Batalla de les Àgates

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Batalla de les Àgates
Primera Guerra Púnica
Ubicació de les Illes Àgates, a prop de Sicília.
Ubicació de les Illes Àgates, a prop de Sicília.
Data 10 de març de 241 aC
Localitat Illes Àgates
Resultat Decisiva victòria romana
Batalla de les Àgates (Mediterrani central)
Batalla de les Àgates
Batalla de les Àgates
Batalla de les Àgates
Coord.: 37° 58′ 0″ N, 12° 12′ 0″ E / 37.96667°N,12.20000°E / 37.96667; 12.20000
Bàndols
República cartaginesa República romana
Comandants en cap
Hannó el Gran Gai Lutaci Catul
Forces
200 naus[1] 200 naus[1]
Baixes
50 naus enfonsades
70 naus capturades[1]
30 naus enfonsades[1]

La Batalla de les Àgates, lliurada el 10 de març del 241 aC va ser la batalla naval final lliurada entre de les flotes de Cartago dirigits per Hannó el Gran, i la de la República de Roma, encapçalats per Gai Lutaci Catul, durant la primera guerra púnica. El resultat va ser una victòria romana que va obligar a finalitzar el conflicte, amb l'avantatge de Roma.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Els anys que van precedir a la batalla van ser de relativa calma. Roma no tenia flota, ja que els vaixells que posseïa a l'inici de la guerra havien estat destruïts a la Batalla de Drepana i en la tempesta que va seguir. Cartago, però, va prendre poc avantatge d'aquesta situació. Les hostilitats entre les forces romans i cartagineses es van estancar gradualment, començant amb operacions a petita escala a Sicília. El general cartaginès Amílcar Barca es va fer lent al moment de completar el seu avantatge a l'illa i, probablement a causa d'això, en 242 aC Roma va decidir construir una nova flota i recuperar la seva supremacia naval.

Tot i haver pres aquesta resolució, després de vint anys de guerra les finances de la República es trobaven en pèssim estat, les arques monetàries estaven buides. Un moviment popular es va formar ràpidament per contrarestar aquesta dificultat, en una típica forma romana: els ciutadans rics, sols o en grups, van decidir mostrar el seu patriotisme i finançar la construcció d'un vaixell per cada un. El resultat va ser una flota d'aproximadament 200 quinquerremes, construïts i equipats sense despeses públiques.

La nova flota va ser completada en 242 aC i confiada al cònsol Gai Lutaci Catul. Les derrotes navals sofertes en el passat van servir en aquesta ocasió com inavaluables mostres d'experiència. Les naus romans eren ara més resistents a les adverses condicions climàtiques, havent abandonat el Corvus. Catul només va haver d'esforçar-se a instruir les tripulacions en maniobres i exercicis abans de deixar aigües segures. El resultat va ser una flota al cim de les seves capacitats militars.

A Cartago, mentrestant, les notícies de les activitats enemigues no van ser rebudes en va. Una nova flota cartaginesa va ser construïda, d'unes 250 naus, sortint al Mediterrani sota el comandament de Hannó el Gran (el general derrotat a Agrigent i en Cap Ecnomo).

La Batalla[modifica | modifica el codi]

El temple de Llarg di Torre Argentina (Roma), construït per Gai Lutaci Catul per celebrar la seva victòria a les Illes Àgates.

El primer moviment de Catul va ser assetjar la ciutat siciliana de Lilibea (avui Marsala) una vegada més, bloquejant el seu port i connexió amb Cartago. Es va intentar amb això, aparentment, tallar les línies de comunicació i subministrament de Amílcar Barca. Per a la resta de l'any, Catul va esperar per la resposta cartaginesa.

L'armada cartaginesa va arribar a alleujar el bloqueig l'any següent 241 aC Hannó es va aturar prop de les illes Àgates per esperar vents favorables que el portessin a Marsala. No obstant això, la flota cartaginesa va ser descoberta per exploradors romans i Catul es va veure obligat a abandonar el lloc per enfrontar-se amb els seus enemics.

El matí del 10 de març, el vent va bufar a favor dels cartaginesos i Hannó immediatament va hissar les veles. Catul va mesurar el risc que hauria de córrer entre atacar amb el vent en la seva proa i el risc en deixar arribar a Hannó a Sicília per trobar-se amb Amílcar Barca. Malgrat les condicions desfavorables, el cònsol va decidir interceptar als cartaginesos i ordenar formació de batalla. Va manar treure els pals, veles i qualsevol equip innecessari per fer més lleugeres les naus en aquelles dures condicions. Catul no va poder unir-se a la batalla a causa de les lesions ocasionades en un recent combat, llavors en l'actual batalla la flota va passar a mans del seu segon, el pretor Quint Valeri Faltó.

En el següent combat, els romans van obtenir una gran mobilitat i agilitat en l'aigua, a causa dels equips que s'havien privat, els cartaginesos, per la seva banda, estaven carregats amb provisions i equips molt pesats el que li restava mobilitat. A més, les tripulacions cartagineses havien estat reclutades en forma precipitada i molt poc entrenades. L'armada romana va guanyar aviat una bona posició, usant la seva capacitat de mobilitat per a envestir els vaixells cartaginesos. Prop de la meitat de la flota cartaginesa va ser destruïda o capturada. La resta només va ser salvada per un abrupte canvi en la direcció del vent, que van aprofitar per escapar dels romans.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Després de la seva decisiva victòria sobre l'armada cartaginesa, Catul va renovar el setge i va conquerir Lilibea, escampant a Amílcar i al seu exèrcit a Sicília, entre les poques fortaleses que encara controlava Cartago. Sense recursos per construir una nova flota o per reforçar les tropes terrestres, Cartago va admetre la seva derrota i va signar un tractat de pau amb Roma, donant conclusió així a la primera guerra púnica. Siracusa conservà la part oriental de l'illa i la resta formà la Província romana de Sicília, la primera fora de la península Itàlica.[1]

Per celebrar la seva victòria, Lutaci Catul va construir un temple en honor a Juturna al Camp de Mart.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]