Guillem II d'Acaia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Moneda de Guillem II d'Acaia. Inscripció +:G:PRINCEACh, +:CLARENTIA

Guillem II d'Acaia (en francès: Guillaume de Villehardouin) (?-1 de maig del 1278) fou el darrer Príncep sobirà d'Acaia de la Dinastia Villehardouin, car si bé la seva filla Isabel I d'Acaia esdevingué princesa d'Acaia, ho fou sota el vassallatge de Carles I d'Anjou.

Llinatge[modifica | modifica el codi]

Guillem II d'Acaia era fill de Jofre I d'Acaia i germà de Jofre II d'Acaia, tots de la Dinastia Villehardouin d'Acaia.

Guerra contra l'Imperi de Nicea[modifica | modifica el codi]

El 1236 auxilià l'Imperi Llatí de Constantinoble contra l'atac de l'Imperi de Nicea, estat grec hereu del derrocat Imperi Bizantí. De resultes d'este fet, fou recompensat amb el Ducat de Naxos i d'altres territoris venecians.

El 1239 es casà amb la filla (de nom no conegut) de Narjot de Toucy.

Príncep d'Acaia[modifica | modifica el codi]

El 1246, a la mort del seu germà Jofre II d'Acaia, el succeí com a Príncep d'Acaia. Durant el seu govern conquerí la pràctica totalitat del Peloponès (anomenat Morea a l'edat mitjana), i edificà una fortalesa a Mistra, prop d'Esparta. El 1249 capturà Monemvasia amb l'ajut dels seus vassalls d'Eubea, i més tard en aquell mateix any, acompanyà al rei Lluís IX de França durant la Setena Croada, unint-se-li a Xipre amb 400 cavallers i 28 naus. En recompensa, Lluís IX de França li garantí llicència per emetre monedes pròpies anomenades tournois, a l'estil de la moneda reial de França.

Guerra dels Terciers d'Eubea[modifica | modifica el codi]

Durant el seu govern com a Príncep d'Acaia fou reconegut com a senyor pel Ducat de Naxos, el Ducat d'Atenes i els senyors venecians d'Eubea. El 1255 la seva segona muller, la veneciana Carintana dalle Carceri morí, provocant la disputa per la successió del seu feu a Eubea. Finalment esclatà un conflicte entre la República de Venècia i el Principat d'Acaia, la Guerra dels Terciers d'Eubea. Guillem II de Villehardouin guanyà la guerra i derrotà el Duc d'Antenes ek 1258, reafermant la seva influència sobre el ducat.

Guerra i derrota contra l'Imperi de Nicea: l'Imperi Bizantí restaurat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla de Pelagonia

El 1259 es casà novament amb Anna Comnena Ducaina, filla del Dèspota de l'Epir Miquel II Àngel-Comnè Ducas, formant d'eixa manera una aliança defensiva contra l'Imperi de Nicea que també incloïa a Manfred de Sicília. El setembre del mateix 1259, liderà les forces del Principat d'Acaia contra l'Imperi de Nicea a la Batalla de Pelagonia. Però els seus aliats del Despotat de l'Epir l'abandonaren i Guillem II de Villehardouin fou derrotat i capturat. Romangué captiu fins al 1262, sent forçat a entregar Monemvasia i Mistra al restaurat Imperi Bizantí.

Tractat de Viterbo[modifica | modifica el codi]

En tan sols dos anys, Guillem II de Villehardouin havia perdut gran part del seu poder, havia arruïnat els recursos del seu territori i havia vist com el seu senyor, Balduí II de Constantinoble, era derrotat i s'ensorava l'Imperi Llatí de Constantinoble, sent restaurat l'imperi Bizantí. El 1267 Balduí II de Constantinoble i Guillem II de Villehardouin signaren el Tractat de Viterbo amb Carles I d'Anjou, amb l'objectiu que aquest aportàs el fons per reconquerir l'Imperi Llatí de Constantinoble; però una de les clàusules del tractat exigia el matrimoni d'Isabel I d'Acaia, filla de Guillem II de Villehardouin, amb Felip d'Anjou, fill de Carles I d'Anjou, amb la condició que si la parella no tenia fills, el Principat d'Acaia seria revertit directament a Carles I d'Anjou.

L'aixecament del Regne de Sicília[modifica | modifica el codi]

En virtut del Tractat de Viterbo, Guillem II de Villehardouin i 400 cavallers d'Acaia lluitaren contra Conradí de Sicília a la Batalla de Tagliacozzo el 1268.

Família[modifica | modifica el codi]

Guillem II d'Acaia i Anna tingueren dues filles:

Cultura trobadoresca[modifica | modifica el codi]

Guillem II de Villehardouin també fou conegut per ser poeta i trobador, sent conegut que al Manuscrit du Roi, escrit durant el seu govern, hi ha dues composicions seves. És també conegut que era hàbil tant en francès medieval com en grec medieval.

Títols i successors[modifica | modifica el codi]

Seguint el Tractat de Viterbo, Isabel I d'Acaia es casà amb Felip d'Anjou-Nàpols, fill de Carles I d'Anjou. Però Felip morí jove i la parella no tingué fills, de manera que Carles I d'Anjou esdevingué successor de Guillem de Villehardouin quan aquest morí el 1278 com a Príncep d'Acaia. A partir d'aleshores el Pricnipat fou governat com una província del Regne de Nàpols; progressivament, la influència i el poder del Principat d'Acaia anaren decaient en favor de l'estat vassall però emergent Ducat d'Atenes, convertint-se aquest durant el segle XIV en l'estat croat més poderós de Grècia.

Guillem II d'Acaia
Mort: 1 de maig 1278
Títols
Precedit per:
Jofre II d'Acaia
(germà)
Príncep d'Acaia
(Llista de prínceps d'Acaia)
(12461278)
Succeït per:
Carles II d'Anjou
Cessió directe segons el
Tractat de Viterbo