Fàbrica de mosaics hidràulics Orsola, Solà i Cia

Afegeix enllaços
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Fàbrica de mosaics hidràulics Orsola, Solà i Cia
Imatge
Dades
TipusEdifici industrial Modifica el valor a Wikidata
Construcció1876 Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estat d'úsenderrocat o destruït Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativala Nova Esquerra de l'Eixample (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióCalàbria, 129-131 i Consell de Cent, 110-118 (enderrocat) i Calàbria, 135-137 i Consell de Cent, 120-122 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 22′ 51″ N, 2° 09′ 11″ E / 41.38091°N,2.15319°E / 41.38091; 2.15319
Format perCases Orsola Modifica el valor a Wikidata

La fàbrica de mosaics hidràulics Orsola, Solà i Cia era un recinte fabril actualment desaparegut, situat als carrers de Calàbria, del Consell de Cent i de Rocafort a l'Eixample de Barcelona,[1] si bé es conserven les Cases Orsola al xamfrà dels dos primers carrers.[2]

Història[modifica]

Natural d'un poble proper a Torí, Giovanni Orsola i Merino (1845-1929)[3] es va casar amb Caterina Merino, i amb només 16 o 17 anys marxaren a viure a Marsella durant un temps, fins que la família es va establir definitivament a Barcelona.[4] Pel que sembla, el seu primer negoci fou una fàbrica de xocolata a la Gran Via, que no va funcionar massa bé.[4] El 1876, juntament amb Ignasi Solà i altres socis la companyia Orsola, Solà i Cia, dedicada principalment a la fabricació de paviments hidràulics,[3] però també objectes de marbre comprimit, baranes, columnes, mausoleus, etc.[5] La seu social era situada originalment a la Gran Via, 187 (antic), però posteriorment es va traslladar a la plaça de la Universitat, 5 (actual 2),[1] i cap al 1920 al carrer de Vergara, 3.[4][6]

La fàbrica ocupava una gran part de l'illa de cases entre els carrers de Calàbria (on tenia l'accés principal), Consell de Cent i Rocafort.[7][1][5][4] Les matèries primeres tenien la seva entrada pel carrer del Consell de Cent, on hi havia la sala de premses. El transport entre les diferents naus es feia mitjançant unes vagonetes sobre rails, i la part que ocupava més espai era destinada a l'emmagatzematge i assecament de les rajoles. Els vehicles carregats amb les comandes sortien per la porta del carrer de Calàbria.[4] Produia 300.000 m² de mosaic i tenia 150 treballadors, amb maquinària moguda per màquines de vapor.[5]

L'empresa va guanyar la medalla d'or a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888 i la de medalla d'argent a la de París del 1889.[5] Al tombant de segle, tenia 300 treballadors, amb una segona fàbrica a Gandesa i unes vendes anuals d'un milió de pessetes. Tenien un represent al carrer Caballero de Gracia de Madrid, i el seu catàleg de mosaics incloïa 270 varietats i n'hi havia 120.000 m² al dipòsit.[5][4] En aquella època, s'hi incorporaren dos dels fills de Giovanni Orsola, Jaume i Ignasi Orsola i Plano. El segon fou el director de producció i s'encarregà de les exportacions, especialment cap a l'Amèrica del Sud i Cuba.[4] Heretà les dots del seu pare i s'encarregà de la secció dels colors.[4]

Cap el 1920, la companyia va comercialitzar un paviment continu imitació de moqueta, gràcies a una patent de l'italià Bolla, que més endavant es casaria amb una neboda del fundador. Posteriorment, van produir els paviments monolítics Hispania, especials per a llocs de gran trànsit, com per exemple esglésies, escoles, hospitals, magatzems, garatges, etc.[4] Giovanni Orsola va morir el 1929, però el seu fill Ignasi va continuar fabricant mosaics hidràulics amb la maquinària i utensilis de la seva empresa a La Verneda, sota la marca comercial Mosaicos Ignacio Orsola i despatx al carrer de Balmes, 22.[8][4] Tanmateix, el negoci va durar molt poc, ja que morí el 1933, als 53 anys.[4][5] A l'emplaçament de la fàbrica es va instal·lar la parròquia de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa[9] i altres edificis.

Cases Orsola[modifica]

La casa Orsola del xamfrà de Calàbria 137 i Consell de Cent 122, amb pancartes de protesta a la façana

El 1909, Giovanni Orsola va encarregar al mestre d'obres Josep Carrera i Miró un edifici d'habitatges de planta baixa, entresol i quatre pisos al carrer de Calàbria, 135,[10] que seria la residència familiar.[4] El 1913 va completar el conjunt amb dos edificis més al xamfrà del carrer del Consell de Cent, obra del mateix autor.[11]

L'octubre del 2021, l'edifici del xamfrà va ser adquirit per un fons voltor,[12] que va iniciar un procés d'assetjament immobiliari contra els seus habitants per tal d'obtenir beneficis llogant pisos per temporades.[13][14][15]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración, 1886, p. 18 (anuncis). 
  2. ↑ «Cases Orsola». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
  3. ↑ 3,0 3,1 «Orsola, Solà i Companyia». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 Gonzàlez-Novelles Farrús, 2010.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Cabana, 1992.
  6. ↑ Guía industrial y artística de Cataluña, 1933-1934, p. 163. 
  7. ↑ «Juan Orsola i Plans i Ignacio Solá. Rocafort s/n. Sol·licitar permís per construir habitatge». Q127 Eixample 1691/1883. AMCB, 05-06-1883.
  8. ↑ «Guía industrial y artística de Cataluña» p. 393, 1933-1934.
  9. ↑ «Parròquia de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa».
  10. ↑ «Societat "Orsola Solà i Companyia" (Juan Orsola, representant). Calàbria 135. Derrocar la casa que consta solament de baixos i construir en el seu lloc una altra de soterranis, baixos, entresòls i quatre pisos». Q127 Eixample 11883/1909, 06-02-1909.
  11. ↑ «Juan Orsola. Consell de Cent (120). Construir una casa amb tres escales format per soterrani, planta baixa, entresols interiors, cinc pisos, dependencies de servei al terrat i habitacions en el pati posterior al nivell de la planta baixa, vorera i tres troços de clavegueró». Q127 Eixample 14840/1913. AMCB, 21-06-1913.
  12. ↑ Santos, Inma. «La Casa Orsola: modernismo en pie de guerra». Metropoli, 22-11-2022.
  13. ↑ Gibert, Alba. «Habla la propiedad de la casa Orsola: "Ni fondo buitre ni familias vulnerables"». Metropoli, 07-11-2022.
  14. ↑ Castellote, Pau. «Primer desallotjament de la Casa Orsola, un dels símbols de la lluita per l'habitatge a l'Eixample». Ara, 06-11-2023.
  15. ↑ «Casa Orsola». Sindicat de Llogaters.

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fàbrica de mosaics hidràulics Orsola, Solà i Cia
  • «Cases Orsola». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Fàbrica_de_mosaics_hidràulics_Orsola,_Solà_i_Cia&oldid=33440374»