La passió segons Renée Vivien
| Tipus | obra literària  |
|---|---|
| Fitxa | |
| Autor | Maria Mercè Marçal i Serra |
| Publicació | 1994 |
| Gènere | novel·la |
| Premis | |
| Premis | Premi Carlemany per al foment de la lectura (1994) Premi Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig (1995) Premi Prudenci Bertrana de novel·la (1995) Premi Joan Crexells de narrativa (1995) Premi de la Crítica de narrativa catalana (1995) |
.jpg)
La passió segons Renée Vivien és la primera i única novel·la de la poeta Maria Mercè Marçal i Serra, publicada per primer cop el 1994. Marçal rebé per aquesta novel·la, a la qual li va consagrar deu anys de la seva vida, del 1984 al 1994, diversos guardons: el Premi Carlemany, el Premi de la Crítica, el Prudenci Bertrana, el de la Institució de les Lletres Catalanes, el Crítica Serra d'Or i el Joan Crexells.[1]
En la novel·la hi ha un pensament incisiu i inèdit sobre l'amor i l'amistat, sobre la passió en la vida i en l'escriptura, sobre les llengües minoritzades i la literatura que s'hi escriu, sobre el coneixement i el saber, sobre les relacions entre dones, sobre la mort i la posteritat, i tot això des de l'experiència dun femení amb consciència de ser-ho. En aquesta experiència narrativa ambiciosa, que se sap al capdavall res més que un «esbós», no hi falta una evocació rodorediana: un llarg monòleg d'una cambrera de la poeta, que naturalment no l'arribà a escriure.[2]
Context de l'obra[modifica]
La novel·la és fruit de l'enamorament per una figura del passat, la bella Pauline Mary Tarn (1877-1909), poeta parnassiana que canta obertament l'amor sàfic. Vivien va viure en un ambient femení en efervescència creativa i transgressora de les normes del seu temps i va morir abans dels quaranta anys. Amb ella i amb l'arrelament passional a la vida i a la literatura que l'escriptora anglesa en llengua francesa sembla tenir, Marçal s'hi sent estranyament identificada, i així decideix de seguir-li la petja.[3]
El primer projecte és de fer-ne una tesi, però després el desig es canalitza vers la ficció. La feina de l'estudiosa precedeix la tasca de la novel·lista: a la Biblioteca de Catalunya es poden consultar deu caixes de materials relacionats amb la llarga gestació del projecte. Marçal peregrina als llocs vivienencs, viatja a Mitilene i passa a París els estius, copia a mà la correspondència dipositada a la Biblioteca Nacional i tradueix alguns poemes que, enllaçats, formen la «Monòdia» final, un text poètic que, sense inventar res que no sigui traduït de Renée Vivien, és una bellíssima recreació marçaliana. Com ens diu el biògraf de Renée Vivien, amb el qual Maria-Mercè Marçal va mantenir una relació epistolar, Jean-Paul Goujon:
| « | Et, en fait son roman constitue aussi un jeu de miroirs. Cherchant Renée Vivien, c'est elle-même que, d'un certain façon, elle cherchait | I, de fet, la seva novel·la també constitueix un joc de miralls. Tot buscant Renée Vivien, d'alguna manera, Marçal es buscava a si mateixa. | » |
| — A «De Renée Vivien à Maria-Mercè Marçal», Homenatge a Maria-Mercè Marçal, 1998, p. 106 | |||
Estil de l'obra[modifica]
La passió segons Renée Vivien és una biografia novel·lada a moltes veus, per tal de donar les múltiples visions d'una mateixa persona: la noia de finals de 1980, el biògraf de la poeta, la narradora, la minyona i l'amant turca Kerimée…, totes aquestes veus giren entorn de la protagonista absent, l'única que parla en la novel·la exclusivament a través de la seva obra.
La novel·la incorpora, així, una multiplicitat de punts de vista i de registres, que van de la primera persona de les «Cartes de Sara T.», la guionista contemporània, en qui s'ha vist un alter ego de Marçal, a la tercera persona de la veu narradora, sàviament separada del personatge de Sara T. Aquesta pot incorporar un registre irònic, que no és fàcil d'advertir en la poesia marçaliana, com ho fa també la conversa desenfadada d'unes cortesanes fin de siècle.[2]
Referències[modifica]
- ↑ Contijoch, Josefa. «La passió segons Renée Vivien». Núvol, 21-06-2013. [Consulta: 14 abril 2020].
- ↑ 2,0 2,1 Llorca, Fina. «La passió segons Renée Vivien (1994)». Visat, abril 2008. [Consulta: 14 abril 2020].
- ↑ Massanet, Maria Antònia. «Una lectura queer de La passió segons Renée Vivien». La Lectora. [Consulta: 14 abril 2020].
Bibliografia[modifica]
- Lluïsa Julià, «Cap a l'ordre simbòlic femení. La passió segons Renée Vivien de Maria-Mercè Marçal», Tradició i orfenesa, Lleonard Muntaner, 2007, p. 142.
- Lluïsa Julià, «'La passió segons Renée Vivien' o 'La venus dels cecs'», a Homenatge a Maria-Mercè Marçal, Empúries, p. 116.