Sit de Lincoln
Melospiza lincolnii  | |
|---|---|
.jpg) | |
| Enregistrament | |
| |
| Dades | |
| Pes | 18,8 g (pes adult) |
| Nombre de cries | 4,5 |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22721064 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Passeriformes |
| Família | Passerellidae |
| Gènere | Melospiza |
| Espècie | Melospiza lincolnii (Audubon, 1834) |
| Nomenclatura | |
| Protònim | Fringilla lincolnii |
| Distribució | |
 Distribució Zona de reproducció Migració Tot l'any Zona d'hivernada | |
El sit de Lincoln[1] (Melospiza lincolnii) és un petit ocell de la família dels passerèl·lids (Passerellidae) originari d'Amèrica del Nord. Nia a Alaska, Canadà i Estats Units, i a l'hivern migra al sud, arribant fins a Amèrica Central.
Aquest ocell està poc documentat per la seva naturalesa amagadissa i per tenir uns hàbits de reproducció només a les regions boreals.[2]
Descripció[modifica]
Els adults tenen les parts superiors de color marró oliva amb ratlles fosques i un pit marró clar amb vetes fines, el ventre blanc i la gola blanca. Tenen un casquet marró amb una franja grisa al mig, ales de color marró oliva i una cua estreta. La cara és grisa amb les galtes marrons, bigoti marró clar i una línia ocular marró a través de l'ull amb un anell ocular estret.[3] Els mascles i les femelles són iguals en plomatge.[2] Són una mica semblants en aparença al sit cantaire, encara que més petits amb ratlles del pit més fines.[3]
Els juvenils s'assemblen molt als juvenils dels sits d'aiguamolls amb el pit ratllat i sense el pit marró clar, però els sits de Lincoln rarament tenen un casquet unicolor com el sit d'aiguamolls.[2]
Els adults mesuren[4] entre 13 i 15 cm de longitud, pesen entre 17 i 19 g i d'envergadura fan entre 19 i 22 cm.
Hàbitat i distribució[modifica]
L'hàbitat de reproducció és les zones subalpines i muntanyoses del Canadà, Alaska i el nord-est i l'oest dels Estats Units tot i que són menys comuns a les parts orientals d'aquesta àrea. Es troben principalment en matolls humits, pantans arbustius i hàbitats dominats per molsa. Prefereixen ser a prop d'una coberta arbustiva densa i els nius són en forma de copa oberta i poc profunda ben amagats a terra sota la vegetació. A cotes més baixes, també es poden trobar en arbredes caducifolies mixtes, arbustos i salzes mixts i aiguamolls de pícea negra americana i tamarack.[2] Utilitzen principalment el sòl i la base dels salzes per buscar menjar, mentre que utilitzen arbres alts i branques de salze per cantar.[2]
Durant la migració, viuen en bardisses i matolls, especialment a les zones riberenques.[3][5] Utilitzen terres baixes com les Grans Planes i la Gran Conca, així com hàbitats urbans i suburbans a la part est.[2] El període de migració comença la segona quinzena de maig i dura fins a passat mig agost i mig setembre.[5] Durant l'hivern els hàbitats meridionals inclouen boscos tropicals perennes i caducifolis, boscos àrids i humits de pins i roures, boscos pantanosos del Pacífic i matolls subtropicals àrids.[2]
L'àrea d'hivernada s'estén des del sud dels Estats Units fins a Mèxic i el nord d'Amèrica Central; són migrants de pas per gran part dels Estats Units, excepte a l'oest. L'any 2010, es va observar per primera vegada un sit de Lincoln a la República Dominicana i també hi ha hagut diversos registres d'aquesta espècie a les regions muntanyoses d'Haití.[6] No obstant això, el comportament amagadís d'aquest ocell i la seva preferència pels hàbitats densament coberts fa que sigui difícil descriure amb precisió la distribució completa d'aquesta espècie.[6]
Comportament[modifica]
Vocalitzacions[modifica]
El sit de Lincoln és una espècie molt difícil d'observar; sovint no es veuen ni s'escolten fins i tot on són habituals. Gairebé només se sap que hi són quan els mascles canten i és un cant únic i dolç entre el gènere Melospiza[2] amb freqüències variades[3] i consisteix sovint en primer lloc en diverses notes introductòries ràpides i agudes que després entren en un trinat que comença baix, puja bruscament i després baixa.[2][3] Similar al sit dels aiguamolls, el sit de Lincoln té un repertori de cants relativament curt amb una mitjana de 3,7 tipus de cants diferents per individu.[7] No obstant això, el patró de cant és complex i multisíl·lab és comparable al d'un sit cantaire, mentre que el sit dels aiguamolls té un cant senzill i monosíl·lab.[7] Canten amb més freqüència al matí i només al començament de l'època de reproducció abans de la incubació.[2] Sovint canten mentre estan aturats a les perxes, així com durant el vol.[2]
Aquest ocell té dos sons de crida: un és un agressiu i pla «tup» o «xip», mentre que l'altre és un brunzit suau i agut «zeet».[2][3] En els mascles, aquest últim és sovint seguit pel cant.[2] La crida «zeet» s'utilitza generalment sota una coberta densa, mentre que la crida «xip» s'utilitza mentre està aturat a les perxes per cridar l'atenció o durant trobades hostils.[2] Ambdós crits s'utilitzen en la defensa del niu.[2] També tenen una seqüència distinta, ronca i brunzida de crits «zrrr-zrrr-zrrr» que s'utilitza per a l'aparellament, durant les disputes territorials i quan té cura de la parella.[2] Aquest últim comportament està molt més estudiat en el pardal roquer.[8]
Dieta[modifica]
A l'hivern, la majoria de la dieta consisteix en petites llavors de males herbes i herbes i també mengen vertebrats terrestres si en tenen a l'abast.[2] Durant l'època de reproducció, s'alimenten principalment d'artròpodes, com ara larves d'insectes, formigues, aranyes, escarabats, mosques, arnes, erugues, efímeres i altres.[2][9] Els adults normalment mengen preses de nivells tròfics més alts com les aranyes, mentre que alimenten els seus pollets amb majors proporcions de material vegetal i preses de nivell tròfic inferior com llagostes.[10] Principalment s'alimenten a terra si disposen d'una vegetació densa i, a l'hivern, de tant en tant poden utilitzar menjadores per a ocells.[2] Agafen preses amb el bec mentre salten a terra[9] i normalment s'empassen les preses senceres.[2]
Reproducció[modifica]
Els mascles arriben al lloc de cria a mitjans o finals de maig i comencen a cantar per atreure una parella.[2] A principis de juny, les femelles construeixen els nius a terra sota herba densa o coberta arbustiva, generalment dins d'un arbust de salze baix, bedoll de muntanya,[5] o enfonsades en una depressió de molsa esfagna.[8] El seu niu és una copa ben coberta i poc profunda d'herbes o de carinyes.[9] La mida de la posta és típicament de 3-5 ous[2] que són de forma ovalada i de color entre verd pàl·lid i blanc verdós i marró vermellós tacat.[9] Es posa un ou al dia i les femelles comencen a incubar els ous abans que s'acabi la posta, mentre que els mascles no coben.[11] La incubació dura entre 12 i 14 dies.[9] Les cries neixen altricials i abandonen el niu entre 9 i 12 dies després de l'eclosió, tot i que els seus pares els cuiden durant 2 o 3 setmanes més.[9] Els pollss majoritàriament no volen el primer dia, però les seves habilitats de vol milloren ràpidament i als sis dies poden volar més de 10 metres d'una sola volada.[2]
En el sit de Lincoln, la forma del bec del mascle es correlaciona amb la qualitat dels seus cants, amb una qualitat decreixent a mesura que disminueix la relació entre l'alçada del bec i l'amplada del bec.[12] Això afecta l'èxit reproductiu perquè la qualitat del cant influeix en les preferències d'aparellament femení.[12] Els mascles que es desclouen més tard en l'època de reproducció, tendeixen a tenir formes de bec que són menys adequades per produir cants que atreguin les femelles i, per tant, tenen un èxit reproductiu més baix.[12]
Taxonomia[modifica]
L'espècie va ser nomenada per John James Audubon durant un viatge a Nova Escòcia en 1834, en honor del seu amic Thomas Lincoln, de Dennysville, Maine. Lincoln va disparar l'ocell en una expedició amb Audubon a Nova Escòcia l'any 1834 i Audubon li va posar el nom en honor al seu company de viatge.
Subespècies[modifica]
Hi ha tres subespècies conegudes de sit de Lincoln.[13] Tanmateix, alguns autors suggereixen que M. l. lincolnii i M. l. alticola s'hauria de considerar una subespècie a causa de la seva similitud morfològica.[2]
- M. l. lincolnii (Audubon, 1834) des de nord-oest d'Alaska i centre i nord-est de Canada fins al nord dels USA; és generalment més gros, amb un color marró més vermellós o marró grisenc i menys vores grogues a les plomes dorsals.[2]
- M. l. gracilis (von Kittlitz, 1858) sud d'Alaska i oest de Canada; és més petit, amb les plomes dorsals més grogues i ratlles fosques més amples que formen majors contrastos en la coloració dorsal.[2] L'hàbitat de reproducció s'estén des del sud de l'arxipèlag d'Alaska fins al centre de la Colúmbia Britànica.[2]
- M. l. alticola (Miller i McCabe, 1935) oest d'USA; és la subespècie més grossa i de color més uniforme, amb un dors majoritàriament marró i ratlles estretes a les plomes dorsals.[2] Viu a les Muntanyes Rocoses centrals del Canadà i les muntanyes de Califòrnia i Oregon i es reprodueix fins al sud (Nou Mèxic i Arizona).[2]
Referències[modifica]
- ↑ «Sit de Lincoln». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 10/02/2023(català)
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 2,18 2,19 2,20 2,21 2,22 2,23 2,24 2,25 2,26 2,27 2,28 Ammon, Elisabeth M. Lincoln's Sparrow (Melospiza lincolnii) (en anglès). Cornell Lab of Ornithology, 2020-03-04. DOI 10.2173/bow.linspa.01.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Peterson, Roger Tory. «Peterson field guide to birds of eastern and central North America» (en anglès). Houghton Mifflin Harcourt, Boston, 2010. [Consulta: 13 octubre 2023].
- ↑ «Lincoln's Sparrow Identification, All About Birds, Cornell Lab of Ornithology» (en anglès). [Consulta: 13 octubre 2023].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 «Lincoln's Sparrow - Montana Field Guide» (en anglès). Montana Natural Heritage Program and Montana Fish, Wildlife and Parks. [Consulta: 13 octubre 2023].
- ↑ 6,0 6,1 Ortiz, Robert; Rimmer, Christopher C.; Askansas, Hubert; Mota, Ivan «Lincoln’s Sparrow (Melospiza lincolnii): New record for the Dominican Republic» (en castellà). Journal of Caribbean Ornithology, 25, 2, 27-12-2012, pàg. 89–91. ISSN: 1544-4953.
- ↑ 7,0 7,1 Cicero, Carla; Benowitz-Fredericks, Morgan «Song Types and Variation in Insular Populations of Lincoln's Sparrow (Melospiza Lincolnii), and Comparisons With Other Melospiza» (en anglès). The Auk, 117, 1, 01-01-2000, pàg. 52–64. DOI: 10.1093/auk/117.1.52. ISSN: 1938-4254.
- ↑ Nemeth, Erwin; Kempenaers, Bart; Matessi, Giuliano; Brumm, Henrik «Rock Sparrow Song Reflects Male Age and Reproductive Success» (en anglès). PLoS ONE, 7, 8, 23-08-2012, pàg. e43259. DOI: 10.1371/journal.pone.0043259. ISSN: 1932-6203. PMC: PMC3426517. PMID: 22927955.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 «Lincoln's Sparrow | Audubon Field Guide» (en anglès). [Consulta: 14 octubre 2023].
- ↑ Beaulieu, Michael; Sockman, Keith W. «Comparison of optimal foraging versus life‐history decisions during nestling care in L incoln's S parrows M elospiza lincolnii through stable isotope analysis» (en anglès). Ibis, 156, 2, 2014-04, pàg. 424–432. DOI: 10.1111/ibi.12146. ISSN: 0019-1019.
- ↑ Sockman, Keith W. «Ovulation Order Mediates a Trade-Off between Pre-Hatching and Post-Hatching Viability in an Altricial Bird» (en anglès). PLoS ONE, 3, 3, 12-03-2008, pàg. e1785. DOI: 10.1371/journal.pone.0001785. ISSN: 1932-6203.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Graham, Emily B.; Caro, Samuel P.; Sockman, Keith W. «Change in offspring sex ratio over a very short season in Lincoln's Sparrows: the potential role of bill development: Seasonal Change in Offspring Sex Ratio» (en anglès). Journal of Field Ornithology, 82, 1, 2011-03, pàg. 44–51. DOI: 10.1111/j.1557-9263.2010.00306.x.
- ↑ Gill, Frank; Donsker, David. «New World sparrows, bush tanagers» (en anglès). IOC World Bird List v13.1. [Consulta: 13 octubre 2023].
