Luis Rafael Sánchez
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 17 novembre 1936  (87 anys)Humacao (Puerto Rico) |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat Complutense de Madrid City College de Nova York Universitat de Puerto Rico |
| Activitat | |
| Camp de treball | Forma dramàtica, ficció literària, literatura porto-riquenya i novel·la |
| Ocupació | novel·lista, escriptor, crític, dramaturg, professor d'universitat |
| Nom de ploma | Wico |
Premis | |
 | |
Luis Rafael Sánchez (Humacao, 17 de novembre de 1936) és un dramaturg, contaire, assagista i novel·lista porto-riqueny, conegut per la seva obra de 1976 La guaracha del Macho Camacho sobre la americanizació de Puerto Rico.[1]
Biografia[modifica]
Sánchez va néixer i va ser criat pels seus pares en Humacao, ciutat al sud-est de Puerto Rico, on va estudiar fins que la seva família es va traslladar a San Juan, on Sánchez va acabar l'educació secundària i es va matricular a la Universitat de Puerto Rico el 1956, obtenint el títol de Bachelor of Arts. Va ser durant la seva època d'estudiant universitari que es va interessar en l'actuació.[2]
En aquesta època va actuar en les radionovel·les de l'emissora WNEL, però va fracassar en els seus intents de treballar en la televisió.[3]
La seva primera obra de teatre la va estrenar al Departament de Drama de la seva alma máter el 1958, quan encara era estudiant.[2] Aquest mateix any va viatjar becat a Nova York a estudiar dramatúrgia i contística a la Universitat de Colúmbia.
També a finals dels anys 1950 va iniciar com a narrador el seu conte El trapito, que fou premiat, i després Destierro (1958), Aleluya negra (1960) o Memorias de un eclipse (1963), que també van ser guardonats i que, juntament amb d'altres publicats en revistes i periòdics van donar peu a la seva primera recopilació de relats: En cuerpo de camisa, 1966.
Després d'obtenir el seu Batxillerat en Arts el 1960, es va incorporar com a instructor auxiliar a la Universitat de Puerto Rico, que novament ho beca per tornar als Estats Units, aquesta vegada a la Universitat de la Ciutat de Nova York, on el 1963 va obtenir el grau de magister. Posteriorment va ser a Espanya, on, el 1976, va obtenir el seu doctorat en Literatura per la Complutense de Madrid amb una tesi sobre l'escriptor porto-riqueny Emilio S. Belaval.
La pasión según Antigona Pérez recrea el mite de l'Antígona de Sòfocles i està basada en la vida d'Olga Viscal Garriga (1929-1995), gran oradora i membre del Partit Nacionalista de Puerto Rico que va ser condemnada a vuit anys de presó per negar-se a reconèixer l'autoritat dels Estats Units sobre Puerto Rico. Estrenada el 1968 durant el XI Festival de Teatre Porto-riqueny, va ser protagonitzada per Myrna Vázquez en el Teatre Tàpia del Vell San Juan. El 1991 i 2011 van posar en escena noves versions de gran èxit, en les quals van interpretar el paper principal Alba Nydia Díaz i Yamaris Latorre, respectivament.
La guaracha del Macho Camacho és una de les seves obres més citades de la literatura porto-riquenya.[1][3] La novel·la, que avança a ritme de guaracha, tracta de l'americanització de Puerto Rico i d'altres temes a través de les històries d'un grup de gent que té en comú trobar-se en un embotellament un dimecres a les cinc de la tarda. L'obra ha estat objecte de nombrosos assajos, per exemple, el del professor de la Universitat d'Arizona, Raúl Alberto Román Riefköhl.[4]
És partidari de la independència de Puerto Rico i es va adherir a la Proclama de Panamà, aprovada per unanimitat al Congrés Llatinoamericà i Del Carib per la Independència de Puerto Rico celebrat en aquest país pel Partit Independentista Porto-riqueny en 2006.
Va aprofitar la beca Guggenheim que va obtenir el 1979 per residir a Rio de Janeiro i la de l'Acadèmia d'Arts i Ciències de Berlín (1985) residir a la capital alemanya. La Fundació Porto-riquenya de les Humanitats ho va seleccionar Humanista de l'Any 1996 i en aquest mateix any Carlos Fuentes i Gabriel García Márquez ho van convidar a ocupar la Càtedra Julio Cortázar, amb seu a la Universitat de Guadalajara.[2] En 2012 va rebre la medalla Presidencial Eugenio María de Hostos a la ciutat de Nova York.[5]
Sánchez és professor emèrit de la Universitat de Puerto Rico i en la de la Ciutat de Nova York i membre honorari de l'Acadèmia Porto-riquenya de la Llengua Espanyola[6]
Luis Molina Casanova va basar la seva pel·lícula La guagua aérea (1993) en textos de Sánchez.
Obra[modifica]
- La niña más bonita, 1958
- Cuento de la cucaracha viudita, 1959
- La hormiga y el pajarito, 1960
- Farsa del amor compradito, 1960
- La hiel nuestra de cada día, 1962
- El sol no a salido, 1961
- O casi el alma, 1965
- La pasión según Antigona Pérez, estrenada el 1968
- Quíntuples, 1985
- Culonga la gorda, 2010
- Conte
- En cuerpo de camisa, 1966
- Novel·la
- La guaracha del Macho Camacho, 1976
- La importancia de llamarse Daniel Santos, 1988
- Indiscreciones de un perro gringo, 2007
- Assaig
- Fabulación e ideología en la cuentística de Emilio S. Belaval, tesis de doctorado, Instituto de Cultura Puertorriqueña, 1979
- No llores por nosotros Puerto Rico, 1997
- La guagua aérea, 2000
- Devórame otra vez, 2005
- Abecé indócil, 2013
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «Luis Rafael Sánchez: La sombra del cliché puertorriqueño es alargada» (en castellà). La Vanguardia [San Juan, Puerto Rico], 15-03-2016 [Consulta: 15 març 2016].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Biografía de Sánchez en el portal de la Fundación Nacional para la Cultura Popular Arxivat 2014-06-28 a Wayback Machine.; acceso 07.02.2012
- ↑ 3,0 3,1 Grupo Editorial EPRL «Sánchez, Luis Rafael». Enciclopedia de Puerto Rico, 17 setembre 2014. [Consulta: 15 març 2016].
- ↑ «Raúl Alberto Román Riefköhl.». Arxivat de l'original el 2007-04-21. [Consulta: 16 març 2016].
- ↑ Agencia EFE «Reconocen trayectoria de escritor Luis Rafael Sánchez». Primera hora [San Juan de Puerto Rico], 01-05-2012.
- ↑ Página de la Academia Puertorriqueña de la Lengua Española; acceso 07.02.2012