La filla de Ryan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Video-x-generic.svg
Ryan's Daughter
La filla de Ryan
Ryan's Daughter.jpg
Pòster de la pel·lícula

Fitxa tècnica
Direcció: David Lean

Producció: Anthony Havelock-Allan

Guió: Robert Bolt

Música: Maurice Jarre

Fotografia: Freddie Young

Muntatge: Norman Savage

Protagonistes: Robert Mitchum
Sarah Miles
John Mills
Christopher Jones
Leo McKern

Dades i xifres
País: Regne Unit
Data d'estrena: 1970
Gènere: drama
Duració: 195 min.
Idioma original: anglès

Companyies
Distribució: MGM Pictures
Pressupost: 15 milions de dòlars

Pàgina sobre “Ryan's Daughter a IMDb

Valoracions
IMDb 7.4/10 stars
FilmAffinity 7.8/10 stars

La filla de Ryan (títol original en anglès Ryan's Daughter) és una pel·lícula anglesa dirigida per David Lean i estrenada l'any 1970. Va obtenir dos Oscars, al millor actor secundari (John Mills) i a la millor fotografia.

Va obtenir excel·lents crítiques però va resultar un rotund fracàs de taquilla. Com a curiositat, en el lliurament dels premis Oscar, quan John Millis va rebre l'estatueta com a millor actor secundari, el veterà actor anglès no va pronunciar cap paraula perquè el seu paper en el film era el d'un home sordmut.

Després del gran èxit mundial de Doctor Givago, el director David Lean i el dramaturg anglès Robert Bolt, amb qui ja va col·laborar en el film Lawrence d'Aràbia, van començar a treballar en el guió de La filla de Ryan, junts per tercera vegada.

Argument[modifica | modifica el codi]

Transcorre l'any 1916, a Irlanda, quan es produeix l'aixecament contra els anglesos. Charles, un mestre rural que torna de Dublín al seu poble, després d'una breu absència, es casa amb la seva xicota Rosy. El docent és un home madur, amb més de quaranta anys, mentre que la seva dona amb prou feines passa dels vint. Els problemes no triguen a aparèixer i el matrimoni és un fracàs. La jove torna a les seves il·lusions d'adolescent.[1]

Crítica[modifica | modifica el codi]

La filla de Ryan és un film que té la complexitat de qualsevol obra de David Lean, però en aquest cas subratllada per una posada en escena punyentment poètica que transcendeix qualsevol línia argumental. Sostingut en la sorprenent fotografia de Freddie Young, és una pel·lícula que arrossega l'espectador cap a la seva pròpia dimensió, ja des del mateix començament del film amb el plànol del para-sol portat pel vent.[2]

Repartiment[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]