Albert Gasset i Nicolau

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaAlbert Gasset i Nicolau

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1906 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort2000 Modifica el valor a Wikidata (93/94 anys)
Activitat
Ocupaciórealitzador, director de fotografia Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0309339 TMDB.org: 102081 Modifica el valor a Wikidata

Albert González Nicolau,[1] més conegut com a Albert Gasset i Nicolau o simplement Gasset[2] (Barcelona, 1906[3] - 2000[4]) fou un realitzador, director de fotografia i munta­dor català.[5]

Biografia[modifica]

Fill de cantants de sarsuela, debutà a vuit anys al teatre Principal Palace de Barcelona. Començà en el món del cinema al costat de l'operador Ramon de Baños en La Vida de Cristóbal Colón y su descubrimiento de América (1916-17, Émile Bourgeois). El 1918 conegué Fructuós Gelabert, amb qui treballà estreta­ment i li posà el renom de Griffith. Després d'un viatge a Nova York i Hollywood (1923), participà en la fotografia d'Ellas y ellos (Baltasar Abadal) i en Amor de campesino (Josep Pitarch, Lluís Forasté i Martín Aguyé), i feu el muntatge d'El martirio de vivir (1924, Enrico Santos). A partir de llavors exercí d'operador, maquilla­dor, figurant, muntador, tècnic de laboratori, director artístic, documentalista i director d'ar­gumentals, a banda de construir o millorar càmeres, adaptar sistemes sonors i inventar plataformes mòbils per a preses de reportat­ges. També feu de mestre d'escoles de cinema i acadèmies d'interpretació com ara la Pearl White (1921), l'Eros Film Comedies (1923) o la Triangle Films (1926), creades o cofundades per ell.[5]

El 1925 fou el director artístic de la Societat Espanyola d'Amics del Cinema, presidida per Josep Fortet, i el 1926 dirigí la fotografia d'El camí de la felicitat (José G.Barranco), a partir del text de Josep Maria Folch i Torres, amb rètols en català i castellà. Després participa en la direcció artística i qua­dre interpretatiu de La Puntaire (1927-28, F.Gelabert i J.Claramunt). De retorn d'un nou viatge a Nova York i Los Angeles —on millo­rà coneixements i feu de doblador, maquilla­dor i extra— il·luminà El Nandu va a Barcelona (1929, B.Abadal), rodà documentals i col·laborà en diverses produccions als estudis de Joinville de París i La Victorine de Niça.[5]

Durant la dècada del 1930 treballà a l'Estudi Cinema Sonor Ruta sota la direcció de J.M. Amich i Bert, Amichatis, i tot seguit als laboratoris Cinefoto. Durant el període de la República i la guerra civil, treballà a la productora Edi­ciones Antifascistas Films (EA Films), on rea­litzà —amb Justo Labal Astor— documentals, alguns de guerra: Nuestros amigos (1937); Gue­rrillas del teatro (1937); Sueño musical (1938); A Federico García Lorca (1938) i Muerte de Antoñito "El Camborio" (1938), de Labal, amb fotogra­fia i muntatge seus. En solitari dirigí i fotografià Cantando y bailando (1937); també feu la fotografia de la farsa musical argumental Don Do-Re-Mi-Fa-Sol-La-Si-Do (1938, José Fogués). A banda d'EA Films, fou membre del col·lec­tiu Cameraman al Servei de la República (Departament d'Agitació i Propaganda del PSUC), amb el qual rodaren documentals per al Co­mitè Proexèrcit Popular Regular (1937-38).[6] També feu la fotografia del reportatge musical Marimba (1937, Valentín R.González), per al SIE Films/CNT. Després de la guerra s'exi­lià a França. Retornà a Barcelona el 1941 i es dedicà al muntatge i a la fotografia. El 1959 dirigí l'episodi "La mano cortada" del llarg Aventuras de Taxi-Key i en muntà els tres epi­sodis. Posteriorment viatjà a Puerto Rico, on feu la fotografia i el muntatge de Palmer ha muerto (1962, Joan Fortuny).[7] Es jubilà el 1978. Rebé el premi especial honorífic de Cinema­tografia 1982 i el Francesc Macià al mèrit al treball 1982, ambdós de la Generalitat; l'espe­cial Sant Jordi de Cinematografia 1988 "a una vida dedicada en cos i ànima al cinema", i el de contribució a la imatge 1999 del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya, "per la seva aportació professional a la imatge cinematogràfica en el context històric del cinema català".[5][8]

Albert Gasset morí el 2000.

Fons[modifica]

El fons documental d'Albert González Nicolau està dipositat a la Filmoteca de Catalunya.[9] Està format per fotografies i documents que il·lustren la seva trajectòria professional des dels anys vint fins al final de la seva vida.[10]

Referències[modifica]

  1. ↑ [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=Q65yWAS1TIAC&pg=PA126
  2. ↑ [enllaç sense format] http://fcim.cat/historiapsuc/pdfs/jm%20caparros%20lera.pdf
  3. ↑ [enllaç sense format] http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000085%5C00000051.pdf
  4. ↑ [enllaç sense format] http://repositori.filmoteca.cat/handle/11091/17856
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Anna Fors. 2014. FONS GASSET, Filmoteca de Catalunya. Àrea de Documentació – Biblioteca de Cinema
  6. ↑ Hueso, Angel Luis. Catalogo del cien español. Vol IV. Películas de ficción 1941-1950. Madrid : Catedra : Filmoteca Española, 1998
  7. ↑ Heinink, Juan B. Catalogo del cien español. F3. films de ficción 1931-1940. Madrid : Filmoteca Española : Cátedra, 2009
  8. ↑ Romaguera i Ramió, Joaquim (dir.) Diccionari del cinema a Catalunya. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 2005
  9. ↑ «La Filmoteca de Catalunya rep el fons del realitzador i director de fotografia Albert Gasset». Arxivat de l'original el 2015-04-26. [Consulta: 23 abril 2015].
  10. ↑ «NODAC Albert Gasset i Nicolau al repositori de la Filmoteca de Catalunya.».
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Albert_Gasset_i_Nicolau&oldid=29833568»