  7. Darrera victòria d'una moto amb motor de quatre temps britànica
  8. Primer pilot amb 5 victòries
  9. Darrera victòria d'una moto britànica
  10. Primera victòria d'una moto no europea
  11. Primera victòria d'un pilot no britànic
  12. Primera victòria d'un pilot no europeu
  13. Primera victòria d'una moto amb motor de quatre temps des de 1966
  14. La DL12, de Dougie Lampkin 12 (mundials guanyats), era el primer prototip de la futura Vertigo Combat

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. Baumann, James «The road not taken». The Press-Enterprise, 13-05-2005 [Consulta: 28 setembre 2009].
  2. 2,0 2,1 Pi 2012: «92. Vaig decidir morir-me» p. 138-139
  3. Domínguez, Carlos. «Definición de trial y orígenes del mismo». A: Trial (en castellà). Barcelona: Plaza & Janés, 1975, p. 4. DL B 7860-1975. ISBN 84-01-70027-2. 
  4. 4,0 4,1 Vignati, Alejandro. Motociclismo (en castellà). Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1972. ISBN 84-01-70016-7. 
  5. 5,0 5,1 5,2 Pi 2012: «90. L'organització dels SSDT» p. 136-138
  6. King, Max; Farley, Gordon; Andrews, Mick. «Zonas de trial típicas». A: Motociclismo. Jinetes del trial (en castellà). Traducció: Manuel Vázquez. Barcelona: Plaza & Janés, 1974, p. 112. DL B 4523-1974. ISBN 84-01-80108-7. 
  7. Pi 2012: «89. Els 6 Dies d'Escòcia» p. 134-136
  8. 8,0 8,1 8,2 «Scottish Six Days Trial» (en anglès). ssdt.org. Arxivat de l'original el 31 de gener 2009. [Consulta: 29 desembre 2008].
  9. Currie, Bob. Classic British Motorcycles (en anglès). Chancellor Press, 1993. ISBN 1 85152 250 6. 
  10. 10,0 10,1 Linati Bigas, Alejandro. «Competiciones y campeonatos». A: Iniciación al Moto-Cross, Trial y Todo-Terreno (en castellà). Barcelona: Editorial De Vecchi, SA, 1975, p. 103. ISBN 84-315-12210. 
  11. «The most prized» (en anglès). Bultaco.es. Arxivat de l'original el 7 de gener 2012. [Consulta: 10 octubre 2010].
  12. «Bultaco. Motos de Llegenda > Sherpa T Mod. 10 - 250 cc - 1965» (PDF). museumoto.com. Museu de la Moto de Barcelona, 31-10-2014. [Consulta: 18 novembre 2014].
  13. Herreros 1998: «Trial» p. 287
  14. Herreros 1998: «1945: Cataluña» p. 79
  15. 15,0 15,1 15,2 15,3 «Scottish Six Days Trial – Hall of Fame. Details of Winners and podium Positions» (en anglès). trialsguru.net. [Consulta: 6 agost 2020].
  16. D'Awans, Michel «Los vencedores de todos los Scottish con el sistema actual» (en castellà). SOLO MOTO Treinta. Alesport S.A. [Barcelona], núm. 29, 15-06-1985, p. 40.
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 «Past Scottish Six Days Trial Winners» (en anglès). ssdt.org. [Consulta: 7 desembre 2019].

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]