Cordierita
 Cordierita | |
|---|---|
 | |
| Fórmula química | Mg₂Al₄Si₅O₁₈  |
| Epònim | Louis Cordier |
| Classificació | |
| Categoria | silicats |
| Nickel-Strunz 10a ed. | 09.CJ.10 |
| Nickel-Strunz 9a ed. | 9.CJ.10 |
| Nickel-Strunz 8a ed. | VIII/E.12 |
| Dana | 61.02.01.01 Grup de la cordierita |
| Propietats | |
| Sistema cristal·lí | ortoròmbic - bipiramidal; Grup espacial: C ccm |
| Grup puntual | 2/m 2/m 2/m ortoròmbica - bipiramidal |
| Grup espacial | space group Cccm (en)  |
| Color | blau, blau fumat, lila blavós, verós, marró groguenc, gris, incolor, negre. D'incolor a marró clar en làmina prima. |
| Macles | habituals a {110}, {130}, simple, lamel·lars i cícliques |
| Fractura | subconcoïdal |
| Tenacitat | fràgil |
| Duresa | 7 a 7,5 |
| Color de la ratlla | blanca |
| Gravetat específica | 2,57 a 2,66 |
| Pleocroisme | X = groc clar, verd; Y = lila, blau-lila; Z = blau clar |
| Angle 2V | 0-90° |
| Fusibilitat | a les vores |
| Estatus IMA | mineral heretat (G) |
| Símbol | Crd |
La cordierita (mineralogia) o iolita (gemmologia), és un mineral ciclosilicat de ferro, magnesi i alumini. La seva fórmula és: (Mg,Fe)2Al4Si5O18 on poden haver-hi proporcions variables entre ferro i magnesi. Existeix una solució sòlida entre la cordierita rica en ferro (sekaninaïta) i la cordierita rica en magnesi. La indialita és el seu polimorf d'alta temperatura, la qual és isoestructural amb el beril.[1]
Característiques
Segons la classificació de Nickel-Strunz, la cordierita pertany a "09.CJ - Ciclosilicats amb enllaços senzills de 6 [Si6O18]12- (sechser-Einfachringe), sense anions complexos aïllats" juntament amb els següents minerals: bazzita, beril, indialita, stoppaniïta, sekaninaïta, combeïta, imandrita, kazakovita, koashvita, lovozerita, tisinalita, zirsinalita, litvinskita, kapustinita, baratovita, katayamalita, aleksandrovita, dioptasa, kostylevita, petarasita, gerenita-(Y), odintsovita, mathewrogersita i pezzottaïta.
Nom i descobriment
La cordierita va ser descoberta l'any 1812, i va ser anomenada així pel mineralogista francès Louis Cordier (1777–1861).[2]
Localització
La cordierita se sol trobar en roques argíl·liques que hagin patit un metamorfisme regional o de contacte. és especialment freqüent en corneanes a partir de metamorfisme en roques pel·lítiques. Hi ha dos tipus d'associacions minerals on apareix la cordierita:
- sil·limanita - cordierita - espinel·la
- cordierita - espinel·la - plagiòclasi - ortopiroxè
També es pot trobar associada amb altres minerals com els granats o l'antofil·lita.[3][4] La cordierita també es troba en alguns granits, pegmatites, norites i roques formades a partir de magmes grabroics. Com a productes d'alteració s'hi troben les miques, la clorita i el talc
Varietat gemma
La varietat iolita, és una varietat transparent que sovint s'empra com a gemma. El nom iolita prové del grec i significa color lila. Un altre nom antic és dichroïta, que en grec significa roca de dos colors, en referència al seu marcat pleocroisme. També s'ha anomenat safir d'aigua i brúixola dels vikings, ja que els vikings l'utilitzaven com a brúixola.[5] Això es feia determinant la direcció de les ones polaritzades de la llum. A partir dels angles de la llum amb el mineral, es podia saber la posició del Sol en cas de boira o núvols, que al nord d'Europa és tant freqüent.[6]
Els colors de la iolita varien des del blau safir o el blau - lila fins al gris groguenc o el blau cel. A vegades aquesta varietat s'utilitza com a un substitut del safir més barat. Un altre nom per a la iolita és steinheilita, per Fabian Steinheil, el governador militar rus de Finlàndia qui va descriure que el mineral no era quars sinó un altre mineral.[7]
-
Iolita -
Iolita tallada -
Pleocroisme de la cordierita
Referències
- ↑ Error de citació: Etiqueta
<ref>no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenadesWebmin - ↑ «Cordierite». Mindat.org.
- ↑ Dana, James Dwight; Klein, Cornelis; Hurlbut, Cornelius S. Manual of Mineralogy. 20th. New York: John Wiley and Sons, 1985, p. 395–396. ISBN 0-471-80580-7.
- ↑ Klein, Cornelis. The Manual of Mineral Science. 22nd. John Wiley & Sons, Inc, 2002. ISBN 0-471-25177-1.
- ↑ Guillot, Agnès; Meyer, Jean-Arcady. How To Catch a Robot Rat: When Biology Inspires Innovation. The MIT Press, 2010, p. 212. ISBN 978-0-262-01452-6. «Els vikings podien saber la posició del sol observant els canvis de color de la cordierita.»
- ↑ ; Bowling, Sue Ann«Polar Navigation and the Sky Compass». Alaska Science Forum. Geophysical Institute, University of Alaska Fairbanks, 21-03-1988.
- ↑ Sowerby, James. Exotic mineralogy: or, Coloured figures of foreign minerals: as a supplement to British mineralogy. B. Meredith, 1811, p. 173.
<ref> amb el nom "Handbook" definida a <references> no s'utilitza en el text anterior.Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cordierita |