Franctirador

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Franctiradora)
Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. L'usuari Pau Nemo hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat.
Un equip format per un franctirador i un observador de les Forces Aèries dels Estats Units.

Un franctirador és un soldat d'infanteria expert en tasques de camuflatge i tirador d'elit, que dispara amb un fusell a grans distàncies i des d'un lloc ocult, a objectius seleccionats. Idealment, un franctirador hàbil s'acosta a l'enemic (que desconeix la seva presència) sense ésser vist, utilitza eficaçment una sola bala per blanc i es retira sense ésser descobert.

L'origen del terme se situa a la Guerra francoprussiana (1870-1871). Les millors tècniques permeteren a l'exèrcit francès de dotar-se de fusells de llarg abast, ideals per a abatre enemics des de posicions llunyanes. Els soldats prussians els anomenaven "franc-tireurs", és a dir "tiradors francs" (lliures, que no pertanyen a cap cos regular).[1] Aquesta situació fou la que impulsà els soldats alemanys a cometre crims en contra de la població civil, especialment a Bèlgica, durant la Primera Guerra Mundial, ja que encara conservaven el record de les baixes causades per aquests durant el conflicte anterior.

Tàctiques[modifica]

Objectius[modifica]

Franctiradors de l'exèrcit francès utilitzant un fusell de precisió FR-F2 (al darrere) i un fusell anti-material PGM Hecate II (al davant). Fotografia realitzada en una missió a l'Afganistan l'any 2005.

Els franctiradors militars poden tenir com a objectiu no tan sols persones sinó també material militar sensibles com ara equips de comunicacions o avions de combat mentre estan estacionats a terra. Sovint se cerca causar la màxima interferència a les activitats enemigues i per això són objectius prioritaris els oficials enemics així com els especialistes (de comunicacions, enginyers, metges, etc.). El franctirador pot identificar els oficials per la seva aparença i actitud: símbols de rang, segons la posició en el vehicle, per ser assistit per altres soldats, per donar ordres i moure's entre diferents posicions, etc.

Una altra funció prioritària dels franctiradors militars és el reconeixement i observació per tal d'indicar les posicions enemigues als vehicles o artilleria per tal que les destrueixin. Per aquesta funció són extremadament útils les habilitats i tàctiques avançades d'infiltració i observació a llarga distància per apropar-se i observar l'enemic. En aquest tipus de missions segueixes unes normes estrictes per tal de no revelar la seva posició i només disparen si es troben amb objectius de gran valor (com per exemple un oficial d'alt rang enemic).

Les missions "antimaterial" es realitzen amb fusells especials amb calibres grans i cartutxos especials. Solen disparar vehicles o equipament enemics molt car i sofisticat o bé en reserves clau (per exemple tancs de combustible). Un tret d'armes d'aquest calibre pot avariar o destruir si es localitza a parts sensibles com ara: la turbina d'admissió d'un avió de reacció, la part frontal d'un míssil, les òptiques dels sistemes de punteria o una antena de radar.

Un franctirador del Cos de Marines dels Estats Units d'Amèrica portant un vestit de camuflatge tipus ghillie.[2]

Localització del tret[modifica]

La localització del tret varia en funció del tipus de franctirador:

  • Els franctiradors militars normalment disparen a objectius situats a més de 300 m i per tant disparen al cos tot apuntant al pit. Aquests trets depenen del dany als òrgans i la pèrdua de sang per a matar o deshabilitar l'enemic.
  • Els franctiradors policials solen disparar a distàncies molt menors, permetent realitzar tret precisos a qualsevol part de l'objectiu. Per exemple en un cas l'any 2007, a Marsella, un franctirador de la policia francesa situat a 80 m va impactar i destruir la pistola amb la qual un home amenaçava de suïcidar-se.[3] En situacions d'alt risc -per exemple quan delinqüents armats amenacen de disparar- poden intentar disparar directament al cap per assegurar una mort instantània.

Canvi de d'ubicació[modifica]

Sovint en casos amb múltiples objectius els franctiradors canvien d'ubicació, canviant a una altra punt de tir un cop disparats alguns trets. Això dificulta que siguin localitzats per les forces enemigues a més de crear confusió tot fent pensar que hi ha diversos tiradors atacant-los. En altres situacions el canvi de posició de tir es realitza per tal de compensar el factor de desviació del vent o per aconseguir un vector de tir millor per un objectiu concret.

Emmascarament del so[modifica]

Els fusells utilitzats pels franctiradors acostumen a ser com potents i per tant cada tret provoca un so molt intens. El gran calibre utilitzat sovint no permet la utilització de silenciadors. Per tant una tàctica útil és la d'emmascarar el so del tret disparant alhora que es produeix un altre so intens per exemple, en situacions de combat, el so de l'artilleria o el pas d'un vehicle pesat. Això permet disparar de forma inadvertida -per a objectius aïllats- o fer-ho causant una major confusió en els soldats enemics (que desconeixen qui o què ha disparat). Aquesta tècnica s'utilitza sovint en operacions encobertes, tàctiques d'infiltració o les de guerrilla.

Precedents[modifica]

Batalla de Yashima.[4]

Abans de les armes de foc hi havia tiradors de precisió amb arc i ballesta. També els dards, les sarbatanes i les fones podrien considerar-se entre les armes de git a distància susceptibles de ser emprades per a objectius precisos i concrets. Segons els límits de la potència i precisió de l’arma, les accions dels tiradors lliures primitius podien assemblar-se a les tasques dels franctiradors moderns amb armes de foc.

Amb arc[modifica]

La tècnica tradicional dels arquers era tirar en grup contra enemics concentrats. També era freqüent que alguns arquers experts disparessin contra objectius ben localitzats. Un arquer famós fou Aster que va deixar borni de l’ull dret a Filip II de Macedònia. De forma deliberada i no pas per casualitat.[5] Un arquer llegendari fou Robin Hood. A la batalla de Yashima un tret excepcional va passar a la posteritat. Nasu no Yoichi va encertar un blanc difícil muntat a cavall i des de dins de l'aigua.[6][7][8]

Amb ballesta[modifica]

Els ballesters medievals més notables foren genovesos i catalans. En les guerres terrestres, els ballesters eren fonamentals. Principalment a peu però també a cavall. En les batalles navals eren decisius. En Ramon Muntaner defensava els “ballesters en taula “ a bord de les galeres de guerra. I anomenava els ballesters catalans “los pus sobirans ballesters del món”.[9][10][11]

  • 1233. Setge de Borriana. El rei Jaume el Conqueridor comentava la precisió dels ballesters sarraïns.[12]
  • 1285. En el Setge de Girona de 1285, entre les forces defensores hi havia sis-cents ballesters sarraïns del regne de València.[13] Armats amb ballestes de dos peus i un bon coltell, i famosos per la gran precisió dels seus trets. La Crònica de Bernat Desclot recull un tret excepcional, des de la muralla fins a l’Església de Sant Feliu de Girona ( a l’època situada fora muralles). La treta (projectil) va passar per una escletxa d’un dit i mig que deixaven els porticons de la finestra, traspassant un cavaller francès i un seu servent.[14]

Amb armes de foc[modifica]

Les armes de foc de canó llarg, amb ànima estriada, foren les precursores veritables dels franctiradors. Les armes de canó llis eren més ràpides de carregar. La bala anava baldera pel canó i no la calia empènyer. Però les armes ratllades, més difícils i lentes de carregar, proporcionaven més potència i precisió.

  • 1523. Benvenuto Cellini matava coloms amb bala a dues-centes passes.[15]
    • Saqueig de Roma (1527). Cellini va actuar com a tirador expert amb diverses peces d’artilleria. A la seva autobiografia declarava que cada dia provocava una baixa enemiga.[16][17] Una altra obra parla de Cellini com a tirador expert, autor de la mort de Filibert de Chalôns i de Carles III de Borbó.[18]
  • 1675. “Gispeliers” francesos, armats amb carrabines inspirades en les de “xispa” catalanes. Sébastien Le Prestre de Vauban insistia que les "gispes" catalanes eren millors que els fusells de l'època.[19][20]
  • 1678. Elogi de les “gispes” catalanes.[21]
« “... m'envoyerent dire qu'ils voyoient un homme dans le grand chemin de Barcelonne à Gironne, qui avoit la mine d'estre quelque chose, & à qui l'on voyoit une gispe sur l'épaule, qui est une espece de fusil, mais beaucoup meilleur & plus juste.”.
…m'enviaren a dir que veien un home al camí ral de Barcelona a Girona, que tenia tota la pinta de ser algú important, i que duia una “xispa” penjada a l'espatlla, que és una mena de fusell, però millor i més precís… 		»
— Relation de ce qui s'est passe en Catalogne. -Paris, G. Quinet 1678

Per..... de Caissel.

  • Lord Byron: “The unerring rifle of the Catalan...”[22]
  • 1789. Definició del terme “escopeta” en portuguès: “Escopeta : Espingarda usada dos miqueletes atiradores mui certeiros, das montanhas de Catalunha”.[23]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Franctirador
  1. ↑ «franctirador». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 14 octubre 2018].
  2. ↑ Mast, G.; Halberstadt, H. To Be a Military Sniper. Voyageur Press, 2007, p. 42 (To Be A). ISBN 978-0-7603-3002-9. 
  3. ↑ Pardini, Sèverine. «J'ai fait mouche sur son arme à 80 mètres pour le sauver». laprovence.com, 02-08-2007. [Consulta: 14 maig 2010].
  4. ↑ Loades, M. War Bows: Longbow, crossbow, composite bow and Japanese yumi. Bloomsbury Publishing, 2019, p. 286. ISBN 978-1-4728-2552-0. 
  5. ↑ Collot, A.G.. Progressive French Anecdotes and Questions, Intended as a Reading, Reciting, and Question Book and Forming a Guide: Preceded by "Collot's French Dialogues and Phrases", to Conversational French Narration. T.E. Zell, 1862, p. 96. 
  6. ↑ Fukada, K.; Hood, M.; Skov, P. One Hundred Mountains of Japan. University of Hawaii Press, 2014, p. 17. ISBN 978-0-8248-4785-2. 
  7. ↑ Turnbull, S. The Samurai: A Military History. Taylor & Francis, 2013, p. 70. ISBN 978-1-134-24362-4. 
  8. ↑ Hurst, G.; I, G.H.. Armed Martial Arts of Japan: Swordsmanship and Archery. Yale University Press, 1998, p. 115. ISBN 978-0-300-11674-8. 
  9. ↑ Muntaner, R.; Catalans, I.E.; Filològica, S. La Crònica de Ramon Muntaner : edició i estudi: (pròleg - capítol 146) / Josep Antoni Aguilar Àvila. Institut d'Estudis Catalans, 2015, p. 715 (Biblioteca filològic). ISBN 978-84-9965-265-8. 
  10. ↑ Ramon Muntaner. Chronica o descripcio dels fets e hazanyes del Rey Janne I Darago (etc.) novament Stampat. Mey, 1558, p. 260–. 
  11. ↑ Jaroslav Lev z Rožmitálu a Blatné. Des böhmischen Herrn Leo's von Rožmital Ritter-, Hof- und Pilger-Reise durch die Abendlande 1465-1467: Beschrieben von zweien seiner Begleiter. Itineris a Leone de Rosmital nobili bohemo annis 1465-1467 per Germaniam, Angliam, Franciam, Hispaniam, Portugalliam atque Italiam confecti, commentarii coaevi duo. Gedruckt auf Kosten des Literarischen Vereins, 1844, p. 1–. 
  12. ↑ Abad, J.T.. El naixement d’una colònia: Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1Aula de Cinema6). Publicacions de la Universitat de València, 2006, p. 40 (Historia (Universidad de Valencia)). ISBN 978-84-370-6458-1. 
  13. ↑ Buchon, J.A.C.. Choix de chroniques et mémoires sur l'histoire de France: XIVe siècle (en francès). Desrez, 1860, p. 706 (Choix de chroniques et mémoires sur l'histoire de France. XVe siècle). 
  14. ↑ Soldevila, F.; Catalans, I.E.. Les Quatre grans Cròniques / Ferran Soldevila ; revisió filològica de Jordi Bruguera ; revisió històrica de M. Teresa Ferrer i Mallol: Volum: 2 : Crònica de Bernat Desclot [l'edició d'aquesta obra ha estat a cura de Josep Massot i Muntaner, membre de l'Institut d'Estudis Catalans]. Institut d'Estudis Catalans, 2008, p. 359 (Les quatre grans cròniques). ISBN 978-84-92583-00-3. 
  15. ↑ Cellini, B.; Campori, G. La vita di Benvenuto Cellini: Scritta da lui medesimo ridotta alla lezione originale del Codice Laurenziano con note e documente illustrativi e con un saggio delle sue rime aggiuntevi le notizie pubblicate dal Marchese Giuseppe Campori intorno alle relazioni del Cellini col cardinale Ippolito D'Este ed e'suoi allievi Paolo Romano e Ascanio da Tazli acozzo, novamentl accresciute e corrette (en italià). Sonzogno, 1885, p. 51. 
  16. ↑ Cellini, B.; Bianchi, B. La vita di Benvenuto Cellini: scritta da lui medesimo restituita esattamente alla lezione originale, con osservazioni filologiche e brevi note dichiarative ad uso dei non Toscani (en italià). F. Le Monnier, 1852, p. 82 (Biblioteca nazionale economica). 
  17. ↑ Kenny, S.L.. Gold: A Cultural Encyclopedia. Bloomsbury Publishing, 2011, p. 114. ISBN 979-8-216-09113-4. 
  18. ↑ Jaquet, D.; Miskolczi, M. Acta Periodica Duellatorum (vol. 3) (en italià). De Gruyter Open, 2018, p. 118 (Acta Periodica Duellatorum). ISBN 978-0-01-282621-8. 
  19. ↑ Le Spectateur militaire; Recueil de science, d'art et d'histoire militaires. Au Bureau Du Spectateur Militaire, 1857, p. 285–. 
  20. ↑ Études sur le passé et l'avenir de l'artillerie: Histoire des progrès de l'Artillerie. Dumaine, 1863, p. 17–. 
  21. ↑ De Caissel; Sauvé Relation de ce qui s'est passé en Catalogne, Depuis le commencement de la Guerre jusques à la Paix [par De Caissel]. I. [-II] partie. En la Boutique de G. Quinet, 1678, p. 116–. 
  22. ↑ George Gordon N. Byron (6th baron.). The works of the rt. hon. lord Byron, 1824, p. 276–. 
  23. ↑ António de Morais Silva. Diccionario da lingua portugueza: composto. Na impressão regia, 1831, p. 742–. 

Vegeu també[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Franctirador&oldid=33521011»