Partit de la Socialdemocràcia Brasilera
(pt) Partido da Social Democracia Brasileira 
| |||||
|
|||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Nom curt | PSDB i PSDB | ||||
| Tipus | partit polític | ||||
| Ideologia política | socioliberalisme tercera via | ||||
| Alineació política | centrisme | ||||
| Història | |||||
| Creació | 25 juny 1988 | ||||
| Activitat | |||||
| Membre de | Internacional Demòcrata de Centre | ||||
| Membres | 1.466.467 (2019) | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| Presidència | Geraldo Alckmin (2017–) | ||||
| Part de | PSDB Cidadania Federation (en)  | ||||
| Altres | |||||
| Color | | ||||
| Lloc web | psdb.org.br | ||||
  | |||||
El Partit de la Socialdemocràcia Brasilera (portuguès: Partido da Social Democracia Brasileira) és un partit polític del Brasil.
Història[modifica]
Va ser fundat el 25 de juny de 1988 per una escissió del PMDB i amb figures clau en l'escena política com l'expresident (aleshores senador) Fernando Henrique Cardoso i José Serra. El seu símbol és un tucà blau i groc, i per tant, els seus membres són anomenats tucanos. La línia del partit és centrista, en un rang que va de la socialdemocràcia, al democristianisme i el liberalisme econòmic.[1][2]
El PSDB són les terceres sigles amb més afiliats del país i habitualment exerceix com un partit d'alternativa o tercera via, que durant la legislatura garanteix l'equilibri de forces en el Congrés.[2][3] En la dècada del 2010, ha estat representat per noms importants de la política nacional, com Aécio Neves (senador i governador de Minas Gerais) o Geraldo Alckmin (governador de São Paulo).[4][5]
La nova llei electoral brasilera, que restringeix la capacitat dels partits minoritaris, va comportar la creació de diverses coalicions. El PSDB va unir forces amb Cidadania (l'antic Partit Popular Socialista).[6] En les eleccions presidencials de 2022, la federació PSDB-Cidadania va formar la coalició Brasil para todos junt amb el MDB i Podemos.[7] Liderats per Simone Tebet (MDB) i amb Mara Gabrilli (PSDB) com a candidata a la vicepresidència, van obtenir la tercera posició en el primer torn.[7][8]
Referències[modifica]
- ↑ Ribeiro, Aline. «'Um PSDB dividido não vai sobreviver', diz cientista político» (en portuguès brasiler). O Globo, 28-05-2019. [Consulta: 29 octubre 2022].
- ↑ 2,0 2,1 Leone, Matheus. «Artigo: Por uma Social Democracia contemporânea» (en portuguès brasiler). PSDB, 18-11-2013. Arxivat de l'original el 2021-10-28. [Consulta: 29 octubre 2022].
- ↑ Segrillo, Angelo «A confusão esquerda/direita no mundo pós-Muro de Berlim: uma análise e uma hipótese» (en portuguès). Dados, 47, 2004, pàg. 615–632. DOI: 10.1590/S0011-52582004000300006. ISSN: 0011-5258.
- ↑ Maia, Dominique. «Confira o histórico das eleições presidenciais no Brasil» (en portuguès brasiler). Politize!, 08-08-2022. [Consulta: 29 octubre 2022].
- ↑ Torrado, Santiago. «El bolsonarismo aniquila al centroderecha tradicional del PSDB en Brasil» (en castellà). El País, 28-10-2022. [Consulta: 29 octubre 2022].
- ↑ D'Agostino, Rosanne. «TSE aprova criação da federação entre PSDB e Cidadania» (en portuguès brasiler). G1. Globo, 26-05-2022. [Consulta: 29 octubre 2022].
- ↑ 7,0 7,1 «Simone Tebet confirma chapa feminina à Presidência com Mara Gabrilli, do PSDB, como vice» (en portuguès brasiler). G1. Globo, 02-08-2022. [Consulta: 29 octubre 2022].
- ↑ Medeiros, Taísa; Correia, Victor. «Simone Tebet tem o melhor desempenho nas eleições e conquista espaço» (en portuguès brasiler). Correio Braziliense, 17-10-2022. [Consulta: 29 octubre 2022].
Bibliografia complementària[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit de la Socialdemocràcia Brasilera |
- Bresser Pereira, Luiz Carlos «Por um partido democrático, de esquerda e contemporâneo» (en portuguès). Lua Nova: Revista de Cultura e Política, 1997, pàg. 53–71. DOI: 10.1590/S0102-64451997000100005. ISSN: 0102-6445.
- Genaio, Poméia «Análise sobre a Social-democracia para os fundadores do partido da social democracia brasileira (PSDB) – 1988-1994» (en portuguès). Revista Convergência Crítica, 4, 2013. DOI: 10.22409/rcc.v3i1.1367. ISSN: 2238-9288.