Oliver Cromwell
 Oliver Cromwell retratat per Samuel Cooper l'any 1656. | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Biografia | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Naixement | 25 d'abril de 1599 Huntingdon, Cambridgeshire | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Mort | 3 de setembre de 1658 (als 59 anys) Whitehall, Londres | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Causa de mort | Causes naturals  (Malària ) | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Sepultura | Tyburn, Londres | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| 1r Lord Protector de la Mancomunitat d'Anglaterra | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| 16 de desembre de 1653 – 3 de setembre de 1658 | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Membre del Parlament per Cambdridge | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| 1640 – 1642 | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| 1640 – 1640 | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Monarca | Carles I | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Membre del Parlament per Huntingdon | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| 1628 – 1629 | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Monarca | Carles I | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Dades personals | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Altres noms | Old Ironsides | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Nacionalitat |  anglès | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Religió | Purità (Independent) | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Formació | Sidney Sussex College, Cambridge | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Activitat | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Camp de treball | Agricultura | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Ocupació | Granger; Parlamentari; Militar | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Activitat | 1643 – | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Partit | Partit Whig anglès | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Membre de | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Carrera militar | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Lleialtat | Roundhead | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Servei militar | 1643–1651 | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Branca militar | Associació Oriental (1643–1645); Nou Model d'Exèrcit (1645–1646) | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Rang militar | Coronel (1643–1644); Tinent General de Cavalls (1644–1645); Tinent General de Cavalleria (1645–1646) | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Comandant de (OBSOLET) | Cambridgeshire Ironsides (1643–bef. 1644); Eastern Association (bef. 1644–1645); New Model Army (1645–1646) | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Conflicte | Gainsborough; Marston Moor; Newbury II; Naseby; Langport; Preston; Dunbar; Worcester | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Obra | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Localització dels arxius | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Família | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Cònjuge | Elizabeth Bourchier | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Fills | Robert Cromwell Oliver Cromwell Bridget Cromwell Richard Cromwell, Lord Protector Henry Cromwell, Lord Adjunt d'Irlanda Elizabeth Cromwell Mary Cromwell Frances Cromwell | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Pares | Robert Cromwell (pare) Elizabeth Cromwell (mare) | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Signatura  | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
 | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
  | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Oliver Cromwell (Huntingdon, Regne d'Anglaterra, 27 d'abril de 1599 - Londres, 3 de setembre de 1658) fou un líder polític i militar anglès. Va convertir Anglaterra en una república anomenada Mancomunitat d'Anglaterra (en anglès, Commonwealth of England).
Durant els quaranta primers anys de la seva vida no va ser més que un pagès noble, però va pujar de forma meteòrica fins a comandar el Nou Exèrcit Model a la llarga, imposar el seu lideratge sobre Anglaterra, Escòcia i Irlanda com Lord Protector, des del 16 de desembre de 1653, fins al dia de la seva mort. Des de llavors s'ha convertit en una figura molt controvertida en la història anglesa: per a alguns historiadors com David Hume i Christopher Hill, no és més que un dictador regicida; per a altres, com Thomas Carlyle i Samuel Rawson Gardiner, és un heroi de la lluita per la llibertat.
La seva carrera és plena de contradiccions. Va ser un regicida que es va qüestionar si havia o no d'acceptar la corona per a si mateix, i finalment va decidir no fer-ho, però va acumular més poder que el mateix Carles I d'Anglaterra. Va ser un parlamentari que va ordenar als seus soldats dissoldre parlaments. Fanàtic religiós seguidor del cristianisme protestant, les seves campanyes de conquesta d'Irlanda i d'Escòcia van ser brutals fins i tot per als cànons de l'època, ja que considerava que combatia amb heretges. Sota el seu comandament, el Protectorat va defensar la llibertat de culte i de consciència, però va permetre que els blasfems fossin torturats, a més de perseguir cruelment als catòlics. Es va mostrar a favor del criteri d'equitat en la justícia, però va tancar aquells que van criticar la seva política d'incrementar els impostos sense el permís del Parlament d'Anglaterra.
Els seus admiradors el citen com un líder fort, estabilitzador i amb sentit d'Estat, que es va guanyar el respecte internacional, va enderrocar la tirania i va promoure la república i la llibertat. Els seus crítics el consideren un hipòcrita obertament ambiciós que va trair la causa de la llibertat, va imposar un sistema de valors purità i va mostrar un escàs respecte cap a les tradicions del país. Quan els monàrquics van tornar al poder, el seu cadàver va ser desenterrat, penjat de cadenes i decapitat, i el seu cap exposat durant anys per a escarni públic.
Primers anys
Oliver Cromwell descendia de Catherine Cromwell (nascuda cap 1482), una germana gran de l'estadista de l'època Tudor, Thomas Cromwell. Catherine estava casada amb Morgan ap Williams, fill de William ap Yevan de Gal i Joan Tudor. L'arbre familiar seguia amb Richard Cromwell (1500-1544), Henry Cromwell (1524 † 6 de gener de 1603), i el pare d'Oliver, Robert Cromwell (1560-1617), que es va casar amb Elizabeth Steward o Stewart (1564 † 1654) el 25 d'abril de 1599, fou el dia del naixement d'Oliver.
Hi ha registres del seu baptisme i pas per l'escola de gramàtica de Huntingdon. Posteriorment es va traslladar al Sidney Sussex College (Cambridge), un centre acabat de fundar i amb un ideari fortament purità. El va abandonar sense graduar-se el juny de 1617, immediatament després de la mort del seu pare. Els seus primers biògrafs afirmaven que va assistir també al Lincoln's Inn, però no es conserven registres ni proves documentals d'aquesta estada en els seus arxius. És probable que tornés a la seva llar a Huntingdon, ja que amb la seva mare vídua i els seus set germanes solteres, es necessitava la seva presència per fer-se càrrec de la família.
L'esdeveniment principal en la dècada de 1620 va ser el seu matrimoni amb Elizabeth Bourchier el 22 d'agost de 1620. Van tenir set fills: el seu successor, Richard Cromwell fou el tercer. El sogre de Cromwell, Sir James Bourchier, era un mercader de Londres amb extenses propietats rurals a Essex i fortes connexions amb famílies puritanes de la zona. El matrimoni va posar a Cromwell en contacte amb Oliver St John i altres membres destacats de la comunitat comercial de Londres, i més important, en l'àmbit d'influència dels Earls de Warwick. La seva pertinença a aquesta xarxa de contactes seria crucial en l'èxit de la seva futura carrera política i militar. No obstant això, en aquest moment històric hi ha poca constància de la religió que professava.
La seva carta el 1626 a Henry Downhall (un ministre arminià) suggereix que en aquestes dates, encara no estava influenciat pel puritanisme radical. No obstant això, hi ha evidències que va passar per un període de crisi personal a finals de la dècada de 1620 i principis de la de 1630. I va demanar tractament per al Valde melancolicus (depressió) el doctor Theodore Mayerne de Londres el 1628. També es va veure implicat en una baralla entre la gent de Huntingdon, iniciada amb motiu d'una nova carta de drets del poble, com a resultat de la qual va ser requerit en presència del Privy Council el 1630.
El 1631 va vendre la major part de les seves propietats a Huntingdon, possiblement com a resultat de la disputa abans esmentada i es va mudar a una granja a St Ives (Cambridgeshire). El canvi de residència va suposar un remarcable retrocés en la seva posició social, i sembla haver tingut un important impacte emocional i espiritual. En una carta de 1638, dóna una narració de la seva conversió, i de com després d'haver estat "el cap dels pecadors", havia estat cridat a romandre entre "la congregació dels primers nascuts" En 1638 Cromwell ja és, sense cap mena de dubte, un purità compromès i fermament associat amb la visió independent de llibertat religiosa per a tots els protestants. També hi havia establert importants llaços amb famílies prominents del moviment de reforma religiosa a Essex i Londres. Sota la seva pròpia perspectiva, havia travessat un període de crisi gràcies a la providència divina.
Membre del Parlament: 1628-1629 i 1640-1642
Cromwell va ser elegit membre de la Cambra dels Comuns (la cambra baixa del Parlament d'Anglaterra) com a diputat per Huntingdon al Parlament de 1628 fins al 1629, sota el patrocini de la família Montagu. Va deixar poca impressió en el mateix, els registres del parlament són raonablement complets, i només mostren una intervenció seva, contra el bisbe arminià Richard Neil, que a més va ser pobrament rebuda.
Carles I d'Anglaterra va dissoldre el Parlament el 1629, i va governar sense el mateix durant els següents onze anys. Empès per la necessitat urgent de fons amb què pal·liar el desastre financer causat per la repressió de la revolta escocesa, coneguda com la Guerra dels bisbes, es va veure obligat a convocar de nou al Parlament el 1640 per demanar-los la legitimació de nous impostos.
Igual que el 1628, és molt probable que Cromwell, diputat per Cambridge, deuria la seva elecció al patrocini d'altres. Això explicaria, entre altres coses, que en la primera setmana de vida del nou Parlament la dediqués a presentar una petició per l'alliberament de John Lilburn, que en aquells moments s'havia convertit en un màrtir purità després de ser arrestat per la importació de tractats religiosos des d'Holanda. En qualsevol cas, durant els dos primers anys del nou Parlament, Cromwell va estar íntimament lligat al grup d'aristòcrates, pertanyents a la Cambra dels Lords, amb els que havia estat relacionat en la dècada de 1630, com els Earls d'Essex, Warwick i Bedford, així com Vescomte de Saye i Sele.
Aquest grup tenia com a objectiu principalment la reforma religiosa, el control de l'executiu per part de parlaments regularitzats, i l'extensió moderada de la llibertat de consciència. Per exemple, el maig de 1641, Cromwell, va promoure la segona lectura de la Llei de Parlaments Anuals, i dos anys més tard va tenir un paper principal en l'esborrany de la Llei de Rama i Rayce per l'abolició de l'episcopat.
Comandant militar: 1642 - 1646
El fracàs en la resolució dels temes en disputa al parlament va desembocar en un conflicte armat entre els parlamentaris i els realistes en la tardor de 1642. Els suports al parlament tendien a estar concentrats a Londres, al sud-est del país i les terres centrals, mentre que els realistes es concentraven al nord, l'oest i Gal·les.
Abans d'unir-se a l'exèrcit del parlament, Cromwell comptava només amb la seva pertinença a les bandes armades de la milícia local del comtat com tota experiència militar. Comptant amb 43 anys, va reclutar un esquadró de cavalleria a Cambridgeshire després interceptar un carregament de plata procedent de les escoles de Cambridge per al rei. L'esquadró es va convertir en un regiment durant l'hivern de 1642/3, formant part de l'Associació de l'Est sota el comandament d'earl de Manchester. Cromwell va adquirir experiència i victòries en una sèrie d'accions victorioses a East Anglia, i després a la batalla campal de Marston Moor i a la Segona Batalla de Newbury.
La seva experiència a Newbury el va portar a una forta disputa amb el duc de Manchester, a qui considerava molt poc entusiasta en la seva conducció de la guerra. Manchester més tard va acusar Cromwell de reclutar gent de "baixa condició" a l'exèrcit, al que aquest li va replicar: "Si es tria a homes honestos i temorosos de Déu per ser capitans, els homes honestos els seguiran ... Prefereixo un capità vestit de manera humil que sàpiga pel que lluita i estimi allò que sap, abans que un dels que vostè diu gentilhomes i que no és res més que axó. "Després que el Parlament acceptés la Self-Denying Ordinance (que eliminava a membres del Parlament com Manchester de la línia de comandament però que no va afectar el mateix Cromwell), es va acceptar també que l'exèrcit fos "remodelat", sota una estructura més nacional, reemplaçant les antigues associacions d'unitats per comtats.
El juny de 1645 va finalitzar la formació del New Model Army, amb Sir Thomas Fairfax al capdavant, i Cromwell com a segon amb el rang de tinent general de cavalleria. Va liderar amb gran èxit les seves unitats a la batalla de Naseby. I va prendre part també en els setges de Bridgwater, Sherborne, Bristol, Devizes, i Winchester, i va passar la primera meitat de 1646 eliminant els focus de resistència que quedaven a Devon i Cornualla.
Cromwell no tenia formació teòrica en tàctiques militars, i seguia la pràctica bàsica general de dividir la seva cavalleria en tres files i carregar amb ella. Aquest mètode es basava molt més en la potència d'impacte que en la potència de foc. Per tant, la força de Cromwell com a líder militar radicava principalment en la seva habilitat instintiva per liderar i entrenar els seus homes, i en la seva pròpia força moral. En una guerra executada principalment per aficionats, les dues característiques eren molt significatives, i sens dubte van contribuir a la disciplina mostrada per la cavalleria de Cromwell.
Política: 1647 - 1649
El febrer de 1647 va patir una malaltia que el va deixar fora de la vida política durant més d'un mes. Per quan s'havia recuperat, els parlamentaris estaven dividits pel problema del rei. Una majoria a les dues cambres intentava forçar un acord que liquidés monetàriament i llicències a l'exèrcit d'Escòcia, desbandant la New Model Army, i que restablís a Carles I a canvi d'un posicionament presbiterià del país respecte a l'església. No obstant això, la creença de Cromwell en la llibertat de consciència i de congregació, els va obligar a rebutjar el model escocès de presbiterianisme, que amenaçava reemplaçar una jerarquia autoritària per una altra. El Nou exèrcit model, es va oposar a aquests canvis, però la Cambra dels Comuns va declarar il·legalitzar aquesta oposició. Durant el maig de 1647, Cromwell va ser enviat al quarter general de l'exèrcit, a Saffron Walden, per negociar amb ells, però no va aconseguir cap acord. El juny de 1647, un esquadró de cavalleria sota el comandament del corneta George Joyce, va treure al rei de la presó en què el mantenia el parlament. Encara que se sap que Cromwell s'havia reunit amb Joyce el 31 de maig, és impossible saber amb certesa quin va ser el seu paper exacte en l'incident.
Cromwell i Henry Ireton publicaren un manifest, el "Heads of Proposals", destinat a establir els poders de l'executiu, assentar parlaments elegits de forma regular, i restablir un acord episcopalià no obligatori. Molts membres de l'exèrcit, com els anivelladors liderats per John Lilburn, pensaven que era insuficient, el que va dur a tensos debats de Putney durant la tardor de 1647 entre Cromwell, Ireton i l'exèrcit. Els Debats de Putney van acabar sense cap resolución. I Els debats, així com la fuga de Carles I de Hampton Court el 12 de novembre, possiblement enduriren la resolució de Cromwell contra el rei. La incapacitat d'arribar a un acord polític amb el rei va conduir finalment a la Segona Guerra Civil Anglesa el 1648. A la batalla de Preston, Cromwell, com a comandant en cap per primera vegada en una gran batalla, va aconseguir una brillant victòria contra els aliats escocesos del rei.
Durant 1648, les cartes i discursos de Cromwell es van omplir d'imatgeria bíblica, en gran part meditacions sobre el significat de passatges particulars. Per exemple, després de la batalla de Preston, l'estudi dels Salms 17 i 105 el va portar a dir al Parlament que "aquells que són implacables i no paren d'assolar la terra seran ràpidament destruïts i expulsats d'ella". En una carta a Oliver St John el setembre de 1648, li urgeix a llegir Isaïes - 8, on el regne cau i només els fidels sobreviuen. Aquesta carta suggereix que va ser la fe de Cromwell, i no un interès en les polítiques radicals, juntament amb la decisió del Parlament d'entaular negociacions amb el rei en el Tractat de Newport, el que el va portar a creure que Déu mateix parlava en contra tant del Parlament com del Rei com autoritats legals. Per Cromwell, l'exèrcit era ara l'instrument escollit per Déu. L'episodi és una mostra de la ferma creença de Cromwell al providencialisme, és a dir, la creença que Déu mateix estava intervenint en els assumptes mundans a través de les accions de "persones escollides" (que Déu havia "proveït" per aquest fi ). Cromwell creia, durant les Guerres Civils, que ell mateix era una d'aquestes persones, i interpretava les victòries com indicacions de l'aprovació de Déu als seus actes, així com les derrotes eren signes que Déu desitjava dirigir-lo en una altra direcció.
El desembre de 1648, els membres del Parlament que desitjaven seguir negociacions amb el rei van veure tallat el pas per un esquadró de soldats liderat pel coronel Thomas Pride, un episodi que va ser aviat conegut com la Purga de Pride. Els membres restants del que a partir d'aleshores seria conegut com el Parlament rabada (Rump Parliament) van acordar que Carles I havia de ser jutjat per traïció. Es va establir una cort, i la pena de mort de Carles va ser finalment signada per 59 dels seus membres, incloent-hi Cromwell. Carles va ser executat el 30 gener 1649, sent la primera vegada que un monarca era executat de forma pública en la història d'occident. Els mesos següents Cromwell va estar ocupat en els preparatius per la invasió d'Irlanda. Després de la repressió dels motins anivelladors a Andover (Hampshire) i Burford, Cromwell va partir des de Bristol cap Irlanda a finals de juliol.
Campanya a Irlanda: 1649 - 1650
Cromwell va liderar la invasió parlamentària d'Irlanda de 1649 a 1650, amb dos objectius simultanis: eliminar l'amenaça militar contra la Mancomunitat Anglesa plantejada per l'aliança entre els catòlics de la Confederació Irlandesa i els realistes anglesos (signada el 1649), i castigar els irlandesos per la seva revolta de 1641. El Parlament anglès feia temps que planejava la reconquesta d'Irlanda, i ja havia enviat una força d'invasió el 1647, sense èxit. La invasió de Cromwell de 1649, però, era molt més gran, i amb la guerra civil a Anglaterra ja finalitzada, podia rebre reforços i subministraments amb regularitat. A l'estiu de 1649, l'aliança Realista-irlandesa era considerada la més gran amenaça amb la qual s'enfrontava la Mancomunitat. Els caps irlandesos consideraven a les seves forces de menys poder que les angleses, de manera que en comptes de presentar batalla en camp obert (l'especialitat de Cromwell, per l'ús de cavalleria) van fer servir diverses fortaleses com a refugi. Cromwell va inventar una tàctica simple però efectiva (pròpia d'ell), atacava amb l'artilleria les muralles de les fortaleses (en la Irlanda de l'època, poques fortaleses podien resistir atacs de canons) en dos punts simultàniament per dividir les forces enemigues fins a trencar les muralles i atacar amb la infanteria fins a prendre la plaça.
La campanya que va emprendre va tenir una durada de nou mesos, i va resultar tan efectiva com curta, encara que no va acabar amb la guerra a Irlanda. Abans de la invasió, les forces parlamentàries només mantenien enclavaments a Dublín i Derry. Quan Cromwell va abandonar l'illa, controlaven la major part de les zones est i nord del país. Després del seu desembarcament a Dublín el 15 d'agost de 1649 (que tot just acabava de ser assegurat per al Parlament en la recent batalla de Rathmines), Cromwell va prendre els ports fortificats de Drogheda i Wexford per tal d'assegurar les línies de subministraments des d'Anglaterra. En el setge de Drogheda, el setembre de 1649, les tropes de Cromwell massacraren a prop de 3.500 persones després de la captura del poble. Els assassinats incloïen a prop de 2.700 soldats realistes i tots els habitants del poble que portessin armes, així com civils, presoners, i capellans catòlics. En el saqueig de Wexford, a l'octubre, va tenir lloc una altra massacre en circumstàncies molt confuses. Mentre el mateix Cromwell estava intentant negociar els termes de la rendició, els soldats del Nou exèrcit model irromprien al poble, i varen assassinar 2.000 soldats irlandesos i uns 1.500 civils, i van pegar foc a la major part de la localitat. Aquestes accions encara es recorden en la memòria històrica del nacionalisme irlandès. Ambdues atrocitats no van ser excepcionals a la guerra a Irlanda iniciada el 1641, tot i que encara avui són ben recordades, en part a causa d'una campanya coetània per part dels realistes per tal de presentar Cromwell com un tirà que massacrava indiscriminadament la població civil per tot arreu.
Després de la caiguda de Drogheda, Cromwell va enviar una columna cap a l'Ulster per tal d'assegurar el nord del país, i va procedir a assetjar Waterford, Kilkenny i Clonmel, al sud-est de l'illa. Kilkenny es va rendir amb condicions, així com molts altres pobles com New Ross i Carlow, però Cromwell no va aconseguir prendre Waterford, i el maig de 1650 va perdre gairebé 2.000 homes en assalts perduts abans d'aconseguir prendre el poble de Clonmel. Una de les seves grans victòries a Irlanda va ser diplomàtica, més que militar: amb l'ajuda de Roger Boyle, 1r Earl de Orrery, persuadir a les tropes realistes protestants a Cork que canviessin de bàndol i lluitessin pel Parlament. Just en aquell moment li va arribar la notícia que Carles II havia desembarcat a Escòcia i havia estat proclamat rei pel règim dels Covenanters, per la qual cosa va tornar immediatament a Anglaterra per tal de fer front a aquesta nova amenaça. Les conquestes parlamentàries a Irlanda van prosseguir durant tres anys més després de la marxa de Cromwell. Les campanyes dels seus successors, Henry Ireton i Edmund Ludlow, van consistir principalment en llargs setges de ciutats fortificades i guerra de guerrilles a les zones rurals.
Campanya escocesa: 1650-1651
Cromwell va abandonar Irlanda el maig de 1650, i diversos mesos després va envair Escòcia després que els seus habitants haguessin proclamat a Carles II, fill de Carles I, legítim rei d'Anglaterra. La seva visió dels presbiterians escocesos era molt menys hostil que la que tenia dels catòlics irlandesos, al cap i a la fi, molts d'ells havien estat els seus aliats durant la Primera Guerra Civil. Cromwell tendia a veure els escocesos com una gent "temorosa del San nom [el de Déu], encara que enganyats". Va fer una famosa apel·lació a l'Assemblea General de l'Església d'Escòcia, demanant que trenquessin l'error de la seva aliança amb el rei: «Us imploro, per les tripes de Crist, penseu que és possible que estigueu equivocats».
Després de ser rebutjat el seu al·legat, les tropes veteranes de Cromwell es van disposar a envair Escòcia. Al principi, la campanya va anar malament, ja que els seus soldats patien una manca crònica de subministraments i aquests es van veure retardats per fortificacions sota el control de tropes escoceses liderades per David Leslie. L'exèrcit parlamentari es trobava a la vora de l'evacuació per mar des de Dunbar. No obstant això, el 3 de setembre de 1650, en una batalla inesperada, Cromwell va aixafar el gruix de l'exèrcit Convenanter a la Batalla de Dunbar,[1] en què van morir 4.000 soldats escocesos, 10.000 més van caure presoners, i va ser capturada la capital, Edimburg. La victòria va ser de tal magnitud que el mateix Cromwell la va anomenar "un elevat gest de la Providència de Déu per a nosaltres i un dels més assenyalats regals que Déu ha fet a Anglaterra i La seva gent".
L'any següent, Carles II i els seus aliats escocesos, van dur a terme un desesperat intent d'envair Anglaterra i capturar Londres mentre Cromwell es trobava ocupat a Escòcia. No obstant això, aquest va retornar al sud i els va atrapar a Worcester el setembre. A la batalla que va seguir, les forces del comandant anglès aixafaren l'últim gran exèrcit realista escocès. Molts dels presoners escocesos capturats durant la campanya van morir de malaltia, i altres van ser enviats a colònies penals a les Barbados. En les últimes fases de la campanya escocesa, els homes de Cromwell sota el comandament de George Monck saquejaren al que en aquells dies era el poble de Dundee. Durant el període de la Mancomunitat, Escòcia va ser governada des d'Anglaterra i mantinguda sota ocupació militar mitjançant una línia de fortificacions que segellaven les serres del nord, que havien proveït de soldats als exèrcits d'Escòcia, separant de la resta del país. La pràctica del presbiterianisme va ser permesa, com ho havia estat sempre, però l'Església d'Escòcia ja no tenia el suport de les corts de justícia civils per a crear les normes.
La conquesta de Cromwell, encara que no va ser precisament ben rebuda, no va deixar ni rastre de rancor a Escòcia. El govern de la Mancomunitat i el Protectorat va ser en la seva majoria pacífic i just, i no hi va haver grans confiscacions de terres o propietats. A Irlanda, en contrast, es va transferir la major part de la propietat de la terra de la població nativa d'Escots catòlics als creditors del Parlament, i als colons protestants procedents d'Anglaterra, i veterans del Nou exèrcit model. Això va crear una herència enverinada que va subsistir molt més enllà de les memòries deixades pel saqueig de Drogheda i de Wexford. Encara que no es recorda de forma extremadament favorable, el nom d'Oliver Cromwell no és rebut ni de lluny amb tant odi a Escòcia com a Irlanda.
La Mancomunitat: 1649-1653
El "Parlament rabada"
Després de l'execució del rei, es va instaurar una república coneguda com la Mancomunitat d'Anglaterra. Es va instituir un Consell d'Estat per gestionar el país, que incloïa Cromwell entre els seus membres. El seu autèntic poder provenia de l'exèrcit; Cromwell va intentar sense èxit unificar al grup original d'"Independents Reials" centrat al voltant de St John, Saye i Sele, però només St John va accedir a mantenir-se en el seu escó del Parlament. Des de mitjans de 1649-1651, mentre Cromwell va estar absent en campanya, amb el Rei deposat (i amb ell el factor unificador de la seva causa), les diferents faccions del Parlament van començar a veure's immerses en disputes internes. A la seva tornada, Cromwell va tractar d'influir en els membres del parlament perquè establissin la data de les següents eleccions, unint als tres regnes sota una sola política i posant en marxa una església nacional tolerant. Tanmateix, el "Parlament rabada" (Rump Parliament) vacil·lar en l'elecció de data per a les eleccions, i encara que va posar en marxa una llibertat bàsica de consciència, no va aconseguir produir una alternativa als impostos religiosos, ni va aconseguir desmantellar altres aspectes de la situació religiosa existent. Frustrat, Cromwell va acabar dissolent el Parlament el 1653.
El "Parlament Barebone"
Després de la dissolució del Parlament rabada, el poder va passar temporalment a un consell que va debatre sobre la forma que havia de prendre la constitució. Aquest va acceptar el suggeriment del General Thomas Harrison de formar un sanedrí de sants. Cromwell no subscrivia els punts de vista apocalíptics i Quintalmonarquistes de Harrison, que veia un sanedrí com el punt d'arrencada del regne de Jesucrist sobre la terra. Però l'atreia la idea d'una assemblea constituïda per una barreja de sectes. En el seu discurs d'inauguració d'aquesta assemblea, el 4 de juliol de 1653, Cromwell va donar gràcies a la Divina Providència, a la qual considerava responsable d'haver portat a Anglaterra fins a aquell punt, i d'haver-los iniciat en la seva missió divina: "Certament Déu us ha cridat a aquesta tasca mitjançant, crec, les més meravelloses provisions que mai han recaigut sobre els fills dels homes en tan curt temps" De vegades conegut com el "Parlament dels Sants", l'assemblea va ser finalment coneguda com el "Parlament Barebone", en un joc de paraules utilitzant el nom d'un dels seus membres, Praise-God Barebone. Finalment, l'assemblea va rebre l'encàrrec de trobar un acord permanent constitucional i religiós. Cromwell va ser convidat a unir-s'hi, però va declinar l'oferta. No obstant això, el fracàs de l'assemblea a assolir els seus objectius va portar als seus membres a votar a favor de la seva dissolució el 12 de desembre de 1653.
El protectorat: 1653-1658
Després de la dissolució del Parlament Barebone, John Lambert va impulsar una nova constitució coneguda com a l'Instrument de govern, molt semblant a les "Heads of Proposals" anteriors. Convertia a Cromwell en Lord Protector de per vida per aconseguir "la màxima magistratura i l'administració del govern". Tenia el poder de convocar i dissoldre parlaments, però obligat per l'Instrument a cercar el vot de la majoria per al consell d'estat. No obstant això, el poder de Cromwell estava també reforçat per la seva gran popularitat en l'exèrcit, a qui havia ampliat durant les guerres civils, i al qual prudentment va conservar després en bona forma. Cromwell va acceptar el jurament com Lord Protector el 15 de desembre de 1653.
El Primer Parlament del Protectorat es va reunir el 3 de setembre de 1654, i després d'alguns gestos inicials aprovant mesures preses inicialment per Cromwell, va començar a treballar en un programa moderat de reformes constitucionals. En lloc d'oposar-se a les reformes del parlament, Cromwell el va dissoldre el 22 gener 1655. Després d'un aixecament realista dirigit per Sir John Penruddock, Cromwell (influït per Lambert) dividí Anglaterra en districtes militars governats per generals (el rang exacte era Major-General) que només responien davant seu. Els quinze generals, anomenats "governadors divins", eren imprescindibles no només per a la seguretat nacional, sinó també per la croada moral de Cromwell. No només supervisaven les forces de la milícia i les comissions de seguretat, sinó que recaptaven els impostos i asseguraven el suport al govern en les províncies angleses i Gal·leses.
Es van establir comissionats en cada comtat per assegurar la pau a la Commonwealth. Mentre alguns d'ells eren polítics de carrera, la majoria eren puritans radicals que van rebre els generals amb els braços oberts i es van embarcar en el seu treball amb entusiasme. No obstant això, els generals van durar menys d'un any. Molts els veien com una amenaça a la seva autoritat i els seus esforços reformistes. La seva posició va quedar encara més malmesa quan el Segon Parlament del Protectorat, constituït el setembre de 1656, va votar en contra d'una proposta d'impostos feta pel Major General John Desborough per tal de proveir la seva tasca de recursos financers. Finalment, però, va ser la incapacitat de Cromwell de donar suport als seus homes, sacrificant els seus oponents polítics, el que causaria la caiguda de tots ells. A més, les seves activitats entre novembre de 1655 i setembre de 1656 havien reobert les ferides de la dècada de 1640 i ampliat les antipaties cap al règim.
Durant aquest període Cromwell també es va enfrontar a desafiaments en la seva política exterior. La Primera Guerra Anglo-Holandesa, que va esclatar el 1652 contra les Províncies Unides dels Països Baixos, va ser finalment guanyada per l'almirall Robert Blake el 1654. La rivalitat comercial amb Espanya a les Índies va conduir a la guerra anglo-espanyola. Com Lord Protector estava ben al corrent de la contribució que la comunitat jueva havia protagonitzat en el desenvolupament econòmic d'Holanda, que s'havia convertit en el principal rival comercial d'Anglaterra. Això, combinat amb la tolerància de Cromwell cap al dret de culte privat per a tots els no puritans evangèlics, el va portar a aprovar el reassentament dels jueus a Anglaterra, aquesta negociació la va portar per part holandesa Menasseh Ben Israel,[2] 350 anys després de la seva expulsió per part d'Eduard I d'Anglaterra, amb l'esperança que ajudarien a accelerar la recuperació de la nació després de les guerres civils.
El 1657, el Parlament li va oferir a Cromwell la corona, com a part d'una nova modificació constitucional, creant un gran dilema a aquell que havia estat instrumental en l'abolició de la monarquia. Durant sis setmanes es va debatre entre dubtes, intentant decidir-se. Encara que l'atreia l'estabilitat que el govern guanyaria amb el càrrec, finalment, en un discurs del 13 abril 1657, va deixar ben clar que la providència divina havia parlat en contra de la figura reial: "No tractaré d'establir allò que la Providència ha destruït i llançat a la pols, i no construiré Jericó de nou "31 La referència a Jericó parlava d'un moment anterior, el 1655: quan Cromwell va saber de la derrota d'una expedició contra l'illa de la Hispaniola, a les Antilles Majors, es va comparar a si mateix amb Acan, que havia aconseguit una derrota per als israelites després de portar de tornada al seu campament part del saqueig aconseguit durant la captura de Jericó.
En el seu lloc, Cromwell va ser cerimoniosament reinstaurat com Lord Protector, amb més poders dels que havia ostentat fins aleshores, al Palau de Westminster, assegut a la Cadira del Rei Eduard que havia estat traslladada de l'Abadia de Westminster especialment per al'ocasió. L'esdeveniment en gran part imitava una coronació, usant molts dels seus símbols i faramalla, com la capa porpra amb vores d'ermini, l'espasa de justícia, i el ceptre (però sense corona ni orbe). El més notable va ser que el càrrec de Lord Protector va seguir sense ser hereditari, encara que Cromwell ara podia nomenar el seu successor. Els seus nous drets i poders van ser redactats en la Humil petició i consell, un instrument legislatiu que va reemplaçar l'Instrument de govern. No obstant això, el mateix Cromwell es va esforçar per minimitzar el seu propi paper, descrivint a si mateix com un Conestable o guardià.
Mort i execució pòstuma
Es creu que Cromwell patia malària (probablement contreta durant les seves campanyes a Irlanda) i de càlcul renal. El 1658 va patir dues alhora: un rebrot sobtat de les febres provocades per la malària, seguit immediatament per un atac de símptomes propis del càlcul renal. Un metge venecià va seguir la malaltia que va acabar causant la mort de Cromwell, afirmant que els seus metges personals l'estaven tractant malament, el que el va portar a un ràpid declivi i la mort. Sens dubte va accelerar el seu decaïment la mort de la seva filla favorita, Elizabeth Cromwell, el 29 d'agost a 29 anys. Va morir a Whitehall el 3 de setembre de 1658, l'aniversari de les seves grans victòries en Dunbar i Worcester.
Li va succeir com lord Protector seu fill Richard. Encara que no estava totalment exempt d'habilitat, Richard no tenia suports ni al parlament ni en l'exèrcit, i va ser obligat a dimitir a la primavera del 1659, portant el Protectorat al seu final. En el període immediatament posterior a la seva abdicació, el cap de l'exèrcit, George Monck, va prendre el poder durant menys d'un any, moment en què el parlament reinstaurar a Carles II d'Anglaterra com a rei.
El 1661 el seu cos va ser exhumat de l'abadia de Westminster, i subjecte al ritual de l'execució pòstuma. El procés va tenir lloc, de forma simbòlica, el 30 de gener, la mateixa data en què es va executar a Carles I d'Anglaterra. El seu cos va ser penjat d'unes cadenes a Tyburn durant un temps, fins que finalment va ser llançat a una fossa, mentre que el seu cap decapitat, va ser exhibit a la part alta d'un pal clavat a l'entrada de l'abadia de Westminster fins a 1685. Després d'aquest any, el cap va anar canviant de mans fins a ser finalment soterrat en els terrenys del Sidney Sussex College, a Cambridge, el 1960, on Oliver havia estudiat.
En la Cultura Popular
Hi ha diverses cançons i obres musicals que fan referència a Cromwell. Per exemple, el 1989, els Monty Python van publicar una cançó titulada Oliver Cromwell, una paròdia de la seva biografia. La cançó Oliver's Army d'Elvis Costello parla del New Model Army. Altres cançons són molt més crítiques: la cançó "Young Ned of the Hill", de Terry Woods i Ron Kavana (popularitzada per The Pogues) critica les accions de Cromwell a Irlanda amb les paraules:
| « | Et maleeixo, Oliver Cromwell, tu que vas violar la nostra mare pàtria, espero que t'estiguis podrint a l'infern pels horrors on ens vas enviar . | » |
En el seu àlbum You Are the Quarry del 2004, l'artista britànic Morrissey va gravar la cançó "Irish Blood, English Heart", que conté la lletra:
| « | He estat somiant amb un temps en què els anglesos estiguin farts dels laboristes i d'els conservadors, i escupin sobre el nom de Oliver Cromwell, i denunciïn a aquesta línia reial que encara lloen, i li lloaran per sempre. | » |
El personatge de Cromwell ha aparegut en moltes pel·lícules i obres de ficció. Victor Hugo va escriure una obra sobre Cromwell el 1827. El 2003, el dramaturg Steve Newman va produir Una nit amb Oliver Cromwell, en què aprofundia en la relació entre el mateix Cromwell i el Major General Thomas Harrison. L'obra es va estrenar en la "Shreeves House" a Stratford-upon-Avon, on es creu que es va allotjar Cromwell abans de la batalla de Worcester. El personatge de Cromwell ha aparegut en pel·lícules com The Moonraker (1958) interpretat per John Le Mesurier, en Witchfinder General (1968) per Patrick Wymark, en Cromwell (1970) per Richard Harris (el qual, irònicament, era irlandès) i en Matar a un rei (2003) per Tim Roth. En televisió ha estat interpretat per Peter Jeffrey en la sèrie de la BBC Per l'espasa dividits, i en el docudrama de la BBC Warts and All (2003) per Jim Carter.
Referències
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Oliver Cromwell |
- ↑ Reid, Stuart; Turner, Graham. Dunbar 1650: Cromwell's most famous victory (en anglès). Osprey Publishing, 2004, p.10. ISBN 1841767743.
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 34, pàg. 567 (ISBN 84 239-4534-0)