Munició

La munició és el conjunt de subministraments que es necessita per utilitzar armes de foc. Això inclou des de les bales de fusell i pistola fins als perdigons d'un cartutx.

Desenvolupament de la munició

La pólvora és la matèria comuna per impulsar els projectils. En l'època dels mosquets i arcabussos, se'ls introduïa la pólvora i la bala en els seus canons, la pólvora s'havia de comprimir amb una baqueta que també s'usava per col·locar el renec de paper, i per provocar el tret s'encenia una metxa que tenia l'arma. En aquestes antigues armes era molt prolongat el temps per introduir la munició i el temps per disparar-la.

El segle XVII s'inventa el fusell, que no utilitza metxa, sinó la clau de pedrenyal per fer instantani el tret, i en 1830 aquesta clau va ser substituïda per la clau de percussió, que va fer realitzable el tret al primer tret. En aquella mateixa època, es van fer altres avenços als fusells per aconseguir major abast mortal i estabilitat en el tret (vegeu ratllat d'ànima).

En la dècada de 1840 s'inventa el fusell de cartutx, que va escurçar el temps per carregar la munició i va permetre usar així mateix el fusell en diferents posicions. Els cartutxos eren originalment embolicades de cartró o tela encerada, que contenien una petita quantitat de pólvora (anomenada càrrega) i també la bala dins; alguns se n'esquinçaven en inserir-se el cartutx al fusell. Posteriorment es van inventar cartutxos que ja incloïen l'esquer, fent més breu el temps per carregar la munició.

Posteriorment, els cartutxos estaven constituïts com en l'actualitat per un cilindre metàl·lic (anomenat beina) que contenia la càrrega dins, l'esquer (ara dit fulminant) en el centre del culot (base de la beina) i un extrem de la bala embotit en la boca de la beina.

Els revestiments i al·leacions de bales van començar en la dècada de 1830 per evitar la deformació de la bala que provocava inestabilitat en la seva trajectòria. El primer aliatge va anar la de bismut amb plom i el primer revestiment va ser el coure sobre el plom.

Munició per a armes lleugeres

Els calibres d'aquest tipus de munició s'expressen o bé en polzades a l'estil anglosaxó, com el calibre 44 (o .44), és a dir, 0,44 polzades, o en mil·límetres a la manera europea 9 mm, 7,62 mm. Com existeixen diferents versions d'un mateix calibre, de vegades ens trobem amb diferents nomenclatures. El calibre .30 és molt popular en l'ús militar i cacera i té diverses versions: .30-06, .30-30. En aquest cas, els guions denoten el any d'invenció (1906) o el pes de la pólvora al cartutx: 30 grains. Un altre estil per assenyalar diferents versions és indicar el calibre i el fabricant o creador del mateix: .44 Smith & Wesson, .338 Winchester Magnum, .44 Remington Magnum, .375 Holland & Holland. En calibres europeus s'indica l'ample del projectil pel llarg del cartutx en mil·límetres: 9 x 17 mm o 9 x 19 mm, per exemple.

Els calibres per a escopeta empren un sistema totalment diferent. Quan es diu que una escopeta és del calibre 12, per exemple, es vol expressar que amb un lingot de plom d'una lliura anglesa (453 g) de pes es poden fondre 12 bales d'aquest calibre, de manera que si en lloc de 12 se n'obtenen 14, 16 o 20, la mida de la bala disminuirà, i lògicament la boca del canó de l'esmentada arma també ho farà.

Tret d'arma lleugera

El primer és dividir els tipus de munició per a armes lleugeres en subsònica i supersònica. Les bales de pistola i revòlver normalment tenen una velocitat inferior a la del so (340 m/segon) o lleugerament superior. Les bales de fusell, metralladora, etc. superen àmpliament aquesta velocitat, amb velocitats entre 600 i 1000 m/segon Això és important perquè les bales supersòniques, fins i tot quan travessen el cos netament, solen crear danys severs als òrgans que envolten la ferida, fins i tot quan no els han travessat físicament, i provoquen l'expansió de la ferida a causa de la conificació que comporta la velocitat supersònica. D'aquesta forma, és possible causar gran mal amb calibres petits, com el .223 (5,56 mm) dels fusells d'assalt OTAN davant calibres grans de pistola, com al .357 o .44 aparentment més poderosos. La subsònica sol ser inútil contra armilles antibales, la supersònica pot fins i tot travessar diverses armilles uns sobre altres a un centenar de metres. Normalment la subsònica tindrà un cos cilíndric curt acabat en una punta esfèrica, mentre que la supersònica tindrà un cos allargat i una punta cònica estirada.

El següent a tenir en compte és l'estructura física de la bala. Teòricament, només són aptes per al combat militar bales totalment embolicades en un embolcall metàl·lic dur de llautó i farcides de plom o algun aliatge del mateix. Aquest tipus de munició, molt estesa, es coneix genèricament per FMJ (full metall jacket) i tendeix a travessar totalment el cos. A la pràctica tant en la guerra com per part de cossos policials i particulars s'empren també municions modificades. A molts països, part d'aquestes municions són només legals per a arma curta o caça amb certs rifles de gran calibre i baixa velocitat, ja que a velocitat subsònica no poden provocar les destrosses que ocasionarien a supersònica i permeten augmentar el que s'anomena el poder de parada d'una arma, això és, la seva capacitat de detenir a un individu o a una espècie perillosa en cas de cacera.

Les modificacions més habituals són eliminar la coberta dura en l'extrem de la bala o truncar el con o semiesfera de la punta, de manera que queda en descobert el nucli tou de la mateixa (JSP - munició de punta tova), o fins i tot fer un buit a la punta amb un punxó (el que es denomina bala de punta buida - JHP), modificacions molt típiques a certes municions de revòlver o pistola. En entrar al cos, la bala s'aixafa, expandint la punta que queda com una espècie de xampinyó i frenant seu penetració ràpidament, pel que causa ferides no molt profundes però amples i tirant literalment cap a enrere el que la rep per la quantitat d'energia cinètica que dispersa en molt poc temps. Això mateix amb munició supersònica provocaria que la bala es partís o doblés i els seus fragments es dispersessin en l'interior del cos, provocant greus lesions internes. També es pot aplanar la punta i mantenir l'embolcall integral per aconseguir un efecte de dispersió d'energia en poc temps.

Un altre tipus de bala és la perforant, designada internacionalment per AP (armor piercing). És una bala externament similar a la FMJ, però en l'interior del plom porta un nucli de acer endurit, tungstè, urani empobrit, que en frenar-se bruscament la bala, i per efecte de l'energia cinètica, trenca l'embolcall i pot arribar a perforar el blindatge que va detenir la bala.

Existeixen bales amb la part posterior farcida d'un material colorant que va deixant un traç en disparar-les, bales denominades traçadores, i s'usen normalment per comprovar si l'apuntat d'una arma és correcte. Les bales explosives o incendiàries només s'empren excepcionalment en armes de franctirador de gran calibre per destruir dipòsits de materials o combustible, ja que la seva manipulació és perillosa per al que les maneja.

La munició d'escopeta consisteix en un conjunt de boles petites de plom endurit que poden ser de petita mida (perdigons) per a caça menor, formant un núvol que fa més fàcil donar en el blanc en peces petites, entre 11 i 5 per a caça menor, o pot ser més gruixuda, entre 3 i 1, per a caça major. Existeix munició especial per a escopeta que permet utilitzar escopetes semiautomàtiques o de repetició com a arma d'assalt policial o militar per la potència que proporciona en un sol tret, que es considera equivalent a una ràfega de subfusell.

Mecanisme del tret

El cartutx s'introdueix a la recambra de l'arma de foc i en prémer el gallet o disparador, es provoca que s'alliberi un mecanisme intern, el qual allibera el martell que impactarà amb la part posterior de l'agulla percussora, element que en colpejar la càpsula fulminant causarà la deflagració (explosió amb flama a baixa velocitat de propagació) de la pólvora, la qual impulsa a la punta (part superior del cartutx a bala que en separar-se de la beina, pren un moviment giroscòpic i vectorial, el qual passa a anomenar-se projectil en abandonar la boca del canó de l'arma) a alliberar-se de la beina, sortint llançada fora del canó i recorrent una llarga distància determinada per la potència de la càrrega propulsora (la qual es mesura en grans que respon a la quantitat de grans de pólvora utilitzats, cada gra té un pes de 64 mil·ligrams).

Munició per a artilleria

La munició per a artilleria pot venir com un únic conjunt de projectil i cartutx amb propelente o pot venir separadament per a peces grans. Els projectils artillers solen ser d'un calibre lleugerament inferior al del tub i portar una o diverses bandes del calibre correcte, de manera que només aquestes bandes estan en contacte amb el canó de l'arma. En canons i obusos de campanya podem trobar de forma general munició fragmentària antipersonal i munició d'alt explosiu (internacionalment designada per HE High Explosive).

Els projectils són en general de forma cilíndrica allargada i punta cònica. La munició antipersonal i HE porta la espoleta a la punta, per detonar immediatament en tocar l'objectiu. Els projectils antipersonal tenen un embolcall d'acer gruixut que sol estar tallat interiorment, o un embolcall prim recobert d'esferes metàl·liques per la seva cara interna, de manera que en detonar l'explosiu que porta en l'interior, la carcassa salta esbocinada en petits fragments en totes direccions. S'empra per atacar concentracions d'infanteria. La munició HE té un embolcall metàl·lic fi, la justa per suportar el tret, i una gran quantitat d'explosiu, de manera que en detonar genera una potent ona expansiva capaç de destrossar personal, vehicles o instal·lacions en l'àrea d'influència. Si s'ataquen búnquers o posicions fortificades amb formigó armat, es pot utilitzar munició de demolició, que té un embolcall gruixut d'acer endurit, un nucli d'alt explosiu i l'espoleta en la base del projectil, de manera que la punta massissa perfora el formigó i l'energia cinètica que s'acumula provoca la detonació de l'espoleta i el projectil en l'interior del formigó, demolint l'àrea circumdant.

Munició antitanc

Els tancs són bastant resistents als tipus convencionals de munició artillera, i s'han desenvolupat una sèrie de projectils especials per als seus propis canons o per a l'artilleria convencional a fi de destruir-los.

La munició perforant més primitiva apareix en les armades, ja que els vaixells de guerra van ser els primers en cuirassar-se. A un calibre més reduït s'adapta en el període d'entreguerres per a la lluita antitanc. Són projectils cilindrocònics d'acer amb tractaments especials que li donen una duresa addicional i que són completament massissos o ho són en les seves 2/3 parts. L'eficàcia es multiplica si es posa una espoleta en la base del projectil, amb una càrrega d'alt explosiu, de manera que quan el cos massís travessa el blindatge, la base explota per l'energia cinètica acumulada, destruint l'interior del blindat.

L'increment de la grossor dels blindatges i l'ús de blindatges en angle anul·len en gran part les capacitats d'aquesta munició. Poc abans de la Segona Guerra Mundial es comencen a desenvolupar solucions per al problema. Una primera solució és muntar sobre la punta perforant una punta pràcticament chata d'un material incapaç de perforar el blindatge, com a plàstic, alumini i fins i tot fusta. En tocar una planxa en angle, la punta falsa es desintegrava, però feia que el projectil encarés amb la punta bona el blindatge.

Millorant aquestes idees es van descobrir les possibilitats de la munició subcalibre o APDS (Armor Piercing Discarding Sabot). Aquest tipus de munició, que es continua emprant avui en dia, es fabrica inserint un nucli estret i llarg d'un material molt dur, al seu dia acers especials i actualment carbur de tungstè o urani empobrit, en un projectil de punta tova, amb un terç aproximat del calibre del canó per al nucli del projectil. Es requereix l'ús d'un canó capaç de donar una gran velocitat al projectil, 1000 m/segon o més. En impactar amb el blindatge, es desintegra la punta tova i la punta llarga i estreta impacta a la cuirassa, empesa per la resta de l'embolcall, que per efecte de l'energia cinètica literalment s'estampa contra el blindatge. El procés genera una calor intensíssima que fon el blindatge en aquest punt i fa penetrar el nucli a altíssima temperatura en l'interior, projectant per tot l'habitacle fragments del blindatge i del propi nucli desintegrat.

Encara que es continua usant la munició APDS de forma semblant a l'original, té ja un descendent que la supera, la munició APFSDS (Armor Piercing Fin Stabilized Discarding Sabot) ideada en els anys 80 del segle XX. Consisteix en un cilindre llarg i estret de tungstè o urani empobrit, amb una sèrie d'aletes estabilitzadores i acabat en punta, que va en l'interior d'un cos d'alumini amb la forma de projectil convencional. És disparat pel canó dels carros a una velocitat entre 1.000 i 1.400 m/segon, i en una distància determinada, l'embolcall es desprèn quedant el nucli estabilitzat per les aletes. En tocar el blindatge, es concentra en una superfície de pocs centímetres quadrats l'energia equivalent a l'impacte d'un camió de diverses tones a gran velocitat. El blindatge s'aixafa a la zona i es fon, generant en l'interior una pluja de material incandescent que aniquila la tripulació.

Finalment queden els projectils HEAT (High Explosive anti Tank) que s'utilitzen també en míssils contracarro, ja que la velocitat i energia d'impacte és intrascendent per a la seva efectivitat. Van començar a emprar-se en la Segona Guerra Mundial. Exteriorment poden semblar iguals a un projectil artiller convencional; en aquest cas la seva punta serà d'un material plàstic que es desintegri amb facilitat. En l'interior disposen d'un fi con metàl·lic, la base del qual és en la base de la punta del projectil i la punta del con en la base del projectil, igual com l'espoleta. L'espai entre el con i les parets del projectil està farcit d'alt explosiu. En destruir-se la punta, la base del con queda contra el blindatge i la càrrega es fa que se la detona, generant pel con un raig de gasos a temperatures de milers de graus, que desintegren el blindatge en el punt i penetren al carro, generant una elevadíssima pressió en el seu interior, que mata o provoca gravíssims traumes a la tripulació.

La munició subcalibre és relativament innòcua contra vehicles lleugers o no blindats, ja que es limita a travessar-los de banda a banda. Si el vehicle blindat té una part de l'habitacle en contacte directe amb l'exterior, la munició HEAT perd gran part de la seva efectivitat o l'anul·la per complet.

Els canons de tancs poden disparar munició d'una àmplia varietat de tipus, molts especialitzats per a combatre a altres carros.

Per a combatre a altres tancs moderns fortament blindats utilitzen penetradors cinètics KE. Els projectils "fletxa" o APFSDS (Armoured Piercing Fi-Stabilised Discarding Sabot o projectil perforador de blindatge estabilitzat per aletes amb casquet d'un sol ús per Sabot). Disparats a velocitats de 1.600 metres per segon o més són bàsicament barres metàl·liques massisses de gran longitud i menor calibre que el canó, ajustades al mateix mitjançant un casquet d'un sol ús sabot que es desprèn al sortir per la boca del mateix. Fabricades amb materials molt durs i densos, usen el seu gran pes i velocitat per a destruir el seu objectiu mitjançant la força bruta, llançant metralla i restes del projectil que reboten dintre de l'habitacle aniquilant a la tripulació. Els KE d'urani empobrit tenen a més característiques pirofòriques, ja que en impactar provoquen la piròlisi de partícules del projectil en estat pulverulent i incandescents que provoquen un incendi generalitzat.

El vol d'aquest tipus de projectils és molt tibant i amb abastos efectius molt curts estimats en uns 4.000 metres. A partir d'aquesta distància la seva energia cinètica es redueix de manera dràstica amb la distància fent improbable la destrucció de l'objectiu. Això és degut al fet que la resistència que oferix l'atmosfera és proporcional a la velocitat del projectil. Les aletes estabilitzadores són les culpables de la creació de la resistència o "arrossegament" que frenen al projectil. S'ha descobert que la velocitat afecta negativament a l'estabilitat durant el vol. Els KE més ràpids són més imprecisos a llarga distància, però més potents. Els nord-americans han assolit que el seu M829A3 d'urani empobrit viatge a la relativament baixa velocitat de 1.555 metres per segon, creant un projectil de trajectòria molt estable.

Contrari al que es pot pensar aquest tipus de munició mai rebota en el blindatge. La seva potència és tan elevada que encara que impacti en angles obtusos penetra igualment el metall. Els últims blindatges composts estan dissenyats per a afavorir la ruptura del projectil abans que tota la seva massa destrueixi el blindat, encara que solament el grossor dels mateixos pot salvar a la tripulació.

Per a combatre blancs menys resistents, com transports de tropes o tanc més antiquats, usen munició d'alta explosió anticarro HEAT. Es basa en explosiu químic envoltant un con de coure amb el vèrtex orientat cap a enrere i la cara plana cap a endavant. En detonar, el coure es converteix en un corrent de plasma a una gran temperatura i velocitats de l'ordre de 8 quilòmetres per segon de forma lineal, al fondre's des del vèrtex cap a l'exterior. La càrrega és per tant dirigida solament cap al front i fon el blindatge injectant el plasma en l'interior del vehicle amb resultats letals per a la tripulació. Els míssils i magranes anticarro entren dintre d'aquesta categoria ja que el seu funcionament és anàleg. Existeixen caps de guerra HEAT dobles dissenyades per a contrarestar l'efecte dels blindatges reactius. L'actualització d'aquestes municions són els projectils MPAT. Són bàsicament iguals que el HEAT, solament que poden incorporar fusibles electrònics que alenteixen l'explosió de la càrrega, permetent a l'ogiva penetrar parets i detonar després d'elles.

Alguns carros de combat, incloent el M551 Sheridan, T-72, T-64, T-80, T-90, T-84 i PT-91 poden disparar míssils guiats antitanc (ATGM) a través del seu canó o utilitzant llançadors externs. Aquesta funcionalitat pot perllongar l'abast de combat efectiu del tanc més enllà de l'aconseguit amb la munició convencional, depenent de les capacitats del sistema ATGM. També li proporciona al tanc un arma útil contra blancs lents aeris de baixa altitud, com helicòpters. Usen el feix del seu telèmetre làser com a guia, encara que altres models més antics són filoguiats. Mentre volen cap al seu blanc van desenrotllant cable d'una bobina i l'operador dirigeix el míssil mitjançant els visors, ajustant la seva trajectòria.

Actualment l'exèrcit israelià ha desenvolupat el seu míssil LAHAT per a les sèries modernes del Merkava. Els nord-americans també estudien llançar míssils des dels seus M1 però tenen l'inconvenient que el seu telèmetre làser no va ser dissenyat per a emetre un feix continu, i tampoc pot realitzar constants mesuraments sense cremar-se. Per aquest motiu el seu interès es basa a desenvolupar sofisticades municions per al canó que no impliqui al làser com guia de míssils. Això és degut principalment que l'ús de míssils guiats ho han desviat cap als helicòpters d'atac, aviació, infanteria i blindats lleugers.

Altre tipus de munició més recent és el tipus HESH. Es basa en un cap d'explosiu plàstic dúctil que s'aixafa contra el metall just abans d'explotar. En fer-ho transmet una forta vibració que causa la ruptura del metall per cara interior, llançant metralla a l'habitacle i aniquilant a la tripulació sense necessitat de penetrar el blindatge.

Hi ha municions més modernes, com la nord-americana de tipus STAFF (Smart Target Activated Fire and Forget, munició autoguiada d'activació intel·ligent). Aquest projectil detona damunt del blanc i dispara una càrrega cinètica o buida contra la part superior de l'objectiu, destruint-lo fàcilment. Consta d'un microxip programat en el moment del tir que calcula, segons la distància del blanc, el moment de la detonació. En acostar-se a la distància programada un sensor es posa en funcionament per a detectar el carro enemic, i detona la càrrega quan està just damunt.

La clàssica munició HEP també està disponible per a combatre tropes o objectius tous. El cap de guerra es compon d'explosiu plàstic que usa l'ona de xoc com mig per a causar destrucció.

Gràcies a les lliçons dels combats urbans a l'Iraq s'estan provant nous caps de guerra contra infanteria, les M1028. Contenen multitud de boles de tungstè, com si anés un gran cartutx d'escopeta. Es dispersen amb la distància, causant greus ferides o la mort a quants estiguin en la seva ràdio d'abast d'uns 500 metres. També hi ha altra variant d'aquesta munició amb efectes no letals.

Una altre tipus que els nord-americans estan estudiant és munició guiada amb abast superior al visual per a la seva M1A2 SEP , encara que les seves característiques encara no han transcendit. Es preveu una manera de guiat secundari en el qual un soldat d'infanteria, un blindat d'observació o un helicòpter il·luminin l'objectiu amb un làser i l'Abrams dispari des de grans distàncies.

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Munició

• Pàgina per a col·leccionistes i estudiosos de la munició
• Associació Espanyola de Col·leccionistes de Cartutxos