Amore traditore, BWV 203

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula obra musicalAmore traditore, BWV 203
Títol originalAmore traditore Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalcantata Modifica el valor a Wikidata
CompositorJohann Sebastian Bach Modifica el valor a Wikidata
Llenguaitalià Modifica el valor a Wikidata
Movimentmúsica barroca Modifica el valor a Wikidata
Parts3 moviments Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióBWV 203 Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: 0ce82b31-b2a4-456d-8697-5334a8f77b01 IMSLP: Amore_traditore,_BWV_203_(Bach,_Johann_Sebastian) Allmusic: mc0002398285 Modifica el valor a Wikidata

Amore traditore, BWV 203 (O, amor traïdor),[1] és una cantata profana de Johann Sebastian Bach estrenada a Köthen al voltant de l'any 1720.

Origen i context[modifica]

Durant bastant de temps s'ha qüestionat l'autoria d'aquesta cantata i de l'altra conservada en italià, BWV 209, però estudis basats en l'estil s'inclinen per atribuir-les a Bach, en concret de l'època de Köthen (1717-1723), període en què era freqüent trobar obres italianes en el repertori. El text és un poema d'amor típicament italià, si bé no se'n coneix l'autor; l'estructura formal és molt concisa, dues àries separades per un breu recitatiu, a destacar que a la segona ària el clavecí no fa només de continu sinó que té una paper de solista.

Anàlisi[modifica]

Obra escrita per a baix i clavecí. En algunes gravacions s'afegeix el violoncel que fa de baix continu. Consta de tres números

  1. Ària (baix): Amore traditore (O, amor traïdor)
  2. Recitatiu (baix): Voglio provar (Jo vull provar)
  3. Ària (baix): Chi in amore ha nemica la sorte (Si en l'amor no tens gens de sort,)

Les dues àries, d'estil italià típic, tenen una estructura ternària pròpia de les àries de capo. En la primera destaquen les vocalitzacions sobre el punt clau de l'obra Amore traditore, tu non m’iganni più, el clavecí fa clarament el paper de continu, amb totes les notes només per a la mà esquerra, de manera que la dreta queda a voluntat de l'intèrpret. En la segona ària, número 3, el clavecí ja té un paper obliggato, encara que podria veure's com un preludi, ja que el solista canta un tema absolutament independent. El resultat final presenta, però, una gran conjunció i acoblament de la veu i l'instrument. Té una durada aproximada de gairebé un quart d'hora.

Discografia seleccionada[modifica]

Referències[modifica]

  1. Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera. Bach Cantatas Website. [1]

Bibliografia[modifica]

  • Enrique Martínez Miura. “Bach. Guías Scherzo”. Ediciones Península, Barcelona, 2001.
  • Daniel S. Vega Cernuda. “Bach. Repertorio completo de la música vocal”. Cátedra, Barcelona, 2004.
  • Alfred Dürr. “The Cantatas of J. S. Bach”. Oxford University Press, Oxford, 2005.

Enllaços externs[modifica]