Peer Gynt (Grieg)

Peer Gynt són dues suites compostes per Edvard Grieg el 1874 basades en la seva pròpia música d'escena per a l'obra teatral Peer Gynt del dramaturg noruec Henrik Ibsen. Dels 22 números, Edvard Grieg en seleccionà vuit, arranjant-los i reorquestrant-los per a orquestra simfònica.

Col·laboració de dos genis [modifica]

La col·laboració de dos grans genis de la cultura noruega de l'últim terç del segle XIX, el dramaturg Henrik Ibsen i el músic Edvard Grieg fou molt accidentada, com es podia suposar d'un home tant feréstec com l'escriptor i un jove compositor que encara no havia triomfat. Peer Gynt és una de les obres més belles de la literatura universal del segle XIX, el viatge iniciàtic, o tal vegada la fugida, de Peer Gynt, un antiheroi i fanfarró. En l'actualitat (al contrari que llurs contemporanis) sabem que aquesta obra va tenir la fortuna d'estrenar-se amb música del més gran compositor noruec de tots els temps.

Per l'enorme quantitat de text dramàtic de Peer Gynt, Grieg va compondre ni més ni menys que vint-i-set números instrumentals i vocals. Grieg acceptà l'encàrrec d'Ibsen el 1874, quan el dramaturg revisava la seva obra, que per una vegada havia tingut una mala acollida. Grieg no restà content. El treball fou fort i ràpid (l'estrena estava previst el 1875, malgrat que s'aplaçà per l'any següent) i els desacords amb Ibsen foren considerables, però cap altra obra, salvat el Concert per a piano, proporcionà a Grieg tanta glòria tants drets d'autor (si bé aquest drets foren generats, sobre tot, per les dues suites orquestrals).

A Ibsen li agradà l'obra musical. Cap en el possible que l'autor d'espectres amagués d'aquesta manera llur gelosia, malgrat que no creiem que fos així. Avui sabem que la partitura completa, a l'igual que el poema dramàtic d'Ibsen, és pura i simplement una meravella. El nacionalisme de Grieg assoleix aquí a llur expressió més depurada. En llur obra pianística o vocal llur sentiment nacionalista és menys subtil, malgrat posseir grapa i autenticitat. En l'obra d'Ibsen, el transfons de l'amor a la pàtria es tradueix necessàriament d'altra forma, potser degut als viatges de Peer arreu del món a la recerca de si mateix.

Peer Gynt és un exemple de música incidental, això és, composada per a il·lustrar una peça de teatre. No es tracta de música programàtica, ni de ballet, ni de bon tros d'òpera, però incorpora característiques de tots aquests gèneres. Les vetllades teatrals eren abans més amplies i els costos per l'acompanyament musical molt menors que des de feia mig segle, el qual permetia el sorgiment d'aquest tipus de composicions. La música era un element fonamental en les produccions mitjanes i grans, i tot tipus de compositors han aportat llur talent al teatre en aquesta especialitat. La funció d'aquesta música era semblant a la de la cinematogràfica en una pel·lícula.

Les dues suites orquestrals que preparà Grieg en dos moments molt diferents de llur vida agrupen quatre números cadascuna; en els vocals, s'adapta la línia vocal al dispositiu orquestral.

Suite núm. 1 [modifica]

La Suite núm. 1 op. 46, va ser escrita el 1888. L'estructura és la següent (entre parèntesis, la indicació metronòmica):

Al matí (Morgenstemning). La línia melòdica exposada per la flauta, a la qual li segueix l'oboè , completats un i altra per la corda, més un crescendo que evoca realment l'Albada, pertany a l'episodi marroquí de la peça. És un Allegro pastoral, en la tonalitat de mi major, en compàs 6/8 (negra amb punt=60)
La mort de Åse (Åses død), descriu el moment de la mort d'Ase, la mare de Peer; intens i contingut lament de la corda, un Andante doloroso, que es dibuixa com un tempo lent en si menor, en el que la repetició de les tres notes de la queixa compleix una funció descriptiva, al compàs 4/4 (negra=50).
Dansa d'Anitra (Anitras Dans), també pertany a l'episodi del Marroc, quan la noieta, Anitra, preten seduir en Peer, el qual els nadius confonen amb un profeta vingut de molt lluny; es tracta d'un Tempo di mazurka, en la menor, compàs 3/4, més o menys disfressat d'exotisme, però gens orientalista: els violins canten el tema i el pizzicato de la corda, amb puntex del triangle, que marca la mètrica.(negra=160)
A la cova del rei de la muntanya (Dovregubbens hall), constitueix un fragment pintoresc, bàrbar, violent, que retrata el món màgic dels trolls i el seu rei. Els baixos obre «el foc» i el tema es passeja per les fustes més greus fins arribar als oboès i assolir una sorprenent tutti orquestral; La Suite conclou així amb brillantor. Desapareix el cor de trolls. Molts canvis de caràcter (Alla marcia et molto marcato, Più vivo, Stringendo al fine), en si menor, compàs 4/4, i la indicació metronòmica de negra=138

Suite núm. 2 [modifica]

La suite núm. 2, op. 55, va ser escrita el 1891. Grieg pensà en cinc peces per la segona suite, però al final la deixà només amb quatre, renunciant a La Dansa de la filla del rei de les muntanyes. L'estructura és la següent:

El segrest de la núvia. El lament d'Ingrid (Bruderovet. Ingrids klage). Dos tempos diferenciats: un Allegro furioso-Andante doloroso, d'arrancada, un petit tema impetuós (Peer refusa amb violència a Ingrid després de seduir-la el dia de la seva boda amb un altra), i el lament propiament dit, un andante en sol menor, que expressa la melangia i el dolor mitjançant una fonda melodia de bellesa semblant a la de La mort d'Ase. aquest tema té una culminació en clímax. Retorna l'Allegro furiosos, i l'estat de la cel·lula, recolzat per la percussió, condueix a un decrescendo final. Alternant el compàs 2/4 (negra=160) i el compàs 3/4 (negra=60)
Dansa àrab (Arabisk Dans). Allegretto vivace, en do major, compàs 4/4 (negra=132)
El retorn de Peer Gynt. Tempesta en el mar (Peer Gynts hjemfart. Stormful aften pa havet). Allegro agitato, en fa# major, compàs 6/8 (negra amb punt=126)
Cançó de Solveig (Solveigs Sang). Andante-Allegretto tranquillamente, alternant el compàs 4/4 (negra=72) en la menor i el compàs 3/4 (negra=120) en la major.