Ramon Muntaner i Torruella

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 16:51, 26 set 2016 amb l'última edició de Paputx (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula de personaRamon Muntaner i Torruella
Biografia
Naixement29 setembre 1950 Modifica el valor a Wikidata
Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat) Modifica el valor a Wikidata
Mort9 desembre 2021 Modifica el valor a Wikidata (71 anys)
Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Infart de miocardi Modifica el valor a Wikidata)
Dades personals
FormacióUniversitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócantautor, compositor Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereSardana Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0613288 Musicbrainz: 6cf5c400-3341-464c-b91c-24742cb88230 Discogs: 1200949 Viasona: ramon-muntaner Modifica el valor a Wikidata

Ramon Muntaner i Torruella (Cornellà de Llobregat, 1950)[1] va ser un dels cantautors del moviment de la Nova Cançó, actuant amb el nom de Ramon Muntaner. És delegat general a Catalunya de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) des del 1996.

Biografia

Estudia solfeig, piano i guitarra i a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Després de compondre música per a teatre, el 1972 guanya el concurs de Promoció de Noves Veus. Es dóna a conèixer sobretot el 1974 com a teloner de Lluís Llach. Aquest mateix any Edigsa li publica un SG amb quatre cançons, en què ja es presenta com un intèrpret a la vegada ple de força i sensibilitat.

El 1975 apareix el seu primer àlbum, Cançó de carrer, en què musica diversos poetes i que obté un gran èxit sobretot en el públic jove. El reconeixement és fruit de la seva bona formació musical, a ser un dels primers a envoltar-se d'un bon grup de musics i al seu aspecte amb llarga cabellera, unit a una considerable agressivitat vocal no incompatible amb una gran tendresa. El segon àlbum, Presagi, apareix l'any següent, dedicat monogràficament a la poesia de Miquel Martí i Pol. Presenta el disc al Palau de la Música amb un gran èxit i amb reaccions del públic properes al fenomen de les fans.[1]

El 1977 fitxa per Movieplay i treu el seu tercer àlbum, Cròniques, altra vegada posant música a diferents poetes. L'any següent, en col·laboració amb Joan Ollé, publica un àlbum totalment unitari sobre la infantesa durant els anys cinquanta a Barcelona. Es tracta de Veus de lluna i celobert, el qual interpreta als recitals d'una tirada. El següent àlbum és de l'any 1979 i porta per nom Balades i cançons. La segona cara la dedica de ple a poemes de Josep Maria de Sagarra. Uns grans arranjaments de Manel Camp arrodoneixen el seu treball que, tanmateix, no obté gaire impacte popular. No és fins al 1982 que publica dos nous discos. Per un costat, la banda sonora de la pel·lícula La plaça del Diamant i, per l'altre, El pas del temps, una altra vegada amb textos de Joan Ollé.

El darrer disc, Fugida, surt en uns moments en què ja està pràcticament allunyat dels escenaris. Està format íntegrament per textos de Vicenç Villatoro.

L'any 1992 va incorporar-se com a director artístic de l'Espai de Dansa i Música de la Generalitat de Catalunya i com a director del Mercat de Música Viva de Vic, càrrecs que ocupa fins a principis de 1996, que és nomenat delegat general a Catalunya de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE).

Referències