El caçador furtiu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El caçador furtiu
Una il·lustració de Der Freischütz, de 1822. Probablement de l'escena inicial amb Max i Kilian
Una il·lustració de Der Freischütz, de 1822. Probablement de l'escena inicial amb Max i Kilian
Títol original: Der Freischütz
Llengua original: alemany
Música: Carl Maria von Weber
Llibret: Friedrich Kind
Actes: tres
Estrena: 18 de juny de 1821
Teatre: Teatre Real de Berlín
Estrena al Liceu: 4 d'agost de 1849 (estrena a Espanya)
Personatges:
  • Ottokar, duc de Bohèmia (baríton)
  • Kuno, cap dels guardaboscs (baix)
  • Agatha, la filla de Kuno (soprano lírica)
  • Ännchen, una jove cosina d'Agatha (soprano lleugera)
  • Kaspar i Max, guardaboscs (baix i tenor)
  • Samiel, el guardabosc fosc (part parlada)
  • Un ermità (baix)
  • Kilian, un ric pagès (tenor)
  • Una dama d'honor (soprano)

El caçador furtiu[1] (en alemany Der Freischütz) és una òpera en tres actes composta per Carl Maria von Weber sobre un llibret de Friedrich Kind. Es considera la primera òpera romàntica alemanya, especialment per la seua identificació nacional i la seua càrrega emocional. L'argument va ser pres d'una llegenda popular alemanya i moltes de les melodies estan extretes del folklore alemany. El component fantasmagòric és especialment punyent en la famosa escena del congost del Llop.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Der Freischütz és una obra situada en una important cruïlla estilística que suma virtuts procedents de llocs molt dispars. Multiplica la densitat orquestral de les últimes òperes de Gluck i mira d'enfront del singspiel sense complexos, en franca associació amb La flauta màgica mozartiana. Però encara més, dona un important pas més enllà al realisme fantàstic d'aquest Mozart, aproximant-se fins a la frontera de L'holandès errant wagnerià. Comptant que la primera és de 1791 i l'altra de 1843, Weber, que dóna per finalitzada la partitura de El caçador el 1820, la situa a meitat de camí entre les dues, el que explica moltes coses.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Malgrat les atrevides innovacions (i alguns severs atacs dels crítics) ben aviat tingué un enorme acolliment internacional que el públic i la crítica, amb unes cinquanta representacions en els 18 primes mesos després de la seua estrena a la Schauspielhaus de Berlín, el 18 de juny de 1821. Sintonitzava perfectament amb el romanticisme que s'imposava a tot Europa. Al Liceu s'estrenà el 1849, dos anys després de la inauguració del Teatre.

Entre els músics que van rebre la influència de Der Freischütz s'hi trobà un jove Richard Wagner, que arribaria a ser considerat l'hereu artístic natural de Weber. La seua obertura ha esdevingut una peça habitual de concert i el Cor de caçadors (amb gaudi principesc i viril ocupació ...) també s'interpreta de vegades com a peça separada.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Explica, per exemple, tota la força popular que li ve del món d'Emanuel Schikaneder i, alhora, l'empremta dramàtica del gran personatge de Wagner. Mozart situa els seus fantasmes al voltant de la malvada foscor de la reina de la nit, Wagner, als seus, en les tempestes marines i Weber als mags constructors de bales de plata al bosc, però els tres, cada un en el seu moment, els seus mitjans i l'experiència rebuda, estan buscant transcendir al realisme imperant a través d'una fantasia que adquireix una forta categoria intel·lectual. No obstant això, no és menys robust el caràcter popular de les tres obres, encara que es vagi diluint d'uns a altres fins al cor de mariners en el vaixell fantasma. I el Freischütz, que queda al mig, és la que més pateix aquesta barreja entre el popular i l'ortodòxia culta, amb l'ajuda afegida de la fonamentada orquestra gluckiana. Una òpera, doncs, musical i escènicament d'una riquesa gens fàcil de captar.

Aquesta òpera és més alemanya per l'idioma en què s'expressa que per l'estil o les maneres. L'idioma, posat en relació amb l'experiència canora rebuda de Mozart, que per descomptat té molt a veure amb la vocalitat italiana, el que crea diferències en el discurs desenvolupat pel text. Encara són més importants les diferències marcades en l'aspecte sonor general (fosc, pastós, policromàtic), que és protagonista des de la primera nota de l'Obertura. L'òpera weberiana és punt de referència ineludible per explicar a Wagner, sobretot per això, per la vital importància del so, sobretot el de l'orquestra, en el context. Freischütz és una òpera que mira enrere i endavant, però que, sobretot, es mira a si mateixa sense cap necessitat de buscar justificació en el seu passat o futur immediats. És en si mateixa, i potser en això resideix la seva inesgotable interès i originalitat. I la seva dificultat.

Argument[modifica | modifica el codi]

Segell del 1849 dedicat a Der Freischütz

Amb la voluntat d'oferir una alternativa a l'òpera italiana vigent, Weber acceptà el llibret proposat pel seu amic escriptor Johann Friedrich Kind, amb prestigi en el món literari de Dresden, sobre una llegenda popular procedent del recull Gespensterbuch (1810) de Johann August Apel i Friedrich Laun. L'acció se situa a Bohèmia, pocs anys després de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648).

Les arrels populars de Der Freischütz són evidents en el llibret de Johann Friedrich Kind: la ingenuïtat dels personatges rurals, la presència constant d'una màgia diabòlica, la contraposició nítida entre el bé i el mal o el final feliç amb la intervenció divina; la música –singularment els cors– s'adequa perfectament a aquest ambient. Però, alhora, el personatge de Max –i gairebé per extensió, el d'Agathe– és un personatge torturat, contradictori, insatisfet i angoixat que encaixa perfectament amb el drama romàntic: les grans àries de Max i d'Agathe responen a aquesta estètica.

Acte I[modifica | modifica el codi]

El jove guardaboscs Max estima Agatha i esdevindrà el successor de Kuno, cap dels guardaboscs i pare d'Agatha. Però cal que supere una prova d'habilitat amb l'escopeta, que tindrà lloc l'endemà.

En un assaig de tir, Max perd davant del jove pagès Kilian, que és proclamat "Rei dels tiradors." (Cor: "Victòria! Llarga vida al mestre"; la cançó burleta de Kilian: "Deixeu que em mire com a un rei.")

Atès que Max ha tingut mala sort durant uns dies, cau fàcilment sota la influència de Kaspar, que també estima Agatha, i qui persuadeix Max d'usar set bales màgiques en la prova de tir. Kaspar, que ha de lliurar la seua ànima al diable a l'alba, espera obtenir tres anys més de gràcia fent-se substituir per Max. (Trio: Kuno, Kaspar, Max; cor: "Oh el sol, surt tímidament.")

Una vegada sol, Max cau en la malenconia en pensar en la pèrdua d'Agatha en cas de fallar la prova. (Ària: "A través de boscos i camps.") Kaspar, amb estranys maleficis intenta encoratjar-lo. (Cançó: "Ací, en aquesta vall de llàgrimes.")

Carrega l'arma de Max amb una bala màgica i li la dóna. Amb estupefacció, Max és capaç de derribar una àguila que vola a gran alçada. Resol acompanyar Kaspar a mitjanit al terrorífic congost del Llop, amb l'objectiu de forjar les bales màgiques que li permetran assegurar-se la victòria. Kaspar, una vegada sol, celebra el seu triomf. (Ària: "Silenci, no hem d'advertir-lo.")

Acte II[modifica | modifica el codi]

Leon Björker com a Kaspar i Set Svanholm com a Max a Der Freischütz (1936)

L'habitació d'Agatha. Agatha es troba assetjada per foscos presagis. Canta sobre la seua trobada amb un ermità en el bosc, que li va dir que en cas de veure's amenaçada per cap perill, la seua corona nupcial la protegiria. En el mateix moment en què Max està disparant la seua bala màgica contra l'àguila, un quadre que representa un avantpassat d'Agatha es despenja del mur i la colpeja lleument. La cosina i amiga d'Agatha, Ännchen, el torna a col·locar al seu lloc. (Duet: "Brivall, torna de seguida al teu lloc, ja t'ensenyaré jo.") Agatha es preocupa encara més, però Ännchen s'esforça a animar-la fent broma. (Arietta: "Arriba un bell xicot pel camí.")

Agatha, una vegada sola, espera Max i la notícia del seu èxit, que interpretaria com un bon auguri. (Recitatiu: "Les meues parpelles se'm tanquen de son"; Oració: "Descendiu, descendiu, paraules sagrades"; Escena: "Fa molta estona que tots s'han retirat"; Ària: "El meu cor batega.")

Arriba Max; reconeix que no ha guanyat, però explica que ha mort un cérvol, i que se l'endurà al congost del Llop. Malgrat els precs d'Agatha i Ännchen, Max se'n va. (Trio: "Oh, quin horror! que hi ha al congost del Llop?")

Canvi d'escena: El congost del Llop per la nit. Kaspar fa venir Samiel, el guardaboscs fosc, perquè li ajude a forjar de les bales màgiques. Aplega Max, i l'esperit de sa mare se li presenta i tracta de convèncer-lo d'abandonar el seu empeny. Samiel conjura l'ombra d'Agatha, i aquesta apareix ofegant-se, desesperada pel fracàs de Max. Immediatament Samiel penetra en el congost i amb un endimoniat soroll comença la forja de les bales màgiques.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Decorat del tercer acte del 1821

L'habitació d'Agatha. Agatha està resant. (Ària: "A través dels foscos núvols encara brilla el sol en el cel radiant.") Els seus dubtes han tornat en forma d'un somni farcit de negres presagis, però Ännchen torna a animar-la amb rialles i una cançó. (Romança i ària, afegides per Weber posteriorment: "La meua cosina morta va tenir un somni.") Arriba la dama d'honor amb la corona nupcial. (Cançó: "Et posem la corona nupcial.") Però quan Ännchen obri la caixa, hi troba una corona funerària, i això reviscola els dubtes d'Agatha. No obstant se sent en certa manera confortada pel record de la promesa que li va fer l'ermità: que seria protegida per la corona nupcial.

Canvi d'escena: trobada dels tiradors. Max ha disparat sis de les bales màgiques amb èxit i Kaspar es mostra triomfant, sabent que la setena serà guiada pel mateix dimoni.

Canvi d'escena: la prova de tir. El duc Ottokar espera Max a la seua tenda. (Cor de forestals: "Que pot superar els plaers de la cacera.") Max està a punt de fer un tret. Mentre apunta, Samiel, el caçador fosc, apareix per a guiar la bala, i la desvia vers Agatha, que aparentment sembla ferida. (Finale: "Mireu, oh mireu, ha disparat a la seua promesa.") Però la seua corona nupcial ha detingut la bala: Agatha reviscola. Kaspar, veient un sant ermità al seu costat s'adona que ha fracassat. Samiel l'agafa en lloc de Max, i Kaspar expira amb una maledicció en els seus llavis. El duc Ottokar ordena que el cos mort siga llançat al congost del Llop. Després rep l'explicació de Max de tot el que ha ocorregut, i colpit pel seu penediment i per les pregàries de l'ermità ("Qui va fer-li aquesta horrible maledicció"), li imposa un feble càstig. Li és imposat un any de prova, es decideix que la prova de tir no tornarà a realitzar-se i se li fa la promesa que, passat l'any de prova, el mateix duc posarà la mà d'Agatha en la de Max.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Influències[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El caçador furtiu Modifica l'enllaç a Wikidata

Vegeu també[modifica | modifica el codi]