Tora blava

De Viquipèdia
Infotaula d'ésser viuTora blava
Aconitum napellus Modifica el valor a Wikidata
Aconitum napellus 230705.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN165155 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreRanunculales
FamíliaRanunculaceae
TribuDelphinieae
GènereAconitum
EspècieAconitum napellus Modifica el valor a Wikidata
L., 1753

La tora blava, acònit, matallops o napel (Aconitum napellus),[1] és una planta verinosa, fins i tot letal, de la família de les ranunculàcies del gènere Aconitum. També rep els noms d'acònit blau, acònit salutífer, acònits, escanyallops, herba de les tores, herba sínica, herba tora, herba verinosa, lletuga alpina, matallops blau, mataporc, realgar, salutífer, sivet, tora, tora musca, vomissa, xiuet, matallop, matallop blau, rialgar-rialgà, siuet i xinet.[1]

Etimologia[modifica]

Hi ha diverses teories per a explicar l'origen del nom de la planta. El mot 'acònit', segons alguns autors com Plini el Vell i Teofrast, deriva d'Acona, un port de l'Àsia Menor. Altres afirmen que deriva d'akontion, que significa 'dard', perquè els pobles bàrbars l'utilitzaven per a enverinar les seves fletxes; també hi ha qui indica que deriva del grec akon, que significa 'de pedra o roca' perquè creix a les muntanyes entre les roques. L'epítet napellus significa 'petit nap' i fa referència a la forma de l'arrel.

La tora té molts noms en català i un de molt comú és 'matallops'. Aquest nom ve precisament d'una llegenda que explica que els llops consumeixen certes arrels durant l'hivern per a assegurar-se la supervivència; de tant en tant, però, erren i quan consumeixen l'arrel de l'acònit, moren.

Història[modifica]

Segons una antiga llegenda, la tora va ser engendrada per la sang de Prometeu, el déu grec de la trampa i la creació de la humanitat. Tant els metges grecs com els romans ja recomanaven evitar-ne l'ús excepte per a matar escorpins. Avicenna, el gran metge persa, va ser el primer a utilitzar l'acònit amb fins medicinals.

Ecologia[modifica]

Es troba a la vora dels cursos d'aigua i als boscos, habita en pastures humides, riberes i fondalades. Es troba a una altitud d'entre 1.500 i 2.500 m. Es tracta d'una planta nitròfila, habita sòls una mica nitrificats. Apareix en rams enmig dels prats per on passa el bestiar perquè aquest evita menjar-se-la.

Aconitum napellus es troba en moltes zones d'Àsia i Europa. Concretament a la Gran Bretanya, a Irlanda, als Pirineus (incloses les Corberes) i Prepirineus, i als Alps (excepte a Itàlia i Iugoslàvia). Pel que fa a la distribució dins del Principat, la tora blava s'estén des de la Vall d'Aran i l'Alta Ribagorça fins a la Cerdanya, el Ripollès, la Garrotxa, el Conflent i el Vallespir.

Taxonomia[modifica]

Existeixen nou subespècies de l'Acònitum napellus acceptades per la Flora Europaea:[2]

  • Aconitum napellus subsp. napellus.
  • Aconitum napellus subsp. corsicum (Gáyer) W.Seitz.
  • Aconitum napellus subsp. firmum (Rchb.) Gáyer.
  • Aconitum napellus subsp. fissurae (Nyár.) W.Seitz.
  • Aconitum napellus subsp. hians (Rchb.) Gáyer.
  • Aconitum napellus subsp. lusitanicum Rouy.
  • Aconitum napellus subsp. superbum (Fritsch) W.Seitz.
  • Aconitum napellus subsp. tauricum (Wulfen) Gáyer.
  • Aconitum napellus subsp. vulgare (DC.) Rouy. i Foucaud.

Descripció[modifica]

Aconitum napellus
Inflorescència
Flor

Acònitum napellus és una planta herbàcia, perenne i que fa entre 1 i 1,40 m d'alçada. És una planta vivaç de tija cilíndrica, dreta i sense pèls. Les fulles són peciolades i coriàcies de color verd brillant a l'anvers i d'un color verd lleugerament més clar al revers. Es disposen de manera alterna i són palmatisectes amb segments ròmbics palmatipartits dividits en lacínies linears d'entre 2 i 4 mil·límetres d'amplada que fan entre si un angle molt agut i se separen poc les unes de les altres. L'arrel és fusiforme i carnosa, té tubercles napiformes de 5 a 15 centímetres de llarg i són de color pàl·lid quan són joves i de color marró més fosc quan envelleixen.

Les flors són de color blau o violat intens, fan entre 3 i 4 cm de diàmetre i són zigomorfes i hermafrodites. Tenen el casc arrodonit i es troben disposades a la part terminal de la planta formant unes inflorescències en raïm denses, ramificades i espiciformes. El periant de la tora és doble, heteroclamidi i és integrat per peces lliures disposades de manera cíclica en verticils pentàmers. Una característica especial d'aquesta planta és que les peces florals que semblen pètals són els sèpals, que tenen forma petaloide. Els pètals en si han evolucionat i formen els nectaris. La floració es dona entre finals de juny i setembre. L'androceu està compost per nombrosos estams de forma helicoidal que produeixen grans de pol·len tricolpats. El gineceu és format per un ovari súper i tricarpel·lar amb tres primordis seminals anàtrops a l'interior. El fruit és un trifol·licle que conté nombroses llavors d'un color fosc amb un embrió petit a l'interior i un endosperma força abundant.

Droga i principis actius[modifica]

La droga de l'Aconitum napellus és en tota la planta, especialment al rizoma i les llavors. Pel que fa als principis actius, el més important és l'aconitina, que és un alcaloide diterpènic i dona una toxicitat extrema a la planta. A continuació, s'adjunta la llista de tots els components:[cal citació]

  • Alcaloides diterpènics com aconitina, aconina, benzaconina, mesaconitina, hipaconitina, oxoaconitina, napelina, napelonina, neolina, neopelina. Els trobem en una proporció del 0,2-1,5%.
  • Alcaloides quinolizidínics com l'esparteïna.
  • Flavonoides, concretament glucòsids de kenferol i quercetina.
  • Polisacàrids homogènics, principalment el midó, que representa el 25% de la composició de la planta.
  • Sucres senzills: glucosa i maltosa; poliols com el manitol.
  • Proteïnes.
  • Àcids fenòlics derivats de l'àcid cinàmic. Àcids cafeic i clorogènic.
  • Àcids orgànics: àcids màlic, succínic, cítric, isocítric, oxàlic i quínic.
  • Amines com l'efedrina.

Acció farmacològica i propietats[modifica]

El Consell General de Col·legis Oficials de Farmàcia adverteix que només s'han d'utilitzar formes amb un contingut estandarditzat en aconitina per la seva enorme toxicitat. Per això no se'n recomana l'ús casolà. La concentració d'aconitina de cada planta és diferent. A dosis fixades, doncs, l'aconitina i altres alcaloides de l'acònit tenen les següents accions farmacològiques:

  • Analgèsic: els alcaloides diterpènics augmenten la permeabilitat al sodi per estimulació dels seus canals i inhibeixen la recaptació de noradrenalina. Això produeix una estimulació inicial de les terminacions nervioses que acaba produint una interrupció en la transmissió de l'estímul nerviós als nervis sensitius i nociceptors.
  • Antiarrítmic: els alcaloides de l'acònit han demostrat en assajos in vivo sobre animals un efecte antiarrítmic, produint bradicàrdia.
  • Cardiotònic: l'aconitina a altes dosis ha demostrat una activitat inòtropa positiva.

Usos[modifica]

Qualsevol ús de la tora blava pot tenir conseqüències letals. La Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany no ha aprovat cap indicació per a l'ús de l'Aconitum napellus amb fins medicinals. Així doncs, actualment, no està indicat per a cap mena de tractament. De tota manera, fora dels riscos que té per l'alta toxicitat, la tora blava té propietats analgèsiques i antiexpectorants que antigament s'havien aprofitat:

A nivell local, l'aplicació d'acònit produeix una excitació de les terminacions nervioses, dona una lleugera sensació de calor i formigueig, i posteriorment té un efecte anestèsic, per la qual cosa s'ha utilitzat de vegades en el tractament de neuràlgies intenses (per exemple: neuràlgia del trigemin), migranyes, dolors dentals, herpes zòster, etc., aplicacions en les quals l'acònit pot provocar una disminució de la sensibilitat dolorosa. També hi ha qui proposa el seu ús en forma de gargarismes per tractar casos de gingivitis i faringitis; ara bé, hi ha un risc molt elevat d'ingesta tòxica accidental.

En dosis terapèutiques lleugeres, l'acònit provoca una lleugera bradicàrdia i una elevació de la pressió arterial. Si s'augmenta aquesta dosi es produeix una intensa vasodilatació que disminueix la pressió arterial. Té un efecte anticongestiu i sedant de la tos, per la qual cosa s'havia utilitzat com a remei per a combatre la grip.

L'Aconitum napellus havia format part de la farmacopea com a antineuràlgic, per combatre la gota i per tractar el reumatisme, però la seva alta toxicitat va fer abandonar-ne progressivament l'ús.

A més de tots els usos medicinals enumerats, la bellesa de les flors de la tora fan que, ja des de l'antiga Roma, s'hagi cultivat en molts jardins com a planta ornamental.

Toxicitat[modifica]

TòxicLa tora blava és considerada en molts llocs la planta més tòxica de la flora local. És així per la presència d'aconitina, un alcaloide esteroidal, que és una de les toxines vegetals més potents. L'acció neurotòxica i cardiotòxica d'una quantitat inferior a 5 mg d'aconitina, que poden estar presents en només uns 5 grams de l'arrel de la planta, és suficient per causar la mort d'una persona adulta. A l'acció de l'aconitina, si afegeix la d'altres alcaloides que també conté la planta: isoaconitina, licoaconitina, napelina i picraconitina.[3]

Els primers símptomes de la intoxicació apareixen al cap de pocs minuts de la ingesta de la planta per què l'aconitina és absorbida ràpidament en el tub digestiu alt.[4] La primera manifestació és una sensació de cremor als llavis, la boca i la gola, a més d'un forta sensació de set, vòmits i dolor abdominal, mal de cap i debilitat general. A continuació es presenta un quadre neurològic característic amb una paràlisi neuromuscular ascendent que, en els casos més greus, pot afectar la musculatura respiratòria.[3] També hi pot haver parestèsia, i convulsions.[4] Els símptomes cardiovasculars predominants són hipotensió, palpitacions, dolor al pit, bradicàrdia, taquicàrdia sinusal, taquicàrdia ventricular i fibril·lació ventricular.[4] El contacte amb la planta pot causar una intoxicació lleu a causa dels alcaloides, que poden penetrar a l'organisme a través de la pell.[3]

L'aconitina té una semi-vida d'eliminació curta i es descompon o elimina ràpidament. Per tant, només amb l'examen postmortem, pot ser difícil determinar que la causa de la mort d'una persona ha estat la intoxicació per aquest alcaloide.[4]

Atès que la toxicitat extrema d'aquesta planta sol ser ben coneguda en els llocs on és abundant, no sol ser una causa freqüent d'intoxicació. Tanmateix, a l'Àsia, especialment a la Xina, és on se'n donen més casos, probablement pel seu ús tradicional com a planta medicinal.[5] Tot i que les arrels i els tubercles (les parts que acumulen més components tòxics) solen processar-se per reduir-ne el contingut d'alcaloides tòxics, l'ús de dosis més elevades de les recomanades o el processat incorrecte de la planta poden causar intoxicacions.[6]

Des de l'any 2004, l'acònit és una de les gairebé dues-centes plantes de les quals està prohibida la venda al públic a causa de la seva toxicitat.[7]

Tractament[modifica]

Atès que els símptomes es manifesten molt aviat, és fonamental fer un buidat d'estómac, mitjançant la provocació del vòmit o d'una rentada gàstrica. I en no haver antídots específics per als alcaloides d'aquesta planta, només es pot fer un tractament dels símptomes i de suport. És possible que calgui administrar fàrmacs cardiotònics o vasopressors i, en els casos en què la funció respiratòria estigui afectada, caldrà aplicar la respiració assistida i oxigenoteràpia a la persona intoxicada.[3]

Observacions[modifica]

L'acònit ja era conegut a l'Àsia fa més de 2.000 anys, on s'havia utilitzat com a verí per a fletxes i com a agent homicida. A Europa s'havia utilitzat en execucions en l'edat mitjana.

En algunes zones rurals es diu que l'arrel de tora és comestible, però és una espècie molt verinosa i les seves arrels contenen els mateixos alcaloides que la resta de la planta. Hi ha hagut algunes confusions que han portat conseqüències tràgiques: s'ha arribat a confondre l'arrel d'acònit amb el rave rusticà (Amoracia rusticana), que és una espècie comestible.

La tora també ha estat utilitzada amb fins cosmètics, ja que se li atribueix la virtut de fer renéixer el cabell. La tradició i la cultura donen a la planta altres usos de caràcter màgic: s'havia utilitzat, barrejat amb ruda, safrà i àloes, per a allunyar els mals esperits. Aquesta és una de les dotze plantes dels rosacruces.

Pel que fa a fets recents, alguns autors afirmen que l'acònit pot sinergitzar l'efecte d'alguns fàrmacs anticancerosos.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Aconitum napellus». Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 1r març 2022].
  2. Dades taxonòmiques d'aquesta espècie a la Flora Europaea
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Piqueras Carrasco, Josep. «Intoxicaciones por acónito». A: Intoxicaciones por plantas y hongos (en castellà). Barcelona: Masson, 1996, p. 25-26. ISBN 84-458-0416-2 [Consulta: 4 març 2022]. 
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Gao, Xiangting; Hu, Jun; Zhang, Xincai et al. «Research progress of aconitine toxicity and forensic analysis of aconitine poisoning» (en anglès). Forensic Sciences Research, 5:1, 2018, pàg. 25-31 [Consulta: 4 març 2022].
  5. Chan, T Y «Aconitine poisoning: a global perspective» (en anglès). Veterinary and human toxicology, 36, 4, 01-08-1994, pàg. 326–328. ISSN: 0145-6296. PMID: 7975141 [Consulta: 4 març 2022].
  6. Chan, Thomas Y.K. «Aconite poisoning» (en anglès). Clinical Toxicology, 47, 4, 01-04-2009, pàg. 279–285. DOI: 10.1080/15563650902904407. ISSN: 1556-3650 [Consulta: 4 març 2022].
  7. «Orden SCO/190/2004, de 28 de enero, por la que se establece la lista de plantas cuya venta al público queda prohibida o restringida por razón de su toxicidad» (en castellà). Boletín Oficial del Estado, 06-02-2004. [Consulta: 4 març 2022].

Bibliografia[modifica]

  • Izco J, Barreno E, Brugués M, Costa M, Devesa J, Fernández F, Gallardo T, Llimona X, Salva E, Talavera S, Valdés B. Botànica McGraw-Hill.
  • Grey-Wilson C, Blamey M. Guía de las flores alpinas de Europa Barcelona: Omega, 1980.
  • Bolós O, Vigo J, M.Masalles R, M.Ninot Josep Flora manual dels Països Catalans Barcelona: Pòrtic.
  • Boada M, Romanillos T. Les plantes tòxiques de Catalunya Barcelona: Pòrtic natura, 1999.
  • P Sitte, H Ziegler, F Ehrendorfer, A Bresinky. Strassburger Tratado de Botánica Barcelona: Omega, 1994.

Enllaços externs[modifica]