Regne de Kanem-Bornu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El regne de Kanem-Bornu fou un estat successor de l'Imperi de Kanem i regit per la mateixa dinastia. Fou el període entre l'imperi de Kanem ple i centrat a la regió de Kanem, i el període del sultanat de Bornu centrat a Bornu. El regne de Kanem-Bornu va estar inicialment centrat a Bornu però va retornar en alguns moments a Kanem i la seva dinastia era originària de Kanem i per això el seu doble nom.

Història[modifica | modifica el codi]

Els kanuris de Kanem, derrotats pels bulales i expulsats del Kanem entre 1376 i 1388, es van desplaçar a l'oest del llac Txad. Durant prop d'un segle van governar alguns territoris però sense unitat, fins que vers el 1470 el mai Ali Gazi va unificar la dinastia regnant, va consolidar els seus dominis i va fundar l'estat de Bornu, amb capital a Birni N'gazargamu, a la riba del riu Yo. Ali va regnar fins a finals de segle i va enfortir l'estat que es sentia prou fort per passar a l'ofensiva contra els bulales que dominaven Kanem als que va atacar en alguna expedició; el va succeir el seu fill Idris II Katakarnabi que va seguir l'ofensiva i vers el 1507 va conquerir l'antiga capital N'jimi, Nijmi o N'jimi, va sotmetre als bulales i l'antic Kanem va esdevenir una província del regne, però la capital no es va modificar i va restar al Bornu i un khalifa (delegat) es va instal·lar a N'jimi. Els sobirans es continuaven titulant "mai".

Al segle XVI hi va haver alguns mais especialment capacitats com Mohammad (1526-1545 o 1515-1538,[1] Dunama VI (1546-1563 o 1539-1557) i Abdullah III (1563-1573 o 1557-1564), que van engrandir el regne, ajudats després per la desaparició de l'imperi songhay ( el seu rival al Sàhara occidental) davant els marroquins (1592). El sobirà més important fou Idris III Alaoma (1580-1602) que va portar les seves tropes fins a Kano i va sotmetre al sultà de l'Aïr i als tubus; va haver de dirigir cinc expedicions contra els bulales revoltats i encara que els va derrotar aquestes lluites van afeblir el regne. Després del seu regnat els bulales es van independitzar altre cop per ser ràpidament sotmesos pels tunjurs vinguts de la Regió d'Ouaddaï, i van emigrar a la regió de Bahr al-Ghazal i més tard van retornar al Fitri d'on havien vingut; però en general van seguir dos segles de certa pau, encara que a meitat del segle XVII els tuaregs i els kawararafa van atacar la capital però sense èxit; al final del segle XVII els tunjur foren derrotats i van esdevenir tributaris de Bornu, i el seu cap, amb residència a Mao, va agafar el títol d'alifa (delegat). Es coneixen diverses fams al segle XVII i XVIII, una de les quals va durar set anys. A la segona meitat del segle XVIII el sultà Muhammad II al-Amin de Baguirmi (1749 - 1784) va conquerir una part del Kanem.

Mapa vers 1750-1800

Al segle XIX la guerra santa dels fulanis a l'oest, va tenir repercussions a Bornu, i el domini sobre els estats hausses (entre Bornu i Sokoto) va ser disputada. El 1808 els fulanis del país, reunits a Gujba, van derrotar al mai Ahmad ibn Ali i van saquejar la capital Birni N'gazargamu. Un dels caps vencedors va fundar la ciutat i emirat de Katagum amb el nom de Sarkin Bornu. Ahmad va fugir al Kanem on va demanar ajut al notable cap local Muhammad al-Amin al-Kanemi, que gaudia de gran prestigi pels seus viatges i els seus coneixements. Muhammad va restablir efímerament a Ahmad però aquest va morir al cap de molt poc; els fulanis, temporalment rebutjats, van retornar a la seva mort, i el fill i successor Dunama IX Lefiami va demanar altre cop ajut a al-Kanemi.

Muhammad va vèncer als fulanis i a Baguirmi i va restaurar a Dunama com a sobirà del Bornu, però després va mantenir nominalment la dinastia com a sobirana del Kanem-Bornu, mentre ell mateix es va instal·lar a Kukawa com a verdader sobirà del país, sent el verdader poder a l'ombra de l'estat; el 1822 al-Kanemi va rebre la visita de l'explorador Denham; el 1826 va intentar restablir l'autoritat del Bornu-Kanem sobre els estats hausses sense gaire èxit, i finalment, derrotat, va morir vers el 1837. El va succeir el seu fill gran Umar, que va concertar la pau amb els fulanis. Durant les negociacions el sobirà de Bornu i Kanem, Ibrahim IV de Kanem va intentar obtenir l'ajut del Sultanat d'Ouadai per expulsar als kanemites però el complot va fracassar i Ibrahim fou executat (1846) i el seu fill Ali IV Dalatumi va morir en combat; llavors Umar Shehu va agafar de jure el títol que ja tenia de facto, el de sobirà de Bornu (Bornu-Kanem); oficialment el títol adoptat fou el de Shehu (xeic) i va establir la dinastia Kanembu amb seu a Kukawa[2] Per la història posterior vegeu: Sultanat de Bornu

Dinastia Sayfawa de Bornu[modifica | modifica el codi]

  • Said 1387–1388[1]
  • Kaday II 1388–1389
  • Bir III 1389-1421
  • Othman III 1421-1422
  • Dunama III 1422-1424
  • Abdullah III 1424-1431
  • Ibrahim II 1431-1439
  • Kaday III 1439-1440
  • Dunama V 1440-1444
  • Mohammed II 1444
  • Amr 1444-1445
  • Mohammed III 1445-1449
  • Ghazi 1449-1454
  • Othman IV 1454-1459
  • Omar II 1459-1460
  • Mohammed IV 1460-1465
  • Ali Gazi 1465-1497
  • Idris II 1497-1515
  • Mohammed V 1515-1538
  • Ali I 1538-1539
  • Dunama VI 1539-1557
  • Abdullah III 1557-1564
  • Idris III Alooma 1564-1596
  • Mohammed VI Bukalmarami 1603-1618
  • Ibrahim III 1618-1625
  • Hadj Omar 1619-1639
  • Ali II 1639-1677
  • Idris IV 1677-1697
  • Dunama VII 1699-1726
  • Hadj Hamdan 1726-1731
  • Mohammed VII 1731-1747
  • Dunama VIII Gana 1747-1750
  • Ali III 1750-1791
  • Ahmad 1791-1808
  • Dunama IX Lefiami 1808-1811
  • Mohammed VIII 1811-1814
  • Dunama IX Lefiami (segona vegada) 1814-1817
  • Ibrahim IV 1817-1846
  • Ali IV Dalatumi 1846
  • Dinastia Kanembu (sultans de Bornu) 1846

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. les dades varien un anys segons la font emprada
  2. la ciutat havia estat destruïda en les darreres lluites contra Waddai, però fou restaurada

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Shillington, Kevin. Encyclopedia of African History Volume 1 A-G. New York: Routledge, 2005, p. 1912 pages. ISBN 1-57958-245-1. 
  • Kanem-Borno, in Thomas Collelo, ed. Chad: A Country Study. Washington: GPO for the Library of Congress, 1988.
  • Lange, Dierk: "The Chad region as a crossroads", in: M. Elfasi (Hg.), General History of Africa, vol. III, UNESCO, London 1988, p. 436-460.
  • Lange, Dierk, "The kingdoms and peoples of Chad", in: D. T. Niane (ed.), General History of Africa, vol. IV, UNESCO, London 1984, p. 238-265
  • Barkindo, Bawuro, "The early states of the Central Sudan: Kanem, Borno and some of their neighbours to c. 1500 A.D.", in: J. Ajayi und M. Crowder (Hg.), History of West Africa, Bd. I, 3. Ausg. Harlow 1985, 225-254.
  • Lange, Dierk, Ancient Kingdoms of West Africa: Africa-Centred and Canaanite-Israelite Perspectives, Dettelbach 2004. (ell llibre insinua un origen precristià de Kanem connectat a l'expansió fenícia)
  • Urvoy, Yves, L'empire du Bornou, Paris 1949.
  • Lange, Dierk, "Immigration of the Chadic-speaking Sao towards 600 BCE" Borno Museum Society Newsletter, 72-75 (2008), 84-106.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]