Svetlana Aleksiévitx
 Svetlana Aleksiévitx en un debat al Roter Salon de Berlín, el 2011. | |
| Nom original | (be) Святлана Аляксандраўна Алексіевіч (be-tarask) Сьвятлана Аляксандраўна Алексіевіч  |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | Svetlana Aleksàndrovna Aleksiévitx 31 de maig de 1948 Stanislav, Unió Soviètica |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | Bielorússia |
| Grup ètnic | Belarussos |
| Formació | Facultat de Periodisme de la Universitat Estatal de Belarús (–1972) |
| Activitat | |
| Camp de treball | Escriptura creativa i professional i periodisme |
| Ocupació | Escriptora i periodista |
| Ocupador | Prypyatskaya Prauda (en)  (–1966)Сельская газета (en) Нёман |
| Partit | Partit Comunista de la Unió Soviètica |
| Membre de | |
| Gènere | Literatura de no-ficció i povest |
| Moviment | Literatura realista |
| Influències | |
| Llengua | Rus |
| Obra | |
| Primeres obres | U voiní ne jénskoie litsó [«La guerra no té rostre de dona»] (1985) |
Obres destacables Temps de segona mà. La fi de l'home roig (2013) | |
Premis | |
Signatura  | |
| Lloc web | www.alexievich.info |
      | |
 |
| Premi Nobel de Literatura (2015) |
Svetlana Aleksàndrovna Aleksiévitx (en rus, Светлана Александровна Алексиевич; en bielorús, Святлана Аляксандраўна Алексіевіч, Sviatlana Aliaksàndrauna Aleksièvitx; Stanislav, 31 de maig de 1948) és una periodista d'investigació i escriptora bielorussa en llengua russa.[2] El 2015 va guanyar el Premi Nobel de Literatura per «la seva escriptura polifònica, un monument al patiment i al valor en els nostres temps».[3][4] Aleksiévitx va ser la primera periodista i escriptora bielorussa en obtenir el premi.[5][6]
Biografia
Svetlana Aleksiévitx va néixer a la ciutat ucraïnesa de Stanislav, llavors a la Unió Soviètica, on el seu pare estava destinat com a militar. De mare ucraïnesa i pare bielorús, va créixer a Bielorússia. El 1972 es va llicenciar en periodisme a la Universitat de Minsk,[2] ciutat on va treballar com a professora i en diferents diaris. A la mateixa ciutat va exercir de corresponsal de la revista literària Neman.[7]
Aleksiévitx va forjar la seva carrera periodística entrevistant testimonis de la majoria d'esdeveniments dramàtics del país, com la segona guerra mundial, la guerra afganosoviètica, la caiguda de la Unió Soviètica i l'accident de Txernòbil. Perseguida pel règim de Lukaixenko, va abandonar Bielorússia el 2000.[2] La Xarxa Internacional de Ciutats de Refugi va oferir-li asil i durant la dècada següent va viure a París, Göteborg i Berlín. El 2011 Aleksiévitx va tornar a Minsk.[8][9]
Obra
Els seus llibres es consideren una crònica literària de la història emocional de l'era soviètica i postsoviètica. Entre les seves obres, destaquen Els nois del zinc, un testimoni en primera persona de la guerra de l'Afganistan, i Pregària de Txernòbil, una història oral molt elogiada sobre la catàstrofe. Així descriu l'autora la temàtica de les seves obres:
| « | Si hom mira enrere en el conjunt de la nostra història, tant soviètica com postsoviètica, és una enorme fossa comuna i un bany de sang. Un diàleg etern dels botxins i les víctimes. Els maleïts assumptes russos: què s'ha de fer i qui s'ha de culpar. La revolució, els gulags, la segona guerra mundial i la guerra afganosoviètica amagades de la gent, la caiguda del gran imperi, la caiguda de la gegant terra socialista, la terra de la utopia, i ara un repte de dimensions còsmiques: Txernòbil. És un repte per a tots els éssers vius de la Terra. Tal és la nostra història. I aquest és el tema dels meus llibres, aquest és el meu camí, els meus cercles de l'infern, d'home a home. | » |
Aleksiévitx ha creat del seu propi gènere literari, la «novel·la de veus»,[10] a través del qual explica els fets més transcendentals de la Unió Soviètica vistos a través dels ulls de la gent comuna per revelar un nou món de sensacions en la literatura. El seu primer llibre, U voiní ne jénskoie litsó [«La guerra no té rostre de dona»], es va publicar el 1985. Es va reeditar repetidament i se'n van vendre més de dos milions de còpies. La novel·la es compon de monòlegs de dones que han viscut la guerra parlant sobre aspectes de la segona guerra mundial que no s'havien relacionat abans. Un altre llibre, Els últims testimonis, descriu els records personals dels nens durant el temps de guerra.
El 1993, va publicar Zatxaróvannie smértiu [«Encisats per la mort»], un llibre sobre els suïcidis arran de la caiguda de la Unió Soviètica. Moltes persones es van sentir inseparables de la ideologia comunista i no van poder acceptar el nou ordre i la història recentment interpretada. En el llibre Temps de segona mà. La fi de l'home roig (2013), parla dels últims vint anys de la història de Rússia i de com el final del règim soviètic ha afectat persones que creien fermament que aquest règim era l'única forma ètica de vida.
Els llibres d'Aleksiévitx s'han publicat en dinou països, inclosos els Estats Units, Alemanya, Regne Unit, Japó, Suècia, França, Xina, Vietnam, Bulgària i l'Índia. És autora de vint-i-un guions de documentals i tres obres de teatre, interpretades a França, Alemanya i Bulgària.
Obres publicades
- U voiní ne jénskoie litsó [«La guerra no té rostre de dona»][1] (1985)
- Els últims testimonis (1985), traduïda al català el 2016 per Marta Rebón amb Raig Verd
- Els nois del zinc (1989), traduïda al català el 2016 per Marta Rebón amb Raig Verd
- Zatxaróvannie smértiu [«Encisats per la mort»] (1993)
- Pregària de Txernòbil (1997), traduïda al català el 2016 per Marta Rebón amb Raig Verd
- Temps de segona mà. La fi de l'home roig (2013), traduïda al català el 2015 per Marta Rebón amb Raig Verd.[11][12]
Premis i reconeixements
Aleksiévitx ha rebut diversos premis internacionals, incloent-hi:
- 1984 — Orde de la Insígnia d'Honor[13]
- 1996 — Premi Tucholsky, atorgat pel PEN Suec[14]
- 1997 — Premi Andrei Siniavski[15][16]
- 1998 — Premi Leipziger al Llibre per la Convivència Europea[14][15]
- 1998 — Premi Fundació Friedrich Ebert[14]
- 1999 — Premi Herder
- 2002 — Premi Sandro Onofri d'autor estranger
- 2005 — Premi del Cercle de Crítics Nacional del Llibre de no-ficció per a Pregària de Txernòbil
- 2007 — Premi Oxfam Novib/PEN[17]
- 2011 — Premi Ryszard Kapuściński de reportatge literari per a U voiní ne jénskoie litsó [«La guerra no té rostre femení»][8]
- 2013 — Premi de la Pau del Comerç Llibreter Alemany[18]
- 2013 — Premi Médicis d'assaig per a la traducció francesa de Temps de segona mà. La fi de l'home roig[19]
- 2015 — Premi Ryszard Kapuściński de reportatge literari per a Temps de segona mà. La fi de l'home roig
- 2015 — Premi Nobel de Literatura[20][21]
Aleksiévitx és membre del comitè assessor del Premi Lettre Ulysses.
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Rebón, Marta. «Rèquiem per l’home roig». Núvol, 14-10-2015. [Consulta: 14 octubre 2015].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Svetlana Aleksiévitx guanya el Nobel de literatura 2015». VilaWeb, 08-10-2015. [Consulta: 8 octubre 2015].
- ↑ Blissett, Chelly. "Author Svetlana Aleksievich nominated for 2014 Nobel Prize". Yekaterinburg News. January 28, 2014. Retrieved January 28, 2014.
- ↑ «Nobelpriset i litteratur till Svetlana Aleksijevitj». Svenska Dagbladet, 08-10-2015. [Consulta: 8 octubre 2015].
Svetlana Alexievich wins Nobel Literature prize, BBC News (8 October 2015) - ↑ «Svetlana Alexievich, investigative journalist from Belarus, wins Nobel Prize in Literature». Pbs.org, 13-10-2013. [Consulta: 8 octubre 2015].
- ↑ Colin Dwyer. «Belarusian Journalist Svetlana Alexievich Wins Literature Nobel : The Two-Way». NPR, 28-06-2015. [Consulta: 8 octubre 2015].
- ↑ «АЛЕКСИЕВИЧ Светлана Александровна (breu biografia de Svetlana Alexievich» (en rus). Кто есть Кто (Qui és qui a Bielorússia). [Consulta: 8 octubre 2015].
- ↑ 8,0 8,1 «Swetlana Alexijewitsch» (en alemany). PEN Deutschland.
- ↑ The Peace Prize of the German Book Trade
- ↑ Nopca, Jordi «Aleksiévitx, una autora que amplia les fronteres del Nobel». Ara, 08-10-2015 [Consulta: 8 octubre 2015].
- ↑ «Temps de segona mà. La fi de l’home roig». Raig Verd. [Consulta: 8 octubre 2015].
- ↑ DJERMANOVIK, Tamara «Nobel de l´anima noble». culturals de la vanguardia.
- ↑ Сергей Чупринин: Русская литература сегодня: Зарубежье. М.: Время, 2008 г. ISBN 978-5-9691-0292-7
- ↑ 14,0 14,1 14,2 «Svetlana Alexievich». internationales literaturfestival berlin. [Consulta: 10 setembre 2012].
- ↑ 15,0 15,1 «Svetlana Alexievich: Voices from Big Utopia». [Consulta: 10 gener 2014].
- ↑ «Friedenspreis des deutschen Buchhandels 2013». [Consulta: 10 gener 2014].
- ↑ «Fatou Jaw Manneh Amongst Four Writers Honoured By Oxfam Novib/PEN». FOROYAA Newspaper, 20-02-2008. [Consulta: 10 setembre 2012].
- ↑ msh/ipj (dpa, KNA). «Svetlana Alexievich of Belarus wins German literary prize». Deutsche Welle, 20-06-2013. [Consulta: 21 juny 2013].
- ↑ «Marie Darrieussecq reçoit le prix Médicis pour "Il faut beaucoup aimer les hommes"» (en francès). Le Monde, 12-11-2013 [Consulta: 13 novembre 2013].
- ↑ «La ganadora del Premio Nobel de Literatura 2015 es Svetlana Alexievich».
- ↑ ; Flood, Alison; Bausells, Marta«Nobel prize in literature: Svetlana Alexievich wins 'for her polyphonic writings' – live». The Guardian, 08-10-2015. [Consulta: 8 octubre 2015].
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Svetlana Aleksiévitx |