Pere de Puigmarí i Funés
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | c. 23 novembre 1575  Arles (Vallespir) |
| Mort | 25 desembre 1634 (59 anys) Bellpuig |
| Sepultura | Catedral de Solsona |
| Bisbe de Solsona | |
| 15 març 1631 – 25 desembre 1634 ← Miguel de los Santos de San Pedro – Diego Serrano de Sotomayor → Diòcesi: bisbat de Solsona | |
 Canceller de la Corona d'Aragó Principat de Catalunya, comtat del Rosselló, comtat de Cerdanya | |
| 1621 – | |
| Abat de Sant Miquel de Cuixà | |
| 20 maig 1618 – 26 agost 1630 | |
| Abat Sant Salvador de Breda | |
| 27 agost 1613 – 1619 | |
| Visitador | |
| 1609 – 1612 | |
| Abat Santa Maria de Roses | |
| 18 març 1606 – 1610 | |
| Abat de Santa Maria d'Amer | |
| 18 març 1606 – 1610 | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Activitat | |
| Camp de treball | Dret canònic |
| Ocupació | bisbe catòlic (1631–), sacerdot catòlic (1600–), canonista, jurista, polític |
| Orde religiós | Orde de sant Benet |
Pere de Puigmarí i Funés, OSB (Arles, Rosselló, c. 23 de novembre del 1575 - Bellpuig, Urgell, 25 de desembre del 1634)[1] va ser un religiós i monjo benedictí català que fou bisbe de Solsona entre 1631 i 1634.
Era jurista, doctor en Dret.[2] Fou monjo benedictí de la congregació claustral tarraconense,[3][4] de la qual va ser abat dels monestirs d'Amer (1605-10), de Roses (1610-15), de Breda (1615-19) i de Cuixà (1619-27).[1][2] També va tenir càrrecs en l'àmbit polític: membre del Consell del rei,[1] el 1621 va ser nomenat canceller reial del Principat de Catalunya i dels comtats de Rosselló i Cerdanya,[5][2] tot i que no va ser la primera opció del virrei, el duc d'Alcalà.[6] La seva carrera va ascendir en ser escollit bisbe de Solsona, diòcesi de la qual va prendre possessió el 15 de març del 1631, i entrà solemnement a la ciutat el 20 de juliol del mateix any.[1]
Abans de sortir de Barcelona en direcció a Solsona, va enviar al clergat que tenia a càrrec seu i a la població solsonina dues pastorals impreses, i més tard va publicar-ne d'altres, juntament amb alguns edictes,[7] que es conserven a la col·lecció episcopal de Barcelona.[4] Durant el seu pontificat va celebrar dos sínodes diocesans i, a més, va dur a terme dues visites pastorals pel seu territori, però la segona no la va arribar a completar perquè va morir mentre la feia el Nadal de 1634 a Bellpuig.[1] Molt respectat i estimat per tothom, Puigmarí fou tingut com a sant;[1] el seu cadàver va ser traslladat a Solsona i va ser sebollit al presbiteri de la catedral.[7]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Segret i Riu, 1978, p. 45.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Pere Puigmarí i Funes». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 12 desembre 2016].
- ↑ Villanueva, 1821, p. 75.
- ↑ 4,0 4,1 Torres Amat, 1836, p. 214.
- ↑ Martínez Rodríguez, 2013, p. 26.
- ↑ Martínez Rodríguez, 2013, p. 27.
- ↑ 7,0 7,1 Villanueva, 1821, p. 76.
Bibliografia[modifica]
- Martínez Rodríguez, Miquel Àngel. Felip IV i Catalunya. Lleida: Pagès Editors, 2013. Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine.
- Segret i Riu, Manuel. Aportacions a la història de la vila de Sant Llorenç de Morunys i comarca. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2005.
- Torres Amat, Félix. Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de escritores catalanes (en castellà). Barcelona: Imprenta de J. Verdaguer, 1836.
- Villanueva, Jaime. Viage literario a las iglesias de España (en castellà). Tom VIII. València: Imprenta de Oliveres, 1821.