Modes grecs

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Els modes grecs són una organització de sons descendents (que van des d'un so agut fins a un de més greu) establint distàncies d'un to o de mig to entre els set sons que els conformen.[1] Els seus noms deriven dels subgrups grecs (dòrics), una petita regió en el centre de Grècia (locris), i alguns pobles veïns (no grecs) d'Àsia Menor (lidis, frigis). L'associació d'aquests noms ètnics amb l'espècie d'octava sembla precedir Aristoxen, que va criticar la seva aplicació als tonoi per part de teòrics anteriors a qui ell va anomenar Harmonicistes (Mathiesen 2001a, 6(iii)(d)).

Modes grecs antics[modifica | modifica el codi]

Els modes grecs antics (o escales gregues) segons la tradició d'Aristoxen de Tàrent van ser (Barbera 1984, 240; Mathiesen 2001a, 6(iii)(d)):[2]

  • Mode dòric: hypate meson–nete diezeugmenon (mi′–mi″)
  • Mode locri (comú), o Mode hipodòric: mese–nete hyperbolaion or proslambnomenos–mese (la′–la″ or la–la′)
  • Mode frigi: lichanos hypaton–paranete diezeugmenon (re′–re″)
  • Mode hipofrigi: lichanos meson–paranete hyperbolaion (sol′–sol″)
  • Mode lidi: parhypate hypaton–trite diezeugmenon (do′–do″)
  • Mode hipolidi: parhypate meson–trite hyperbolaion (fa′–fa″)
  • Mode mixolidi: hypate hypaton–paramese (si–si′)

Aquests modes grecs antics van ser col·locats pels teòrics d'una forma ordenada dins d'un context més ampli (Sistema perfecte més gran). Encara que els modes eren una sèrie d'escales de set notes diatòniques (és a dir, amb cinc tons sencers i dos semitons ), el nucli del sistema de so va ser el tetracord -un grup de quatre notes consecutives (com, de do a fa al piano) que comprèn l'interval de quarta.

Fins a l'entrada a l'edat mitjana, les notes estaven organitzades en ordre descendent, el tetracord bàsic que consisteix en dos tons sencers i un semitò: mi-re-do-si. Dos d'aquests tetracords, separats entre si per un to sencer, formant l'anomenat mode dòric: mi-re-do-si la-sol-fa-mi. El mode dòric es va prendre com a base per a la construcció del sistema global. El seu interval d'octava, (format per dos tetracords) es va ampliar afegint-hi un tercer tetracord, la-sol-fa-mi, per la part de dalt i un quart tetracord, mi-re-do-si, per la part de baix. En contrast amb els dos tetracords interiors, que estaven separats per un to sencer, cada tetracord exterior estava vinculat amb l'immediat interior per una nota compartida:[3]

la sol fa mi re do si la sol mi fa do re si.

Depenent de la posició (distància) dels tons interposadats als tetracords, poden ser reconeguts tres gèneres de les set espècies d'octava. El gènere diatònic (compost de tons i semitons), el gènere cromàtic (semitons i una tercera menor), i el gènere enharmònic (amb una tercera major i dos quarts o diesis) (Cleonides 1965, 35–36). L'interval de quadratge de la quarta perfecta és fix, mentre que les dos tons interns són mòbils. Dins de les formes bàsiques, els intervals dels gèneres cromàtics i diatònics es feien variar respectivament, en tres i dos "matisos" (o chroai ), (Cleonides 1965, 39–40; Mathiesen 2001a, 6(iii)(c)).

Característiques dels modes grecs antics[modifica | modifica el codi]

"No s'ha de confondre els modes grecs amb els modes gregorians, encara que aquests siguin derivats dels anteriors".

Escales del mode grec (gènere diatònic).

A diferència dels modes gregorians, en el sistema grec "les harmoniai [modes] no tenia nota final, nota dominant, o les relacions internes que permetin establir una jerarquia de les tensions i punts de descans, tot i que el mese ("nota en el medi") pot haver tingut una funció de la gravetat".[4] Els modes tenien les següents característiques:

  • Cada mode tenia una nota fonamental, (tònica, la primera nota de l'escala), i una nota dominant (la cinquena nota d'una escala).[cal citació]
  • La fonamental i la dominant eren les mateixes notes en el mode autèntic i en el seu corresponent hipo o plagal. La diferència era que l'escala musical hipo començava i acabava amb la fonamental i en el mode autèntic començava i acabava amb la dominant.[cal citació]
  • Només les notes la, sol, fa i mi podien ser fonamentals i mi, re, do i si eren dominants.[cal citació]
  • El mode dòric era el més important del sistema.
  • Escales amb ordre descendent.[cal citació]

L'embolic dels modes (imbroglio des modes)[modifica | modifica el codi]

Alguns musicòlegs, segons sembla equivocadament, han aplicat retrospectivament a les músiques grega i medieval la definició usual d'aquest terme. Els modes antics són en realitat "escales tipus" inseparables de fórmules característiques, segons un concepte encara freqüent en les músiques dels pobles en estat natural i orientals, unides a una noció d'altura, de timbre, de simbolisme i d'eco.

Durant l'Edat Mitjana es va realitzar una reorganització dels 7 modes eptàfons (de set sons), i finalment durant el Renaixement, se'ls va reorganitzar un altre cop, moment en què van rebre els noms actuals, passant a ser ascendents (autèntics-dòric, frigi, lidi, mixolídi, i plagals- començant amb hipo). D'aquesta manera es produeixen els modes eptàfons actuals.

Aquests modes es poden tocar al piano, començant en una tecla blanca i pujant tecla per tecla però tocant només les tecles blanques. La successió de tons i semitons en cada un dels modes és el que els dóna el seu caràcter especial. Així, el mode en què està escrita una melodia es caracteritza per la seva nota final (la nota en què acaba) i el seu àmbit (des de la nota més greu a la més aguda).

"La derivació dels significats de tots aquests modes és encara objecte de molta controvèrsia i és l'origen primer de l'"imbroglio des modes"[5]

La Guia de Teoria de la Música de Claude Abromont també fa èmfasi que aquests noms provenen d'"una interpretació errònia de la teoria grega".[6] Segons Chailley i Abromont no hi ha relació entre aquests modes i la música antiga, donar-los aquest nom va ser un error de l'edat mitjana, corroborat i continuat el segle XVI[7] amb el teòric Heinrich Loris (Henricus Glareanus), en la seva obra Dodecachordon (1547; Grec dōdeka, “dotze” i chordē, “corda”), en la que va afegir el mode jònic i el mode eòlic, que corresponen respectivament als modes actuals mode major i mode menor.[2]

Modes grecs medievals[modifica | modifica el codi]

L'Església bizantina va desenvolupar en els seus orígens un sistema de vuit modes musicals (els octoechoi), que van servir com model perquè els teòrics del cant pla medieval europeu desenvolupessin el seu propi sistema de classificació modal a partir del s. IX.[8] De l'èxit d'Occident en sintetitzar aquest sistema amb elements del quart llibre de la sèrie De institutione musica de Boeci va néixer la falsa impressió que els oktōēchos bizantins eren herència directa de l'antiga Grècia.[9] El terme va ser usat originalemte per a designar a una de les harmoniai tradicionals de la teoria musical grega i tenia diversos significats, entre els quals s'incloïa el sentit d'octava formada per vuit sons. Aquest nom va ser pres en el s. II (juntament amb altres sis) per Ptolemeu per a designar els seus set tonoi o tonalitats de transposició. Quatre segles més tard, Boeci va interpretar a Ptolemeu en Llatí, encara amb el sentit de tonalitats de transposició, no escales. Quan es va formular la teoria del cant en el s. XIX aquests set noms més un vuitè mode, Hipermixolidi (més tard modificat a Hipomixolidi), van ser presos novament en el tractat anònim Alia Musica . Un dels comentaris sobre aquest tractat, anomenat Nova Expositio , els va donar per primera vegada el sentit d'espècies d'octaves diatòniques, o escales.[10]

Modes gregorians (vuit modes)[modifica | modifica el codi]

Els vuit modes gregorians o modes eclesiàstics són una còpia dels vuit tons bizantins i van prendre les seves denominacions dels modes grecs. Els modes medievals eren vuit: quatre anomenats modes autèntics-dòric, frigi, lidi i mixolídi- i quatre anomenats modes plagals, que s'obtenien desplaçant una quarta més avall dels anteriors i per això es designen amb el mateix nom que els modes autèntics però amb el prefix hipo ( «sota», «baix»)-hipodòric, hipofrigi, hipolidi i hipomixolidi.[11]

Els vuit modes gregorians. La lletra "f" indica "finalis" (Curtis, 1998).
Mode autèntic Àmbit Nota final Tenor
1. dòric re a re re la
3. frigi mi a mi mi do
5. lidi fa a fa fa do
7. mixolidi sol a sol sol re
Mode plagal Àmbit Nota final Tenor
2. hipodòric la a la re fa
4. hipofrigi si a si mi la
6. hipolidi do a do fa la
8. hipomixolidi re a re sol do

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. David Binning Monro. The Modes of Ancient Greek Music. Elibron.com, 1894, p. 18–. ISBN 9781421213378. 
  2. 2,0 2,1 «Ancient-Greek-modes Modes grecs» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 2003.
  3. Carles Josep Melcior. Diccionario enciclopédico de la música. Imp. Barcelonesa de Alejandro García, 1859, p. 206–. 
  4. Claude V. Palisca, Music and Ideas in the Sixteenth and Seventeenth Centuries, Studies in the History of Music Theory and Literature 1 (Urbana: University of Illinois Press, 2006), 77.
  5. Chailley, Jacques,L'imbroglio des modes, Leduc, ,1960, p.10.
  6. Claude Abromont, Guide de la théorie de la musique, Fayard, 2001, p.203
  7. Chailley, Jacques, Traité historique d'analyse harmonique, Alphonse Leduc, 1977, p.81; Chailley, Jacques,L'imbroglio des modes, Leduc, ,1960, p.70
  8. Harold S. Powers, "Mode, § II: Medieval modal theory, 2: Carolíngia synthesis, 9th-10th centuries", The New Grove Dictionary of Music and Musicians , second edition, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell (London: Macmillan Publications; New York: Grove's Dictionaries of Music, 2001). ISBN 978-1-56159-239-5
  9. Peter Jeffery, "Oktōēchos", The New Grove Dictionary of Music and Musicians , second edition, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell (London: Macmillan Publications, New York: Grove's Dictionaries of music, 2001). ISBN 978-1-56159-239-5
  10. Harold S. Powers, "Dorian", The New Grove Dictionary of Music and Musicians , second edition, 29 vols., Edited by Stanley Sadie and John Tyrrell (London: Macmillan Publications, New York: Grove's Dictionaries of Music, 2001): 7: 507. ISBN 978-1-56159-239-5
  11. Mariano Pérez Gutiérrez. Diccionario de la música y los músicos. Ediciones AKAL, 1985, p. 343–. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Carver, Anthony F. (2005). "Bruckner and the Phrygian Mode". Music and Letters 86, no. 1:74–99. doi:10.1093/ml/gci004
  • Vieru, Anatol (1985). "Modalism-A 'Third World'". Perspectives of New Music 24, no. 1 (Fall–Winter): 62–71.
  • Winnington-Ingram, Reginald Pepys (1936). Mode in Ancient Greek Music. Cambridge Classical Studies. Cambridge: Cambridge University Press. Reprinted, Amsterdam: Hakkert, 1968.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Modes grecs