Morter (arma)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Morter Belgrad (1717), Heeresgeschichtliches Museum
Soldat americà carregant una granada a un morter M224 de 60mm de calibre.

El morter és un arma d'artilleria d'ànima llisa capaç de disparar projectils explosius (granades) a un angle superior als quaranta-cinc graus i a velocitats relativament baixes. Aquestes qualitats són oposades a la dels canons habituals d'artilleria, que disparen projectils a gran velocitat i generalment amb angles de tir petits. Aquestes capacitats els fa útils en missions de suport a les tropes d'infanteria.

Història[modifica | modifica el codi]

Si bé és difícil saber qui va ser el primer home que va tenir la idea d'elevar un canó de manera de poder fer caure un projectil verticalment, hi ha motius per a atribuir-Mehmet II durant el Gran setge de Constantinoble de 1453. Manuscrits grecs de 1551 refereixen que Mehmet, assetjat per una flota enemiga en el Banya Daurada, va proposar crear una arma d'aquestes característiques, tenint èxit en el seu ús contra un dels vaixells que va enfonsar després d'alguns trets.

Al segle XVI el morter ja havia esdevingut una arma força comuna, rebent el seu nom per la forma rabassuda i semblant a una olla dels primers models. Els tubs eren bastant curts (no més de dues o tres vegades el calibre i aquest en general era superior als 150 mm). Es tractaven doncs d'armes per a la defensa o de setge de fortaleses. A mitjans del segle XIX es va intentar el seu ús com armes de defensa costanera, però gairebé estaven en desús com a peça d'artilleria per a la infanteria.

Tot i això la guerra de trinxeres de desgast que s'establí al Front Occidental de la Primera Guerra Mundial va determinar la imperiosa necessitat d'emprar una arma que pogués disparar des de l'interior de les trinxeres i les seves fortificacions, sense exposar-se al foc enemic, per tal de donar suport a la infanteria i assetjar les línies enemigues. Inicialment els anglesos i francesos van emprar morters del segle XIX utilitzats en la Guerra de Crimea, i varen improvisar altres de gran pes. Els alemanys també van seguir aquestes idees, entre les realitzacions destaca el Minenwerfer (llança-mines).

El 1915 els britànics van aconseguir un disseny compacte amb tub d'ànima llisa i bípede, que és considerat com el primer morter modern. El van anomenar "Morter Stokes" en honor al seu creador, Wilfred Stokes i se'n van desenvolupar diversos calibres, des dels 60 als 120 mm.

Els morters moderns en general són derivats directes del morter Stokes. Estan formats per un tub a l'interior del qual es deixa caure la munició, la base de la qual impacta amb l'agulla percutora, al fons del tub, cosa que resulta en la detonació del propelent i el consegüent tret del projectil.

Les granades utilitzades com a munició són de fabricació més senzilla i barata que les d'artilleria convencional, i transporten una càrrega explosiva per unitat de pes més gran proporcionant un major poder destructiu. Això permet també una millor distribució dels fragments de metralla i una òptima distribució de l'energia cinètica de l'explosió.

Durant la Segona Guerra Mundial, tots els països van millorar els seus dissenys, destacant els models soviètics de 120 mm de calibre i els americans de 82 mm, que continuarien operant durant dècades.

Avui en dia existeixen models amb recarrega automàtica i direcció assistida per ordinador. Aquests dissenys avançats solen anar muntats en vehicles degut al major pes i calibre en comparació amb els models d'infanteria.

Ús tàctic[modifica | modifica el codi]

Els morters lleugers s'inclouen normalment entre l'armament de les unitats de infanteria, i els models més pesants s'assignen als batallons d'artilleria de suport, amb l'avantatge afegit sobre aquesta de no estar limitats a les necessitats d'infraestructura logística de transport i vies de comunicació que requereix l'artilleria.

Els grups de morters (bateries) també solen assignar com a primer esglaó de suport de foc en els exèrcits moderns, proveïts de mitjans radioelèctrics d'enllaç per coordinar i corregir el seu foc indirecte. En els casos de la defensa, cada bateria té assignat un sector, que s'encarrega de batre comanda dels infants. El mateix depèn de l'abast del morter, sent en l'actualitat d'uns 4.000 metres aproximadament. També és una arma que pot ser emprada per forces irregulars en la seva funció de setge, destacant per la seva mobilitat.

Pot emprar diferents tipus de munició: explosiva, trencadora, fragmentària, fumígena, gas verinós o incapacitant, il·luminant, etc.

Munició de morter de 81 mm: explosiva, de fòsfor blanc i d'il·luminació.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Morter (arma)
  • Hogg, Ian (1975): "Granadas i Morters". Llibreria Editorial San Martín. ISBN 84-7140-123-1

Vegeu també[modifica | modifica el codi]