Vanó Muradeli

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaVanó Muradeli
Biografia
Naixement6 abril 1908 Modifica el valor a Wikidata
Gori (Imperi Rus) Modifica el valor a Wikidata
Mort14 agost 1970 Modifica el valor a Wikidata (62 anys)
Tomsk (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques) Modifica el valor a Wikidata
Lloc d'enterramentcementiri de Novodévitxi Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióConservatori de Moscou Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCompositor i compositor de bandes sonores Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Comunista de la Unió Soviètica Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereÒpera, opereta, ballet, simfonia i cançó Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Premis

IMDB: nm0613423 Musicbrainz: 94869be3-6d77-4a4f-845d-b07696030b58 Find a Grave: 23980719 Modifica els identificadors a Wikidata

Ivan Ilitx Muràdov, en rus: Ива́н Ильи́ч Мура́дов també conegut com a Vanó Ilitx Muradeli (en georgià ვანო მურადელი, en armeni Վանո Իլիայի Մուրադյան) (Gori, Geòrgia, antiga Rússia, 1908 - Moscou, 14 d'agost de 1970) fou un compositor i director d'orquestra soviètic.

Es graduà en els Conservatoris de Tbilissi, el 1931, i Moscou, on fou deixeble de Miaskovski, el 1938. Les seves primeres obres són: La història del valent Kikil, música escènica i per la pel·lícula Mango-Ney (1937), Primera Simfonia (1938) i música escènica per Honor (1939) i Orde al front (1941). Durant la Segona Guerra Mundial era director del conjunt musical de la marina soviètica. En el desenvolupament d'aquesta activitat arribà a interessar a Ióssif Stalin el qual, finalitzada la guerra (1946), li concedí el premi que portava el seu nom per la Segona Simfonia (1944-45).

Més tard, va compondre, la música per la pel·lícula El canal de Fergana i l'òpera La gran amistat (1947). Aquesta última fou la destinada a rebre severes amonestacions en la resolució dictada el 10 de febrer de 1948 pel Comitè Central del Partit Comunista. A banda l'acusació contra l'argument, per distorsionar el tingut per veritat històrica, la música, segons les consideracions usades a tal fi, meresqué ser reprovada per la carència de melodia, per antipopular i, especialment per «formalista».

L'inevitable canvi subsegüent, que tingué lloc en la Cançó dels combatents per la pau, li valgué el premi del Festival Internacional de la Joventut Democràtica, de Budapest (1949). Seguiren a aquesta obra la triomfal cantata El camí de la Victòria, l’Himne a Moscou i la cançó Moscou-Pequín (1950), que el reconciliava definitivament amb Stalin i el féu creditor a un nou premi (1951). El mateix any va també rebre, el premi al Certamen Internacional de Budapest i, dos anys més tard, el del Festival Internacional de Bucarest. Poc temps després fou nomenat secretari del Sindicat de Compositors Soviètics i, el 1959, cap de la Unió de Compositors. El 1960 aconseguí l'Orde de la Bandera Roja del Treball.

Dues de les seves obres tardanes són l'òpera Octubre (1961) i la Tercera Simfonia (1963). A tota la música citada s'ha d'afegir un centenar de cançons, així com marxes militars, compilacions i arranjaments de música popular georgiana i peces corals. Va merèixer l'Orde de Lenin el 1967.

Bibliografia[modifica]