Senyoria de Biscaia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de títol nobiliariSenyoria de Biscaia
Tipussenyoria Modifica el valor a Wikidata
Data1072 Modifica el valor a Wikidata –  1876 Modifica el valor a Wikidata
EstatCorona de Castella i Espanya Modifica el valor a Wikidata
Coordenades43° 02′ N, 2° 37′ O / 43.03°N,2.62°O / 43.03; -2.62
Armes primitives de la casa d'Haro,[1] titulars de la senyoria de Biscaia entre el segle xi i segle xiv. La seva composició ha passat a nombrosos municipis de Biscaia

Biscaia fou un territori independent dels bascs que cap al segle X es va posar sota protecció de Castella, amb alguns períodes sota protectorat navarrès (cap al 993-1044 i 1093-1210). Els seus caps van prendre el títol de senyors. La seva organització política es va mantenir a l'actual Biscaia fins a l'any 1876, quan van ser derogats els furs.

Dependent de Castella, però amb legislació i govern propis, la Senyoria de Biscaia va mantenir l'organització administrativa i política tradicional pròpia de la terra, de manera que els seus ciutadans tenien un estatus propi i uns privilegis que els feien diferents de la resta de les possessions del regne de Castella.

La llegenda[modifica]

L'any 840, tropes asturs del rei Alfons II, al comandament del seu germà l'infant Ordoni, reclamen a Biscaia els impostos no pagats (un bou, una vaca i un cavall blanc). Els biscaïns es negaren i s'enfrontaren en la batalla de Padura o Busturia, on vencen i persegueixen a les tropes vençudes en la seva fugida fins al "arbre gafo" o "arbre malato" situat an Luyando, Àlaba, límit en aquells temps de Biscaia, on deixen clavada una espasa. Des de llavors Padura o Busturia passa a anomenar-se Arrigorriaga (pedres vermelles) degut al fet que per la cruesa de la batalla totes les pedres van acabar tenyides de sang. El mateix infant Ordoni va morir en aquesta batalla i la seva tomba es troba en l'església de Santa Maria Magdalena, a Arrigorriaga. En la lluita destaca per la seva bravura entre els vizcaínos el jove noble Lope Fortún, de Mundaka, fill d'una princesa escocesa i d'un noble de Mundaka anomenat l'escurçó (sugaar). Després de la batalla, els biscaïns aclamaren aquest noble, i en 888 el nomenaren el seu Senyor, sent el primer Senyor de Biscaia sota el nom de Senyor Blanc (Jaun Zuria) degut al fet que era ros i de pell molt clara.

La història[modifica]

Escut del rei Ferran el Catòlic com a senyor de Biscaia.

En iniciar-se la Reconquesta, els territoris de l'actual Biscaia queden sota la influència del Regne d'Astúries. Després de l'annexió del comtat de Castella per Sanç III de Navarra en 1029, Biscaia queda sota la influència navarresa i l'any 1040 Ènnec I López és nomenat primer senyor de Biscaia governant la Biscaia nuclear (sense les Encartaciones ni el Duranguesat). En els enfrontaments entre Castella i Navarra, en 1076 amb la mort de Sanç IV de Pamplona i la invasió de Pamplona per Castella, es declara vassall del rei de Castella.[2] En 1135 la Biscaia nuclear torna a estar sota òrbita navarresa, passant definitivament a pertànyer a Castella l'any 1180. Les Encartaciones segueixen en poder del Regne de Castella i el Duranguesat en el de Navarra, fins a l'any 1200, amb la incorporació de la Senyoria de Biscaia al regne de Castella, després de la campanya duta a terme per Alfons VIII de Castella a Àlaba, Treviño i Guipúscoa.[3]

El títol és heretat pels seus descendents fins que, per herència materna, en 1370 recau en l'Infant Joan de Castella, que hereta del seu pare el regne de Castella, com Joan I, romanent des de llavors lligat a la corona, primer a la de Castella i després, des de Carles I, a la d'Espanya, sempre amb la condició que el Senyor de torn jurés defensar i mantenir els furs de la senyoria (lleis pròpies biscaïnes) que en el seu text afirmaven que els biscaïns, almenys en teoria, podien desobeir al Senyor que així no ho fes.

Les parts de la Senyoria[modifica]

La Biscaia nuclear estava formada per:

En fases posteriors se li van unir:

  • Les Encartaciones, amb la seva pròpia jurisdicció i govern i que celebraven les seves Juntes a Avellaneda.
  • El Duranguesat o Merindad de Durango, que celebrava juntes en la Campa Foral de Gerendiaga enfront de l'ermita de San Salvador i San Clemente de Abadiño. Les Viles i la Ciutat i les Encartaciones només acudien a les Juntes Generals de Guernica quan s'anaven a tractar temes comuns que els afectessin.

Senyors[modifica]

Versió biscaina del'rei d'Espanya (1516-1700).
« Quant als senyors de Bizcaya, poden establir-se tres èpoques:

La primera, la apòcrifa, que arrenca d'Andeca i acaba en don Zenón; Segona, la Zuriana, des de Zuría i els seus successors embolicats en faules, però entre els quals potser existeixi una mica autèntic, i tercera, els notòriament veritables.
No se sap qui va ser el primer senyor de Biscaia.
És de suposar que, com els Comtes de Castella brillaven per les seves fetes i virtuts cíviques i militars, i la seva prefectura arribava fins a Mena i Ayala, i a alguna part del que després va ser terra encartada de Biscaia, i els Biscaïns es fixarien en algun cabdill del llinatge dels comtes castellans, a qui van donar la senyoria, així com altres biscaïns, els de Durango, l'hi van lliurar als reis de Nabarra.

»
— Estanislao J. De Labayru. Història de Biscaia. Tom II, Llibre Primer, Capítol IV[4]

Llista de senyors llegendaris[modifica]

Segons Lope García de Salazar, hi hagué cinc senyors de Biscaia abans dels primers senyors que poden ser considerats com a històrics. Són:

Llista de senyors històrics (Família Haro)[modifica]

Variant biscaina de l'escut del rei d'Espanya

Referències[modifica]

  1. ↑ grandesp.org.uk
  2. ↑ Garcia de Cortazar i Montero, 1984, p. 31.
  3. ↑ López-ibor Aliño, Marta «El «señorío apartado» de la Cofradía de Arriaga y la incorporación de la Tierra de Alava a la Corona de Castilla en 1332» (en castellà). En la España Medieval, 4, pàg. 513 [Consulta: 16 abril 2022].
  4. ↑ Records de la Història de Biscaia. Els senyors[Enllaç no actiu]

Bibliografia[modifica]

  • Garcia de Cortazar, Fernando; Montero, Manuel. Historia de Vizcaya (en castellà). Txertoa, 1984. ISBN 8471483084. 

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Senyoria_de_Biscaia&oldid=32771974»