Trencalòs

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Trencalòs
Bartgeier Gypaetus barbatus front Richard Bartz.jpg
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Falconiformes
Família: Accipitridae
Subfamília: Gypaetinae
Gènere: Gypaetus
Espècie: G. barbatus
Nom binomial
Gypaetus barbatus
Linnaeus, 1758
Gypaetus barbatus distr.png

El trencalòs (Gypaetus barbatus) és una espècie de voltor que presenta moltes diferències amb altres ocells carronyaires semblants. Rep el seu nom del costum que té de remuntar ossos i closques fins a grans alçades per deixar-los caure sobre les roques i menjar-se'n la medul·la del seu interior una vegada han esclatat. Es tracta d'una espècie força amenaçada en amples zones de distribució.

Distribució geogràfica[modifica | modifica el codi]

A Europa és un animal en greu perill d'extinció que ha desaparegut d'algunes regions on abans era abundant. Actualment es pot observar a Astúries, els Pirineus, els Alps (on ha estat reintroduït), nord d'Àfrica, la Gran Vall del Rift, Sud-àfrica, Grècia i des d'Anatòlia fins als cims Tian Shan i l'Himàlaia.

Als Països Catalans[modifica | modifica el codi]

Als Països Catalans, ha sobreviscut en grutes o cornises de les parets dels Pirineus, on hi fa nius amb branques i, sobretot, llana. Se'l pot observar sobrevolant els paratges únics del pirinenc parc d'Aigüestortes, pràcticament l'únic lloc d'Europa on encara hi ha una colònia salvatge amb possibilitats de supervivència.[1]

A Catalunya, cap a començaments del segle xx, l'espècie del trencalòs era present als Pirineus i als Ports de Tortosa. De seguida va desaparèixer d'aquest últim indret i va començar una regressió en sentit est-oest als Pirineus.

A començaments dels anys 80 la població era només d'unes cinc o sis parelles distribuïdes per les comarques de l'Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà. Els principals factors que van causar la greu regressió van ser la utilització de verins, la caça i l'espoli dels nius.

A partir de llavors, es va aprovar el Pla de Recuperació del Trencalòs a Catalunya, que va permetre començar un procés de recuperació i es va arribar als 84 adults l'any 2013, distribuïts entre les comarques de la Vall d'Aran, l'Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, la Noguera, l'Alt Urgell, la Cerdanya, el Berguedà, el Solsonès i el Ripollès.

El 2015 es va anunciar que podria incrementar-se lentament la població reproductora, tendència que marca la tònica general de l'àmbit de la serralada pirinenca, la població de la qual és l'única que es pot considerar consolidada ara per ara de tota la Unió Europea.[2]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

  • Ocell gran i robust (102-114 cm) però àgil en el vol, malgrat els 7 kg que pot arribar a pesar.
  • Cap blanc amb una màscara negra i amb unes barbes també negres que li pengen del bec.
  • Els seus ulls tenen bandes concèntriques groga, vermella i negra.
  • Ales llargues i estretes.
  • La cua en forma de sageta.
En vol

Descripció[modifica | modifica el codi]

És un ocell gran i robust d'entre 102 i 114 cm, però àgil en el vol, malgrat els 7 quilos que pot arribar a pesar. El seu cap és blanc amb una màscara negra i amb unes barbes també negres que li pengen del bec. Els ulls tenen bandes concèntriques de color groc, vermell i negre. Llueix unes ales llargues i estretes i la seva cua té forma de sageta.

Fa el niu en grutes o cornises de les parets dels Pirineus, on acumula branques i, sobretot, llana. Pon dos ous, al gener-febrer, i la femella els incuba durant 55-58 dies, però només se'n desenvoluparà un, perquè l'altre, que naixerà més debilitat, serà devorat per la mare.

Reproducció[modifica | modifica el codi]

Pon dos ous, al gener-febrer, i la femella els incuba durant 55-58 dies (però només se'n desenvoluparà un, perquè l'altre, que naixerà amb més debilitat, serà devorat per la mare o aniquilat pel germà (cainisme)).[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 116 icones turístiques de Catalunya. Barcelona: Ara Llibres, s.c.c.l., 2011. ISBN B-46.2872010 [Consulta: 18 gener 2014]. 
  2. «El trencalòs augmenta la seva població al Parc Natural de l'Alt Pirineu». 324.cat. [Consulta: 8 agost 2015].
  3. Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, pàgina 33. ISBN 84-315-0434-X.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]