Habib Burguiba

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Habib Burguiba
الحبيب بورقيبة Ḥabīb Būrqība (àrab)
Habib Bourguiba (francès)
Habib Burguiba

President de Tunísia
Mandat
25 de juliol de 1957 – 7 de novembre de 1987
Precedit per Nou càrrec
Succeït per Zine El Abidine Ben Ali

Primer Ministre de Tunísia
Mandat
11 d'abril de 1956 – 25 de juliol de 1957
Precedit per Tahar Ben Ammar
Succeït per Bahi Ladgham

Naixement 3 d'agost de 1903
Monastir
Mort 6 d'abril de 2000 (als 96 anys)
Nacionalitat Tunisià

Habib ibn Alí Burguiba (Monastir, 3 d'agost de 1903 - 6 d'abril de 2000) fou un polític i governant tunisià.

Estudis[modifica | modifica el codi]

Cursà els primers estudis en el seu país natal i els continuà en la facultat universitària de Dret de París, on es llicencià. Des de molt jove s'afilià al partit polític nacionalista tunisià Destour. En retornar a la seva pàtria el 1927, renuncià ben aviat a l'exercici de la seva carrera per a entregar-se de ple a les activitats polítiques. En aquelles dates fundà, el primer diari redactat en llengua àrab, La Veu de Tunísia, tribuna des de la qual difondrà les seves idees.

La seva actitud laica contrasta amb la dels principals dirigents del Partit Destour, evidentment més tradicionalista que ell, religiosos fervents, i que confiaven en un ressorgiment del misticisme islàmic com a força aglutinant del sentiment nacional a Tunísia. Aquesta divergència confessional s'aniria accentuant fins l'extrem de provocar la escissió dintre del partit; aquesta escissió tingué efecte el 1943, quedant formades les faccions de l'anomenat Vell Destour, que agrupà als polítics islàmics i tradicionalistes, i el Neo-Destour, que agrupà als més progressistes, al cap del qual i estava el mateix Burguiba. Aquesta prominència en les aspiracions nacionalistes de Tunísia foren la causa de que els francesos l'arrestaren en multitud d'ocasions, entre d'altres el 1934 i en el període 1937-40.

Fugida i arrestos[modifica | modifica el codi]

Després de l'ocupació italiana del nord d'Àfrica, en el curs de la segona guerra mundial, s'amaga en algun lloc d'Itàlia, per a retornar a la seva pàtria després de l'alliberament. Però el general Charles De Gaulle ordena que sigui confinat en la seva residència particular, amb el fi que no pugui prosseguir les seves activitats propagandistes. Acabat l'arrest domiciliari i confirmat en la presidència del Partit Neo-Destour, inicia una gira a través de diversos països, amb el fi d'entaular relacions amb els seus dirigents, presentant-se i essent rebut com el portaveu de les aspiracions nacionalistes tunisianes, la qual força ascendent fa presumible una ràpida resolució al seu favor per part del Govern Francès.

De nou arrestat el 1952, i en aquesta situació continuà fins al 1954. El president del Consell de Ministres francès, Pierre Mendès-France el considera l'únic interlocutor qualificat, quan es decideix a iniciar les conversacions encaminades a concedir a Tunísia la seva independència. Aquestes converses condueixen al reconeixement de l'autonomia interna, el 1955.

Cap del Govern[modifica | modifica el codi]

L'any següent destitueix el bei, i de president del Consell de Ministres passa a ocupar, simultàniament, la presidència de la República, el 25 de juliol de 1957. El 1959, celebrades eleccions, es veié confirmat en la primera magistratura del seu país per un nou període presidencial de cinc anys.

Burguiba estava casat i el seu fill (nascut el 1927), també advocat, fou primer ambaixador de Tunísia a França i després als Estats Units.

Independència total[modifica | modifica el codi]

El 1963 les últimes tropes franceses abandonaren la base militar de Bizerta, amb el que Tunísia recuperava la seva total integritat territorial: a canvi d'això, el president Burguiba suspendria la seva política d'expropiacions de terres a propietaris francesos : aquest gir vers el conservadorisme es consolidaria definitivament a principis dels anys setanta, essent assumida pel partit Neo Destour, el partit únic.

El 1971 el dictador nomenà primer ministre al tecnòcrata Hedi Nouira, presunt successor seu: vinculat al liberalisme el nou primer ministre desnacionalitzà part de les empreses estatals i aconseguí atreure capitals estrangers, política que acabaria provocant massives protestes socials i el refús dels sindicats: el 1978 una vaga general seria reprimida violentament per l'Exèrcit produint desenes de morts a la ciutat de Tunísia.

En el terreny exterior, Burguiba abandonà definitivament les vel·leïtats neutralistes i s'aproximà a Occident, malgrat que procurà mantenir bones relacions amb els seus veïns Algèria i Líbia. Per això, causà sorpresa la seva decisió de trencar relacions diplomàtiques amb Egipte, quan aquest país i Israel, el 1979, signaren els acords de Camp David (USA) que posaven fi a l'hostilitat entre ambdós estats, però que també suposava l'allunyament d'El Caire respecte a la causa palestina.

El 1980 el Neo Destour modificà el seu nom per el de Partit Socialista Destourià (PSD), una denominació inversemblant amb la seva política. El delfí Hedi Nouira, dimití el 1980 per problemes de salut i el rellevà Mohammed Mzali, el qual obrí la política interior autoritzant alguns partits.

Conflictes i tensió social[modifica | modifica el codi]

Conflictes socials, tensions frontereres amb Líbia, crisi econòmica, una inflació galopant i la creixent repressió contra els sindicats induïren al dictador a substituir al seu primer ministre i el 1986 nomenà en Rachid Sfar per al càrrec i al general Zine El Abidine Ben Ali com a ministre de l'Interior; poc temps després, el 1987, Ben Alí, mitjan un cop d'Estat (l'anomena't cop dels metges), prengué el poder i deposà a Burguiba, al considerar el seu estat mental, causat per l'edat, l'impedia governar.

Ben Alí es convertí en el nou president de la República i l'ancià dictador fou instal·lat en una luxosa residència, prop de Monastir, a on tot sovint Ben Alí acudia a visitar-lo, malgrat que se'l mantenia aïllat. Allí l'ancià Burguiba, l'últim supervivent de la generació de dirigents sortits del procés des colonitzador, i romandria fins la seva mort.

Anàlisi politic[modifica | modifica el codi]

Polític tenaç, hàbil mediador entre les disputes ideològiques sorgides entre els dirigents àrabs, es va mantenir sempre, en la palestra internacional, com un home de centre, realista, inclinat a la col·laboració amb el bloc occidental, sense desdenyar per això, les avantatges d'eventuals contactes amb al bloc socialista.

Va publicar infinitat d'articles al llarg d'una col·laboració periodística sempre brillant i al servei dels seus ideals polítics. És autor, ensems, de dos llibres: Le Destour et la France (1937), i La Tunisie et la France (1954).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Habib Burguiba