Mentida noble

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Sòcrates (representat en aquest bust) va justificar l'ús de mentides nobles a la República de Plató.[1]

En política, una mentida noble és un mite o una mentida, sovint, però no invariablement, de caràcter religiós, propagada a consciència per una elit per mantenir l'harmonia social o avançar en una agenda. La noble mentida és un concepte originat per Plató tal com es descriu a la República .[2]

En religió, una ficció piadosa és una narració que l'autor presenta com a veritable, però que altres consideren que és fictícia, encara que produïda amb una motivació altruista. El terme s'utilitza de vegades de manera pejorativa per suggerir que l'autor de la narració enganyava deliberadament els lectors per motius egoistes o enganyosos. El terme s'utilitza sovint en contextos religiosos, de vegades referint-se a passatges de textos religiosos.

República de Plató[modifica]

P. Oxy. 3679, manuscrit del segle iii, que conté fragments de la República de Plató.

Plató va presentar la mentida noble (γενναῖον ψεῦδος, gennaion pseudos) [3] en el conte de ficció conegut com el mite o paràbola dels metalls. En ell, Sòcrates proporciona l'origen de les tres classes socials que componen la república proposada per Plató; Sòcrates parla d'una societat socialment estratificada, en què es diu a la població "una mena de conte fenici":

... la terra, com la seva mare, els va lliurar, i ara, com si la seva terra fos la seva mare i la seva infermera, haurien de pensar-s’hi i defensar-la contra qualsevol atac i considerar els altres ciutadans com els seus germans. i fills de la mateixa terra ... Tot i que tots vosaltres, a la ciutat, sou germans, direm en el nostre conte, però Déu, a l'hora de modelar aquells de vosaltres que estigueu preparats per mantenir la regla, van barrejar l'or en la seva generació, per aquest motiu són els més preuats, però en els ajudants, la plata i el ferro i el llautó dels pagesos i altres artesans. I, com tots sou semblants, tot i que, en la seva major part, podreu reproduir-vos segons la vostra espècie, de vegades pot passar que un pare daurat engendri un fill de plata i que una descendència daurada provingui d'un pare de plata i que la resta de la mateixa manera, naixerien els uns dels altres. De manera que la primera i principal ordre judicial que el déu imposa als governants és que de res més han de ser uns guardians tan acurats i tan observadors de la barreja d'aquests metalls a les ànimes de la seva descendència, i si neixen fills a ells, amb una infusió de llautó o ferro, no cediran de cap manera a la pena de tractar-los, sinó que assignaran a cadascun l'estatus degut a la seva naturalesa i els expulsaran entre els artesans o els pagesos. I de nou, si d'aquests naix un fill amb or o plata inesperats a la seva composició, honraran els tals i els demanaran que pugin més amunt, alguns a l'oficina de tutor, d'altres a l'assistència, al·legant que hi ha un oracle la ciutat serà enderrocada quan l'home de ferro o de llautó en sigui el guardià.[4]

Sòcrates proposa i afirma que si la gent cregués "aquest mite ... [tindria] un bon efecte, fent-los més inclinats a cuidar l'estat i els uns als altres".[5] Aquesta és la seva noble mentida : "un artifici per a una d'aquestes falsedats que es produeixen en cas de necessitat, de les quals acabàvem de parlar, alguna noble. . . " [6]

Percepció moderna[modifica]

Karl Popper[modifica]

Sir Karl Popper el 1990

Karl Popper va acusar Plató d'intentar també basar la religió en una mentida noble. A La societat oberta i els seus enemics, Popper remarca: "És difícil entendre per què els comentaristes de Plató que elogien que lluitessin contra el convencionalisme subversiu dels sofistes i que establissin un naturalisme espiritual basat en la religió en última instància, no el censuren per convertir una convenció, o millor dit un invent, en la base última de la religió ". La religió per a Plató és una mentida noble, almenys si suposem que Plató va dir tot això sincerament, no cínicament. Popper considera que la concepció de Plató de la religió va influir molt en el pensament posterior.[7]

Leo Strauss[modifica]

Strauss va assenyalar que els pensadors de primer ordre, que es remuntaven a Plató, havien plantejat el problema de si els polítics bons i efectius podien ser completament veraces i encara aconseguir els fins necessaris de la seva societat. Implicadament, Strauss demana als seus lectors que considerin si és cert que les mentides nobles no tenen cap paper a jugar en unir i guiar la polis. Calen mites per donar sentit i propòsit a les persones i per garantir una societat estable? O els homes dedicats a examinar implacablement, en la llengua de Nietzsche, aquestes "veritats mortals", poden florir lliurement? Per tant, hi ha un límit en allò polític, i què es pot conèixer absolutament? A La ciutat i l'home, Strauss analitza els mites esbossats a la República de Plató que són necessaris per a tots els governs. Aquests inclouen la creença que la terra de l'Estat li pertany, tot i que probablement va ser adquirida il·legítimament i que la ciutadania té arrels en alguna cosa més que els accidents de naixement. Seymour Hersh també afirma que Strauss va recolzar les mentides nobles: mites utilitzats pels líders polítics que volien mantenir una societat cohesionada.[8] A El poder dels malsons, el documentalista Adam Curtis opina que "Strauss creia que era per als polítics afirmar mites poderosos i inspiradors en els quals tothom pogués creure. Potser no eren certs, però eren il·lusions necessàries. Una d'aquestes era la religió; l'altre era el mite de la nació ".[9]

Desmond Lee[modifica]

"Plató ha estat criticat pel seu mite fonamental com si es tractés d'una mentida calculada. Això es deu en part al fet que la frase traduïda aquí com a "mite magnífic" (p. 414b) s'ha traduït convencionalment com a "mentida noble"; i això s’ha utilitzat per donar suport a l'acusació de que Plató fa front a la manipulació de la propaganda. Però el mite és acceptat per les tres classes, inclosos els guardians. Està destinat a substituir les tradicions nacionals que té qualsevol comunitat, que pretenen expressar el tipus de comunitat que és, o vol ser, els seus ideals, en lloc d'expressar qüestions de fet. " [10]

Allan Bloom[modifica]

El traductor Allan Bloom va defensar una traducció i interpretació literal de l'expressió de Plató:

Al llibre III 414 Sòcrates explica la necessitat de creure una "mentida noble" a la ciutat que ell i els seus companys estan fundant (en la parla). Cornford l'anomena una "audaç fugida de la invenció" i afegeix la següent nota: "Aquesta frase es converteix habitualment en" noble mentida ", una expressió contradictòria que no és més aplicable a la inofensiva al·legoria de Plató que al Nou Testament paràbola o el progrés del pelegrí i susceptible de suggerir que consideraria les mentides, en la seva major part ignobles, ara anomenades propaganda ... "(ibid., p. 106). Però Sòcrates en diu mentida. La diferència entre una paràbola i aquest conte és que l'home que escolta una paràbola és conscient que es tracta d'un invent la veritat del qual no figura en la seva expressió literal, mentre que els habitants de la ciutat de Sòcrates creuen que la història falsa és veritable.. Els seus interlocutors estan sorpresos per la noció, però, segons Cornford, hem de creure que és inofensiu perquè pot evocar associacions desagradables. Plató ha preparat tota aquesta qüestió sobre la mentida des del primer moment, començant per la discussió amb el vell Cefalus (331 bc). Torna a repetir-se pel que fa a les mentides dels poetes (377 d) i en les afirmacions que els déus no poden mentir (381 e-382 e) i que els governants poden mentir (380 b-c). Ara, finalment, s’afirma amb calbitat que l'única societat civil realment justa s’ha de fonamentar en una mentida. Sòcrates prefereix afrontar el tema amb claredat. Un bon règim no es pot basar en la il·lustració; si no hi ha mentida, cal fer una sèrie de compromisos —entre ells la propietat privada— i, per tant, acceptar les desigualtats merament convencionals. Aquesta és una afirmació radical sobre la relació entre la veritat i la justícia, que condueix a la paradoxa que la saviesa només pot governar en un element dominat per la falsedat. Amb prou feines val la pena amagar aquest tema per evitar el més cru de malentesos. I potser el fenomen peculiarment modern de la propaganda podria resultar més clar per a l'home que veu que d'alguna manera està relacionat amb un cert mite de la il·lustració que es posa en qüestió per l'anàlisi platònica.[11]

Ficció piadosa[modifica]

Exemples[modifica]

Context religiós[modifica]

Una descripció de la descripció de Joseph Smith de rebre les plaques daurades de l ' àngel Moroni al turó Cumorah

Altres contextos[modifica]

  • Fredrick Pike descriu alguns esforços per augmentar la moral durant la Gran Depressió com a ficcions piadoses.[26]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ Aruffo, Madeline. "Problems with the Noble Lie." Arxivat 2017-05-17 a Wayback Machine. Boston University. Accessed 4 December 2017.
  2. ↑ Brown, Eric. «Plato's Ethics and Politics in The Republic», 2017. [Consulta: 26 novembre 2019].
  3. ↑ Translator Allan Bloom explains, "The word is gennaion which is, primarily, 'noble' in the sense of 'nobly born' or 'well bred'..." and refers to Plato's Republic 375a and 409c for comparison (p. 455 n. 65, The Republic of Plato, 2nd edition, New York: Basic Books, 1991).
  4. ↑ Llibre 3, 414e-15c
  5. ↑ Book 3, 415c–d
  6. ↑ 414b–c
  7. ↑ «Positive Liberty » Open Society VI: On Religion as a Noble Lie». Arxivat de l'original el 2007-12-09. [Consulta: 15 gener 2019].
  8. ↑ Brian Doherty, "Origin of the Specious: Why Do Neoconservatives Doubt Darwin?" Arxivat 2008-07-25 a Wayback Machine., Reason Online, juliol 1997, consultat el febrer 16, 2007.
  9. ↑ The Rise of the Politics of Fear; Episode 1: "Baby It's Cold Outside"
  10. ↑ Plato: The Republic, Penguin Classics, translated by Desmond Lee, p177
  11. ↑ pp. xviii-xix, "La República de Plató", 2a edició, Nova York: llibres bàsics, 1991.
  12. ↑ Borras, Judit, Jewish Studies at the Turn of the Twentieth Century, BRILL, 1999, p 117: ".. the overwhelming consensus of modern scholarship is that the conquest tradition of Joshua is a pious fiction composed by the deuteronomistic school …"
  13. ↑ Pete Enns. «Briefly, 3 Edgy Things about How the Old Testament Works». Pete Enns. [Consulta: 15 gener 2019].
  14. ↑ Pete Enns. «3 Things I Would Like to See Evangelical Leaders Stop Saying about Biblical Scholarship». Pete Enns. [Consulta: 15 gener 2019].
  15. ↑ Stanley, Christopher, The Hebrew Bible: A Comparative Approach, Fortress Press, 2009, p 123: "Minimalists begin with the fact that the Hebrew Bible did not reach its present form until well after the Babylonian exile … most the that the story was formulated by a group of elites who wanted to justify their claims to dominate … In other words, the narrative [of the Hebrew Bible] is a pious fiction that bears little relation to the actual history of Palestine during the period it purports to narrate."
  16. ↑ Carson, D. A. For the Love of God: A Daily Companion for Discovering the Riches of God's Word, Good News Publishers, 2006, p 19: "Many critics doubt that the account of Daniel 4 is anything more than pious fiction to encourage the Jews."
  17. ↑ Jones, Maurice. New Testament in the Twentieth Century, p. 63. 
  18. ↑ Skousen, Royal, The Book of Mormon: the earliest text, Yale University Press, 2009, p x: "Outsiders generally consider this book [the Book of Mormon] a nineteenth-century hoax or pious fiction …"
  19. ↑ Berkey, Jonathan P. The formation of Islam : religion and society in the Near East, 600-1800. [Online-Ausg.]. Nova York: Cambridge University Press, 2008, p. 286. ISBN 978-0-521-58813-3. 
  20. ↑ Crone and Cook, Patricia and Michael. Hagarism: the Making of the Islamic World. Cambridge, UK: Cambridge University Press, 1980, p. 277. ISBN 978-0-521-29754-7. 
  21. ↑ Luxenberg, Christoph. The Syro-Aramaic Reading of the Koran: a Contribution to the Decoding of the Language of the Koran. Verlag Hans Schiler, 2007, p. 349. ISBN 978-3-89930-088-8. 
  22. ↑ Brown, Jonathan. The Canonization of al-Bukhari and Muslim: the Formation and Function of the Sunni Hadith Canon. Brill Academic Publishers, 2011, p. 431. ISBN 978-90-04-21152-0. 
  23. ↑ Eickelman, Dale, Muslim politics, Princeton University Press, 2004, p 26: "Emendations and additions to purportedly invariant and complete Islamic law (sharia) have occurred throughout Islamic history…. Muslim jurists have rigorously maintained the pious fiction that there can be no change in divinely revealed law, even as they have exercised their independent judgment (ijtihad) to create a kind of de facto legislation."
  24. ↑ Michael White, L. Scripting Jesus: The Gospels in Rewrite - L. Michael White - Google Books, 4 maig 2010. ISBN 9780061985379. 
  25. ↑ Top 20 football chants «How December 25 became Christmas Day... - Features, Unsorted». , 21-12-2006 [Consulta: 27 setembre 2011].
  26. ↑ Pike, Fredrick, FDR's Good Neighbor Policy: sixty years of generally gentle chaos, University of Texas Press, 1995, p 79:
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Mentida_noble&oldid=32974391»