Tarser

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Tarsers)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Tarsers
Eocè – recent
Tarser de les Filipines (Tarsius syrichta)
Tarser de les Filipines (Tarsius syrichta)

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Primates
Subordre: Haplorrhini
Infraordre: Tarsiiformes
Família: Tarsiidae
Gray, 1825
Gèneres

Els tarsers o tàrsids (Tarsiidae), són una família de primats prosimis, possiblement monotípica, dins l'infraordre dels tarsiformes.[1] Tot i que el grup estava més estès antigament, totes les espècies actualst viuen a les illes del sud-est asiàtic. Tots els tarsers vivents pertanyen al gènere Tarsius, però la família també inclou un gènere fòssil, Xanthorhysis tabrumi, que visqué a la Xina durant l'Eocè.[2]

Història evolutiva[modifica | modifica el codi]

Registre fòssil[modifica | modifica el codi]

S'han trobat fòssils de primats tarsiformes a Àsia, Europa i Amèrica del Nord, i hi ha fòssils en discussió a l'Àfrica, encara que els tarsers actuals només viuen a diverses illes del Sud-est asiàtic com les Filipines, Sulawesi, Borneo i Sumatra. El registre fòssil indica que la seva dentició no ha canviat gaire, excepte en la mida, en els últims 45 milions d'anys.

Dins de la família dels tarsers, hi ha dos gèneres extints: Xanthorhysis i Afrotarsius. No obstant això, la ubicació d'Afrotarsius és incerta,[3] i de vegades se la ubica dins la seva pròpia família, els afrotàsids, dins de l'infraordre dels tarsiformes,[4] o dins dels simis.[5]

Fins ara s'han descrit tres espècies diferents de fòssils dins del gènere Tarsius:

El gènere Tarsius té un registre fòssil més gran que qualsevol altre gènere de primats, encara que l'assignació del fòssils de l'Eocè i el Miocè al gènere és qüestionable.[8]

Classificació[modifica | modifica el codi]

El posició filogenètica dels tarsers existents dins de l'ordre dels primats, s'ha debatut durant gran part del segle passat. Els tarsers han estat classificats alternativament amb els estrepsirins en el subordre dels prosimis, o com el grup germà dels simis (=Anthropoidea) al subordre del haplorins. S'ha arguït que les anàlisis de les insercions de retrotransposons, un tipus de macromutació de l'ADN, ofereixen proves molt convincents de la monofília dels haplorins, on altres proves, com les dades de les seqüències d'ADN, segueixen sent ambigües. Així, alguns sistemàtics argumenten que el debat s'ha resolt definitivament en favor d'un subordre (Haplorrhini) monofilètic. Els tarsers comparteixen amb els simis, una mutació en el gen de la L-gulonolactona oxidasa (GULO) que confereix la necessitat de vitamina C en la dieta. Donat que els estrepsirins no tenen aquesta mutació i han conservat la capacitat de produir vitamina C, la característica genètica que confereix aquesta necessitat en la dieta tendeix a ubicar els tarsers dins dels haplorins.[9]

En un nivell filogenètic més baix, s'ha assenyalat que els tarsers, actualment ubicats tots en el gènere Tarsius, podrien ser ubicat en dos (un a Sulawesi i l'altre al grup Filipines-illes occidentals) o tres gèneres (un a Sulawesi, un a Filipines i un a les illes occidentals).[10][11] La taxonomia de l'espècie és complexa, amb l'ús de la morfologia sovint limitat a la comparació de vocalitzacions. Diverses "transformacions vocals" poden representar tàxons no descrits, taxonòmicament separables de T. Tarsi (=spectrum) (com el de Minahasa i un tarser de les illes Togian), i molts altres de Sulawesi i les illes circumdants (Shekelle & Leksono 2004). Aquest podria ser també el cas d'una sèrie de poblacions aïllades poc conegudes de les Filipines (com les de poblacions del grup T. syrichta de Basilan, Leyte i les illes Dinagat). Encara més confusió hi ha sobre la validesa de certs noms. Entre d'altres, l'àmpliament utilitzat T. dianae s'ha demostrat que és un sinònim deT. dentatus, i comparablement T. spectrum és considerat actualment un sinònim de T. tarsier.[10]

  • Infraordre Tarsiiformes[10]
    • Família Tarsiidae
      • Gènere Tarsius
        • Grup T. syrichta
          • Tarsius bancanus
          • Tarsius syrichta
        • Grup T. tarsier
          • Tarsius dentatus
          • Tarsius lariang
          • Tarsius pelengensis
          • Tarsius sangirensis
          • Tarsius tarsier
          • Tarsius tumpara[12]
          • Tarsius pumilus
          • Tarsius wallacei[13]

El 2010, Colin Groves i Myron Shekelle van suggerir la divisió del gènere Tarsius en tres gèneres: els tarsers filipins (gènere Carlito), els tarsers occidentals (gènere Cephalopachus) i els tarsers orientals (gèneres Tarsius). Aquesta divisió es basava en diferències en la dentició, la mida dels ulls, la longitud dels extremitats i les mans, els pèls de la cua, els coixinets del cul, el nombre de mames, el nombre de cromosomes, la socioecologia, les vocalitzacions i la distribució. La seva classificació, que inclou diverses espècies recentment descrites, és la següent:[14]

  • Infraordre Tarsiiformes
    • Família Tarsiidae
      • Gènere Carlito
        • Carlito syrichta
          • C. s. syrichta
          • C. s. fraterculus
          • C. s. carbonarius
      • Gènere Cephalopachus
        • Cephalopachus bancanus
          • C. b. bancanus
          • C. b. natunensis
          • C. b. boreanus
          • C. b. saltator
      • Gènere Tarsius
        • T. dentatus
        • T. lariang
        • T. pelengensis
        • T. sangirensis
        • T. tarsier
        • T. tumpara
        • T. pumilus
        • T. wallacei
        • T. fuscus
        • T. sp. 1
        • T. sp. 2

Anatomia i fisiologia[modifica | modifica el codi]

Tarsers grimpant a un arbre

Els tarsers són animals petits que tenen els ulls grans. Cada glòbul ocular fa aproximadament uns 16 mil·límetres de diàmetre i és tan gran com tot el seu cervell.[15] També tenen les potes posteriors molt llargues. De fet, els seus peus tenen els ossos del tars molt allargats, dels quals reben el seu nom. El cap i el cos fan entre 10 i 15 cm de longitud, encara que les extremitats posteriors fa el doble de llarg (incloent-hi els peus), i tenen una cua prima que fa entre 20 i 25 cm de llarg. Els seus dits són també allargats, sent el tercer dit de la mateixa longitud que el braç. La majoria dels dígits tenen ungles, excepte el segon i tercer dit de les potes posteriors, que tenen urpes, les quals fan servir per netejar-se. Els tarsers tenen petalge vellutat molt suau, que generalment és de color ant, beix o ocre.[16] A diferència d'altres prosimis, els tarsers no tenen pinta dental i la seva dentició és també única:Upper: 2.1.3.3, inferior: 1.1.3.3


Visió[modifica | modifica el codi]

Totes les espècies de tarsers són d'hàbits nocturns, encara que com la majoria d'organismes nocturns alguns individus poden mostrar-se més o menys actius durant el dia. A diferència de molts vertebrats nocturns, no tenen una zona de reflexió de la llum a l'ull (tapetum lucidum), però tenen una fòvea òptica.

El cervell dels tarsers és diferent del d'altres primats, en termes de disposició de les connexions entre els dos ulls i el nucli geniculat lateral, que és la principal regió del tàlam pel que fa a la recepció d'informació visual. La seqüència de capes de cèl·lules que reben la informació dels ulls en el nucli geniculat lateral distingeix els tarsers dels lèmur, els lorins i els simis, els quals són similars en aquest sentit.[17] Alguns neurocientífics han suggerit que "aquesta aparent diferència que distingeix als tarsers de tots els altres primats, reforça la idea que sorgiren d'una línia evolutiva de primats inicial e independentment."[18]

Dieta[modifica | modifica el codi]

Els tarsers són els únics primats vivents complentament carnívors: són principalment insectívors, que capturen insectes saltant-hi a sobre. També capturen ocells, serps, lacertilis i rat-penats.[16] Donat que salten d'arbre en arbre, poden, fins i tot, capturar ocells en ple vol.

Reproducció[modifica | modifica el codi]

El període de gestació té una durada d'uns sis mesos,[19] després dels quals les femelles donen a llum una única cria. Els joves tarsers neixen amb pèl, els ulls oberts, i són capaços de grimpar el primer dia de vida. Els tarsers assoleixen la maduresa sexual cap a finals del segon any.

Comportament[modifica | modifica el codi]

La sociabilitat i el sistema d'aparellament varia: els tarsers de Sulawesi viuen en petits grups familiars, mentre que s'ha informat que la resta dormen i cerquen aliment en solitari.

Aquests animals tendeixen a ser extremadament tímids. El contacte amb éssers humans (inclòs com a mascota) sovint porta a la seva mort als pocs mesos, per tant, cal la seva conservació en espais naturals lluny del contacte humà.

Conservació[modifica | modifica el codi]

Els programes de cria en captivitat de tarsers mai no han tingut èxit. Això podria ser en part a causa de les seves necessitats alimentàries.[20][21][22][23][24]

El santuari que hi ha prop de Corella, a l'illa filipina de Bohol, està obtenint alguns èxits en el restabliment de poblacions de tarsers. La Philippines Tarsier Foundation (PTFI) ha creat un gran recinte semi-salvatge conegut com a Tarsier research and Development center. Lito Pizarras, també conegut com a "Tarsier man" (en català, l'home tarser), va fundar aquest santuari on el visitants poden observar els tarsers de prop a la natura (naturalment sense tocar-los). Els arbres del sanctuari són poblats d'insectes nocturns, els quals formen part de la dieta d'aquests animals.[25]

L'espècie Tarsius tumpara, descrita el 2008, està considerada en perill greu i es troba dins la llista d'Els 25 primats més amenaçats del món de la Conservation International i la IUCN/SCC Primate Specialist Group del 2008.[26] El govern malai protegeix els tarsers incloent-los en el programa Totally Protected Animals de Sarawak, l'estat malai de Borneo, on se'ls troba comunament.[27]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Alguns científics opinen que la família extinta dels omòmids també pertany a aquest infraordre. Si això fos cert, l'infraordre deixaria de ser monotípic.
  2. The Paleobiology Database. Informació taxonòmica i de distribució sobre el registre fòssil de plantes i animals. (anglès)
  3. 3,0 3,1 3,2 Gunnell, G.; Rose, K. «Tarsiiformes: Evolutionary History and Adaptation». A: The Primate Fossil Record. Cambridge University Press, 2002. ISBN 0-521-66315-6.  (anglès)
  4. McKenna, M.C., and Bell, S.K. 1997. Classification of Mammals Above the Species Level. Columbia University Press, New York, 337–340 pàg. ISBN 0-231-11013-8 (anglès)
  5. 5,0 5,1 Chiamanee, Y., Lebrun, R., Yamee, C., and Jaeger, J.-J.. «A new Middle Miocene tarsier from Thailand and the reconstruction of its orbital morphology using a geometric–morphometric method» (en anglès). Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences, 2010. DOI: 10.1098/rspb.2010.2062.
  6. Rossie, J.B.; Ni, X.; Beard, K.C.. «Cranial remains of an Eocene tarsier» (PDF) (en anglès). PNAS, vol. 102, 12, 2006, pàg. 4381–4385.
  7. Nowak, R.M.. Walker's Mammals of the World. 6th (en anglès). Johns Hopkins University Press, 1999, p. 94–97. ISBN 0801857899. 
  8. Simons, E.L.. «The Fossil Record of Tarsier Evolution». A: Tarsiers: past, present, and future (en anglès), 2003. ISBN 978-0813532363. 
  9. Pollock, J. I. & Mullin, R. J.. «Vitamin C biosynthesis in prosimians: Evidence for the anthropoid affinity of Tarsius». American Journal of Physical Anthropology, vol. 73, 1, 1986, pàg. 65–70. DOI: 10.1002/ajpa.1330730106. PMID: 3113259. (anglès)
  10. 10,0 10,1 10,2 Groves, Colin. Wilson, D. E.; Reeder, D. M. (editors). Mammal Species of the World. 3a edició (en anglès). Johns Hopkins University Press, 2005, pàg. 127–128. ISBN 0-801-88221-4.  (anglès) (anglès)
  11. Brandon-Jones, D.. «Asian primate classification». International Journal of Primatology, vol. 25, 1, 2004, pàg. 97–164. DOI: 10.1023/B:IJOP.0000014647.18720.32. (anglès)
  12. Shekelle, Myron; Groves, Colin; Merker, Stefan; Supriatna, Jatna. «Tarsius tumpara: A New Tarsier Species from Siau Island, North Sulawesi». Primate Conservation, 23, 2008, pàg. 55–64 [Consulta: 1 gener 2010]. (anglès)
  13. [1] (anglès)
  14. Groves, C.; Shekelle, M.. «The Genera and Species of Tarsiidae» (PDF). International Journal of Primatology, vol. 31, 6, 2010, pàg. 1071–1082. DOI: 10.1007/s10764-010-9443-1. (anglès)
  15. Shumaker, Robert W.; Benjamin B. Beck. Primates in Question (en anglès). Smithsonian Books, 2003. ISBN 1-58834-151-8. 
  16. 16,0 16,1 Niemitz, Carsten. Macdonald, D.. The Encyclopedia of Mammals. New York: Facts on File, 1984, p. 338–339. ISBN 0-87196-871-1.  (anglès)
  17. Rosa, M. G.. «Unusual pattern of retinogeniculate projections in the controversial primate Tarsius». Brain Behavior and Evolution, vol. 48, 3, 1996, pàg. 121–129. DOI: 10.1159/000113191. (anglès)
  18. Collins, C. E.. «Overview of the visual system of tarsius». The Anatomical Record Part A, vol. 287, 1, 2005, pàg. 1013–1025. DOI: 10.1002/ar.a.20263. PMID: 16200648. (anglès)
  19. Izard, Kay M.. «Gestation length in Tarsius bancanus». Am J Primatology, vol. 4, 4, 1985, pàg. 327–331. DOI: 10.1002/ajp.1350090408. (anglès)
  20. Roberts, M.; Kohn, F.. «Habitat Use, Foraging Behavior, and Activity Patterns in Reproducing Western Tarsiers, Tarsius bancanus, in Captivity: A Management Synthesis» (PDF). Zoo Biology, vol. 12, 2, 1993, pàg. 217–232. DOI: 10.1002/zoo.1430120207. (anglès)
  21. Shekelle, M.; Nietsch, A. «Tarsier Longevity: Data from a Recapture in the Wild and from Captive Animals». A: Shekelle, M. et al.. Primates of the Oriental Night (PDF). LIPI Press, 2008, p. 85–89. ISBN 978-979-799-263-7.  (anglès)
  22. Severn, K.; Dahang, D.; Shekelle, M. «Eastern Tarsiers in Captivity, Part I: Enclosure and Enrichment». A: Shekelle, M.. Primates of the Oriental Night (PDF). LIPI Press, 2008, p. 91–96. ISBN 978-979-799-263-7.  (anglès)
  23. Severn, K.; Dahang, D.; Shekelle, M. «Eastern Tarsiers in Captivity, Part II: A Preliminary Assessment of Diet». A: Shekelle, M.. Primates of the Oriental Night (PDF). LIPI Press, 2008, p. 97–103. ISBN 978-979-799-263-7.  (anglès)
  24. Fitch-Snyder, H. «History of Captive Conservation of Tarsiers». A: Wright, P.C.. Tarsiers: Past, Present, and Future. Rutgers University Press, 2003, p. 227–295. ISBN 0-8135-3236-1.  (anglès)
  25. Jachowski, David S.. «Introducing an innovative semi-captive environment for the Philippine tarsier (Tarsius syrichta)». Zoo Biology, vol. 24, 1, 2005, pàg. 101–109. DOI: 10.1002/zoo.20023. (anglès)
  26. «Siau Island Tarsier». IUCN/SSC Primate Specialist Group. [Consulta: January 2010]. (anglès)
  27. «Totally Protected Animals of Sarawak» (en anglès). Forestry Department of Sarawak.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tarser