Usuari:Jolle/traduccions/Marquesat de Finale

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

El marquesat de Finale va ser un antic estat feudal d'Itàlia i feu imperial, a Ligúria, al territori que ara pertany als municipis de Finale Ligure, Calico Ligure, Rialto, Orco Feglino, Tovo San Giacomo, Magliolo, Bormida, Osiglia, Pallare, Carcaré, Calizzano, Massimino, i altres. El marquesat de Finale va ser el més longeu dels estats aleràmics. Els territoris que més tard va prendre el nom de marquesat de Finale, van ser governats ininterrompudament durant sis segles per marquesos de la dinastia aleràmica de la família Del Carretto, una branca de la família Del Vasto. Els del Vasto regien part de Ligúria i la branca del Carreto va rebre el marquesat de Savona incloent també la Langhe, dividint-se en dos branques, Del Carretto de Savona i Del Carretto de Finale; la primera va desaparèixer ràpidament i Savona va esdevenir comuna, però la segona va governar durant segles.

Orígens[modifica]

El marquesat de Finale es va desenvolupar en part dels terrenys donats a Aleram de Montferrat per l'emperador Otó I del Sacre Imperi Romanogermànic el 967, que foren un feu imperial. Anselm, fill de Aleram , va donar origen a la dinastia dels marquesos de Savona, també coneguts com Del Vasto, el més famós exponent dels quals fou Bonifaci del Vasto que va adquirir grans dominis a Ligúria i Piemont. Bonifaci va morir vers 1125 (potser vers 1130) i entre 1142 i 1148 els seus fills es van dividir el domini, donant lloc a diferents dinasties feudals. El seu fill Enric del Vasto va rebre unes terres conegudes a la història com el marquesat del Carretto (Enric és conegut com Enric I el Guerxo o Enric I del Carretto tot i que no va emprar mai aquest cognom, i que mai fou un títol), que es va titular marquès de Savona, de Noli, de Finale, de Roccaverano i de Quiliano. El seu domini incloïa les comunes de Savona i Noli que ja estaven en camí d'esdevenir comunes o ciutats lliures; fou investit del feu de la marca de Savona per l'emperador Frederic I Barba-roja el 10 de juny de 1162. El territori de la marca de Savona s'estenia des de la costa de Ligúria (entre Cogoleto i Finale) al llarg de la vall del riu Bormida fins prop d'Acqui. Cortemilia i Novello pertanyeren als dominis d'Enric unes dècades més tard, a la mort sense hereus de Bonifaci, germà d'Enric, que era bisbe d'Alba i marquès de Cortemilia. De la mateixa manera, a la mort d'Hug de Clavesana, un altre fill de Bonifacio del Vasto i germà d'Enric, aquest va rebre alguns drets en la seva herència a la diòcesi d'Albenga i a altres territoris del marquesat de Clavesana, dels quals els descendents d'Enric es va vanagloriar. El control sobre Savona i Noli era gairebé nominal a causa de la creixent autonomia de les ciutats d'aquestes dues ciutats o d'Alba i Alessandria; a la primera meitat del segle xii Savona i Noli s'havien constituït poc a poc en ciutats lliures sota la protecció de Gènova i amb els acords de 1153 amb Savona i 1155 amb Noli, havien formalitzat la seva àmplia autonomia. Malgrat la presència dels bens patrimonials i drets fiscals a Savona (el Savonese) i Noli (el Nolese), Enric del Vasto en el moment de la investidura de la Ligúria 1162 no va ser capaç d'exercir gaires drets doncs el seu domini efectiu estava limitat al territori de Finale; per aquesta raó, tot i el títol concedit, és lògic establir convencionalment el 1162 com la data d'inici autentica del marquesat de Finale, que va tenir continuïtat jurídica, territorial i dinàstica durant quatre segles.

Enric fou l'origen de les diverses famílies portant el cognom Del Carretto (tot i que ell mai el va portar; el nom podria derivar de "carro", de la comarca de Carretto o castell de Carretto entre altres possibilitats) i va morir a Finale el 1184 deixant a més d'una filla que fou marquesa de Ponzone per matrimoni, dos fills que foren bisbes de Savona, i dos fills que van rebre terres: el petit, Otó, va rebre el títol de marquès de Savona (nominal) i fou marquès de Dego i Roccaverano fundant la línia de marquesos no sobirans de Dego que el 1191 va cedir (a canvio de diners) els drets patrimonials i fiscals a Savona a Gènova i el 1209 la resta de territoris a Asti i va deixar de ser sobirana; i el gran Enric II que va ser marquès de Noli (nominal) i de Finale. Aproximadament el 1193 el nucli urbà de Finale fou envoltat de muralles; Enric II sembla haver estat el primer en utilitzar el títol de "marquès de Finale". Durant molts segles, però, els Del Carretto van continuar portant el títol honorífic de marquès de Savona, amb reminiscències de l'antiguitat del seu llinatge i l'origen del títol imperial.

Enric II va morir el 1231 deixant només un fill mascle viu, Jaume, cap gibel·lí, que fou marquès de Noli (nominal) i de Finale i vicari imperial a Llombardia, i des de 1251 marquès de Novello, Monchiero, Lequio i Saliceto; estava casat amb una filla borda de Frederic II de Suàbia, Caterina de Marano; va morir a Finale el 21 d'octubre de 1268 i el van succeir tres fills: el petit Antoni que fou marquès de Finale i Noli; el segon, que fou marquès de Novello; i el gran, Conrad, que fou marquès de Saliceto i senyor de Millesimo, Cengio, Rocchetta, Rocca Vignale, Mallare, Altare, Osiglia i Gottasecca, i consenyor de Cosseria, Cairo, Paschiera, Bagnasco, Ferrania, Fornelli i Carcare; el primogènit de la família Del Carretto portava el títol nominal de marquès de Savona, que Conrad va emprar però sense cap autoritat a la ciutat o comarca. Tots els seus successor en les branques sènior foren marquesos nominals de Savona. Aquestes tres línies foren conegudes de fet com Millesimo, Novello i Finale. Amb aquesta divisió del territori del marquesat més enllà dels Alps Marítims es limitava a la part alta de la vall del riu Bormida entre Calizzano i Carcare; la propietat de Carcare era indivisa entre les famílies Del Carretto doncs donava accés a la ruta cap a Alessandria, preservant així el marquesat una funció estratègica d'únic accés al ducat de Milà que no estava controlat per Gènova.

La línia de Millesimo (vegeu Marquesat de Millesimo) fou incorporada més tard al marquesat de Montferrato (1536), i el marquesat de Finale va conservar la sobirania plena fins el 1602 quan va quedar sota domini d'Espanya. El marquesat de Finale va originar per divisió el marquesat de Zuccarello i el marquesat de Balestrino, que ocupaven la regió entre Albenga i Finale. El marquesat de Novello va restar com a feu imperial fins el 1726 quan fou incorporat a Savoia.

Tot i la sobirania reconeguda per l'emperador, esl Del Carretto de Finale van haver de defensar constantment l'autonomia en front de les ambicions de Gènova, que considera els territoris dels marquesos de Finale com una espina clavada a un costat (dividint en dues parts les possessions de la república de Gènova). El 1385 Gènova va aconseguir que el marquès es reconeixes com a vassall seu per la meitat dels seus dominis feudals. Al segle XIV però, l'aliança amb els Visconti primer i després amb els Sforza, va permetre al marquès de Finale de gaudir d'una autonomia substancial. Prenent avantatge, però, del període de la república Ambrosiana (l'interregne entre les dues dinasties milaneses) Gènova va desencadenar una guerra que va durar del 1447 al 1448 i va donar lloc a la crema de Finale (Finalborgo), la capital del marquesat, la demolició del castell (Castel Gavone) i la completa submissió a Gènova. Ja el 1450 però, Joan I Del Carretto, marquès de Finale, va reconquerir el marquesat. Encara al segle xvi, Finale, tot i que en estreta relació amb Andrea Doria, es va mantenir independent. Gènova va tornar a envair el marquesat de Finale el 1558, recolzant-se en les protestes d'una part de la població, esgotada per les dificultats econòmiques de l'última etapa de la guerra franco-espanyola abans de la pau de Cateau-Cambrésis i el rígid govern d'Alfons II Del Carretto. Després d'un retorn temporal efímer del marquès, va esclatar una nova rebel·lió fomentada i protegida per Espanya, que volia assegurar-se que el domini directe sobre la única plaça de Ligúria no dependent de Gènova i ben comunicada amb el Milanesat a través del feu imperial del Montferrato. Aquesta fita es va assolir el 1598 quan el darrer marquès, Andreu del Carretto va vendre a Felip II tots els drets feudals en tots els estats Del Carretto. L'acord ratificat per Felip III el 1599, va entrar en vigor només amb la mort d'Andreu el 1602.

Al final de guerra de successió a Espanya, el marquesat de Finale va ser feu de la República de Gènova, però va mantenir els seus estatuts medievals fins al naixement de la república de Ligúria en el període revolucionari francès, el 1797. De totes les dinasties Del Carretto i Aleramici, va ser la més llarga i encara que la marca de Savona havia quedat molt reduïda en grandària, va trobar en Finale la més perdurable de les seves branques sobiranes.

Marquesos de Finale - Casa Del Carretto[modifica]

Escut dels Del Carretto de Finale

Marquesos de Finale - Casa d'Habsburg[modifica]

La investidura de Felip III va ser concedit només el 1619 i la de Felip IV el 1639 (no se sap la de Carles II). Sota els reis espanyols el marquesat va ser administrat per un "Alcalde" segons l'ús d'Espanya. L'Alcalde (de l'àrab al-Caid, comandant del castell) va ser un oficial nomenat pel rei i encarregat directament per aquest de exercir el comandant a una fortalesa pertanyent a la corona espanyola. A la pràctica, però, l'administració del marquesat va ser controlat pels governadors del Milanesat, que també tenien el paper de "capità general del rei catòlic a Itàlia".

Sota el domini espanyol, la final va tenir un període de notable desenvolupament econòmic, cultural i artístic, almenys en comparació amb les miserables condicions dels altres estats italians. Protegit per la bandera espanyola i la col·laboració comercial secreta amb grans famílies de Gènova, molt feliços d'eludir la rapacitat fiscals de les autoritats de Gènova, els finalesos van comerciar a totes les mars espanyoles de Messina a les Illes Canàries.

Especialment després de 1635, desenes de milers de soldats dels Habsburg procedents de Nàpols o de Barcelona]] i que anaven a Milà amb destí al teatre de la guerra a Flandes i Alemanya (o retornaven) van desembarcar (o embarcar) a Finale. Una guarnició d'uns 2000 soldats van ser apostats en les poderoses fortificacions construïdes vers 1640-1645. Aquesta presència, i serveis relacionats, va estimular el desenvolupament de negocis molt diversos i l'activitat comercial i empresarial. La presència de les tropes espanyoles també estimulava la producció i exportació de cartes de joc. En el front cultural, no cal oblidar que Finale va ser l'única ciutat de la Ligúria a part de Gènova on es van imprimir llibres.

La República de Gènova , l'últim senyor feudal de Finale[modifica]

Al inici de la guerra de successió espanyola Finale va passar al nou rei Felip V de Borbó, però el 1707 les tropes castellanes i franceses van haver de cedir el marquesat a les forces dels Habsburg de l'altra pretendent Carles III d'Àustria. El 1711 amb la mort del seu germà gran, Josep Carles III, va haver de cedir el títol de rei d'Espanya per convertir-se en l'emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic. El Tractat d'Utrecht definitivament va separar Finale d'Espanya, ara governada per una dinastia de francesa, i va concedir els dominis italians a Àustria, governada pels Habsburg. La funció d'enllaç que el marquesat de Finale havia fet en el segle passat era inútil i per tant, Carlos VI el va vendre a la República de Gènova el 20 d'agost de 1713, en el benentès que havia de complir amb els seus estatuts i l'autonomia que gaudien fins ara els habitants. Per refer-se del fort desemborsament monetari (2,4 milions de florins, o al voltant de 46 tones de plata) Gènova va introduir nous impostos, als quals els finalesos van tractar de sostreure's en nom de les garanties previstes en el contracte de compravenda, portant a Gènova a les corts de justícia imperial, però va ser en va.

La qüestió de Finale va tornar als escenaris d'Europa uns anys més tard, en l'esclat de la Guerra de Successió Austríaca. Per assegurar-se el seu únic aliat al continent europeu, el ducat de Savoia, Maria Teresa d'Austria va prometre al duc el marquesat de Finale (Acord de Worms) amb el tecnicisme que la venda feta pel seu pare Carles IV no va ser mai ratificada per la Dieta Imperial. El 15 de setembre de 1746 els piemontesos van ser finalment capaços de prendre possessió de Finale, però la van perdre definitivament el 18 d'octubre de 1748 amb la signatura del Tractat d'Aquisgrà.

Finale va quedar genovesa fins el 1795 quan va ser ocupada per les tropes franceses i va deixar de ser un marquesat el 1797, quan la república aristocràtica de Gènova i les institucions medievals van ser abolides per Napoleó Bonaparte per donar vida a la República de Ligúria.

Bibliografia i Referències[modifica]

  • G.A. Silla, Storia del Finale, Savona, vol. I 1964, vol. II 1965. (ri-edito su CD-rom dalla Biblioteca-Mediateca Finalese)
  • L. Botta, Storia di Finale, Savona, Daner, 1997.
  • A. Peano Cavasola, Finale porto di Fiandra, briglia di Genova, Finale Ligure 2007.

Vegeu també[modifica]


[[Categoria:Estats feudals d'Itàlia]] [[Categoria:Estats històrics de la península Itàlica‎]] [[Categoria:Estats del Sacre Imperi Romanogermànic a Itàlia]] [[Categoria:Piemont]]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Jolle/traduccions/Marquesat_de_Finale&oldid=25825590»