Selig ist der Mann, BWV 57

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula obra musicalSelig ist der Mann, BWV 57
Títol originalSelig ist der Mann Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalcantata litúrgica Modifica el valor a Wikidata
CompositorJohann Sebastian Bach Modifica el valor a Wikidata
Llenguaalemany Modifica el valor a Wikidata
Movimentmúsica barroca Modifica el valor a Wikidata
Parts8 moviments Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióBWV 57 Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena26 desembre 1725 Modifica el valor a Wikidata
EscenariLeipzig, Saxònia
Musicbrainz: 52d43690-2123-4a86-852b-b96b079bb790 IMSLP: Selig_ist_der_Mann,_BWV_57_(Bach,_Johann_Sebastian) Allmusic: mc0002356240 Modifica el valor a Wikidata

Selig ist der Mann, BWV 57 (Feliç l'home),[1] és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach per al segon dia de Nadal (Sant Esteve), estrenada a Leipzig, el 26 de desembre de 1725.

Origen i context[modifica]

El llibret és de Georg Christian Lehms, secretari de la cort de Darmstadt, i forma part del cicle Gottgefälliges Kirchen-Opffer de 1711. Bach canvia el coral final per la sisena estrofa de l'himne Hast du denn Jesu, dein Angesicht, d'Ahasverus Fritsch (1668), i per al primer número utilitza un versicle de la Carta de Jaume (1, 12). Bach intitula l'obra com a “Concert en diàleg”, que té com a protagonistes, Jesús, cantat pel baix, i l'Ànima, pel soprano. A remarcar, però, l'estructura de l'obra, sense cap duo i que només en els dos recitatius, números 4 i 6, hi ha veritablement un diàleg. Centrada en la figura de Sant Esteve, fa del suplici del primer màrtir del cristianisme, una al·legoria de la redempció per la mort de Jesús. Per a aquesta festivitat es conserven, a més, la cantata BWV 40, la BWV 121 i la segona de l'Oratori de Nadal (BWV 248).

Anàlisi[modifica]

Obra escrita per a soprano, baix i cor (només en el coral final); dos oboès, oboe da caccia, corda i baix continu. Consta de vuit números.

  1. Ària (baix): Selig ist der Mann, der die Anfechtung erdulde (Feliç l'home, que suporta les temptacions)
  2. Recitatiu (soprano): Ach! dieser süße Trost (Ai! aquest tendre conhort,)
  3. Ària (soprano): Ich wünschte mir den Tod, den Tod (Per la mort, per la mort, sospiro)
  4. Recitatiu (soprano i baix): Ich reiche dir die Hand (Vine, que t’allargo la mà)
  5. Ària (baix): Ja, ja, ich kann die Feinde schlagen (Sí, sí, jo puc colpejar els enemics)
  6. Recitatiu (soprano i baix): In meiner Schoß liegt Ruh und Leben (A la meva falda tindràs repòs i amor)
  7. Ària (soprano): Ich ende behende mein irdisches Leben (Deixaré lleuger de bategar a la terra)
  8. Coral: Richte dich, Liebste, nach meinem Gefallen und gläube (Estimat, tingues fe en qui et va prometre)

L'obra comença amb una ària de baix, que canta el versicle de la Carta de Jaume indicat, en to menor, i la temptació, la prova a què fa referència és la mort, que està representada per la corona de la vida, més que una ària és quasi un arioso declamat. La primera ària de soprano, número 3, també en to menor, reposa sobre dos temes enunciats pels primers violins, el primer referit a la mort, i el segon, en forma de minuet, ho fa a l'amor de Jesús. En el breu recitatiu, número 4, entren en contacte l'ànima i Jesús, que li ofereix auxili, de manera que el baix ja està a punt d'iniciar l'ària de caràcter decidit i aclaparador, en què Jesús proclama la seva victòria sobre l'enemic, acompanyat per tota la corda i el continu. El recitatiu següent, número 6, és un diàleg sec dels dos protagonistes, en què l'ànima fa referència a Sant Esteve; l'última ària, de soprano amb el violí solista i el continu, plena de misticisme, té moments quasi operístics. El coral indicat, en l'única intervenció del cor, tanca la cantata, com és habitual, que té una durada aproximada de quasi mitja hora.

Discografia seleccionada[modifica]

Referències[modifica]

  1. Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera. La pàgina en català de J.S. Bach. [1]

Bibliografia[modifica]

  • Edmon Lemaître. “Guide de La Musique Sacrée et chorale profane. L'âge baroque 1600-1750”. Fayard, París, 1992.
  • Enrique Martínez Miura. “Bach. Guías Scherzo”. Ediciones Península, Barcelona, 2001.
  • Daniel S. Vega Cernuda. “Bach. Repertorio completo de la música vocal”. Cátedra, Barcelona, 2004.
  • Alfred Dürr. “The Cantatas of J. S. Bach”. Oxford University Press, Oxford, 2005.

Enllaços externs[modifica]