Montse Amenós i García

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaMontse Amenós i García
Biografia
Naixement1954 Modifica el valor a Wikidata (69/70 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióescenògrafa, dissenyadora de vestuari Modifica el valor a Wikidata
Membre de

IMDB: nm0024604 Modifica el valor a Wikidata

Montse Amenós i García (Barcelona, 1954) és escenògrafa[1] i figurinista. Llicenciada en Art Dramàtic, va estudiar a l'Institut del Teatre de Barcelona. Començà a treballar l'any 1975, i, fins al 1995 va formar equip amb Isidre Prunés amb qui signà tots els treballs d'aquestes dues dècades.[2] La seva activitat s'ha desenvolupat principalment al teatre, però també ha participat en pel·lícules, disseny d'exposicions i museus, i publicitat. Com a docent ha estat professora a l'Institut del Teatre, a Eina, a ESDI i a l'IDEP, en les especialitats de muntatges efímers i disseny de vestuari per l'espectacle. Ha treballat amb la majoria de directors i directores del país, i la seva feina ha estat reconeguda amb nombrosos premis.

Treballs[modifica]

Premis[modifica]

  • Premi Nacional d'Escenografia 1986[13]
  • Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya al millor tècnic 1988 per Daniya[14]
  • Premi Goya al millor disseny de vestuari 1990 per El Niño de la Luna
  • Premi “Els millors de 1997” dels espais escènics municipals de Tarragona a la millor escenografia per L'Auca del Senyor Esteve
  • Premi Joseph Caudí a la millor escenografia 2001 de la ADE (Asociación de Directores de Escena de España) per Solness, el Constructor
  • Premi Joseph Caudí a la millor escenografia 2004 de la ADE per Noche de Reyes sin Shakespeare
  • Premi Max a la millor escenografia 2006 per Mar i Cel
  • Premi Butaca 2007 al millor vestuari per El Llibertí
  • Premi Butaca 2011 al millor vestuari per Nit de Sant Joan
  • Premi a la millor escenografia al Festival Feten 2012 de Gijón

Referències[modifica]

  1. «[...]L'escenografia catalana [...]; entre els creadors projectistes es destaquen Asensi, J. Bartolí, I. Bea, R. Mora, A. Corominas, F. Puigserver, A. Vallvé i Ventosa, Montse Amenós, Isidre Prunés, i altres.a «Montse Amenós i García». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.»
  2. «Montse Amenós i García». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «Antaviana». [Consulta: 31 agost 2021].
  4. Cervantes, Biblioteca Virtual Miguel de. «Nit de Sant Joan / guió de Dagoll Dagom» (en castellà). [Consulta: 31 agost 2021].
  5. «Escena Digital». [Consulta: 31 agost 2021].
  6. «Documentos de Montse Amenós: Montserrat Amenós García - Glups | CDAEM, Teatro Español» (en castellà). [Consulta: 31 agost 2021].
  7. Teatre, Institut del. «El Mikado (Dagoll Dagom)». [Consulta: 31 agost 2021].
  8. «El tango de don Joan, Fotografías | CDAEM, Teatro Español». [Consulta: 31 agost 2021].
  9. Olivares, Juan Carlos. «‘Mar i cel’: Quin gran clàssic inesgotable», 27-09-2014. [Consulta: 31 agost 2021].
  10. Poliorama, Teatre. «EL LLIBERTÍ - d'Eric-Emmanuel Schmitt. Dirigida per Joan Lluís Bozzo | Teatre Poliorama». [Consulta: 31 agost 2021].
  11. «My fair lady» (en castellà). [Consulta: 31 agost 2021].[Enllaç no actiu]
  12. «Montse Amenós». [Consulta: 31 agost 2021].
  13. «Premis Nacionals de Cultura 1932-2011» p.64. Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. Arxivat de l'original el 22 de febrer 2014. [Consulta: 18 febrer 2014].
  14. «Premis Nacionals de Cultura 1932-2011» p.67. Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. Arxivat de l'original el 22 de febrer 2014. [Consulta: 18 febrer 2014].

Enllaços externs[modifica]