Triceratop

De Viquipèdia

(S'ha redirigit des de: Triceratops)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
 Aquest article s'està elaborant i està inacabat.
Un viquipedista (o més) hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Podeu ajudar i editar però, si us plau, comenteu abans els canvis majors per coordinar-los.
Aquest avís és temporal. Es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat.
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Triceratop
Registre fòssil: Cretaci superior
Crani de Triceratops, mostrant el volant i les banyes, Museu d'Història Natural de la Universitat d'Oxford.
Crani de Triceratops, mostrant el volant i les banyes, Museu d'Història Natural de la Universitat d'Oxford.
Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Sauropsida
Superordre: Dinosauria
Ordre: Ornithischia
Subordre: Marginocephalia
Infraordre: Ceratopsia
Família: Ceratopsidae
Subfamília: Ceratopsinae
Gènere: Triceratops
Marsh, 1889
Espècies

T. prorsus
T. horridus
Sinònims
  • Sterrholophus Marsh, 1891
  • Claorhynchus? Cope, 1892
  • Ugrosaurus Cobabe & Fastovsky, 1987

El triceratop (Triceratops, que significa "cara amb tres banyes") és un gènere de dinosaure ceratòpsid herbívor que va viure durant el Maastrichtià superior del Cretaci superior, fa entre 68 i 65 milions d'anys en el que avui en dia és Amèrica del Nord. Fou un dels últims gèneres de dinosaure en aparèixer abans de la gran extinció Cretaci-Terciari.[1] Degut a que presenta un gran volant ossi i tres banyes sobre el seu gran cos suportat per quatre potes, i que té certes similaritats amb els rinoceronts moderns, triceratop és un dels dinosaures més fàcilment reconeixibles. Tot i que compartia el seu paisatge i era depredat pel tiranosaure[2] no està clar si ambdós s'enfrontaven com es mostra habitualment a pel·lícules, documentals, llibres de dinosaures per a nens i molts dibuixos animats.

Encara s'ha de trobar un esquelet complet de triceratop;[3] de totes maneres l'animal és ben conegut per nombroses restes parcials recol·lectades des de la introducció del gènere l'any 1887. La funció del seu volant i les tres banyes facials distintives han generat un llarg debat. Tot i que tradicionalment s'han vist com a armes defensives contra els depredadors, les últimes teories proposen que és més probable que aquests trets fossin emprats en el festeig i en les mostres de dominància, més similar a la funció de les cornamentes i banyes dels cérvols moderns, cabres blanques, o escarbats rinoceront.[4]

Triceratop és un dels ceratòpsids més ben coneguts, tot i que l'emplaçament exacte del gènere dins del grup ha sigut font de discussió entre els paleontòlegs. Es consideren vàlides dues espècies: T. horridus i T. prorsus, tot i que s'han anomenat moltes altres espècies.

Taula de continguts

[edita] Etimologia

El terme Triceratops, que literalment significa "cara amb tres banyes", deriba del Grec tri/τρι- que vol dir "tres", "three", ceras/κέρας que vol dir "banya",-ops/ωψ que vol dir "cara".[5]

[edita] Descripció

Triceratop en comparació amb la mida d'un humà

S'estima que un exemplar de triceratop podia arribar a fer entre 7,9 i 9 metres de longitud, entre 2,9 i 3 d'alçada,[6][7] i entre 6,1 i 12 tones de pes.[8] El tret més distintiu era el seu llarg crani, entre els més llargs de tots els animals terrestres. Podia créixer fins a superar els 2 metres de longitud[4] i podia arribar a suposar quasi la tercera part de la longitud total de l'animal.[3] Portava una única banya sobre el morro, sobre les narius, i un parell de banyes d'aproximadament 1 metre de llarg, amb una a sobre de cada ull. A la part posterior del crani tenia un volant ossi relativament curt. La major part dels altres dinosaures amb volant hi tenien fenestres grans, mentre que el volant de triceratop era perceptiblement massís, sense fenestres.

Vista lateral d'un esquelet de triceratop, Museu Senckenberg.

Les espècies de triceratop tenien una complexió robusta, amb potes fortes i mans curtes amb cinc unglots i peus amb quatre unglots.[9] Tot i que és segur que eren quadrúpedes, la postura d'aquests dinosaures ha sigut durant molt de temps font de debat. Originalment es creia que les potes frontals de l'animal s'havien d'estendre formant angles des del tòrax, per tal de carregar de la millor manera el pes del seu cap.[4] Aquesta postura es pot veure en pintures de Charles Knight i Rudolph Zallinger. De totes maneres les evidències icnològiques en forma de rutes de petjades de dinosaures banyuts, i reconstruccions recents d'esquelets (tan físiques com digitals) semblen mostrar que triceratop mantenia una postura dreta durant la locomoció normal, amb els colzes lleugerament inclinats, en un estat intermig entre estar completament dret i completament estesos (com en els rinoceronts moderns).[10][11] Aquesta conclusió no exclou una manera de caminar estesa en els enfrontaments o durant l'alimentació.

[edita] Classificació

Triceratop és el gènere més ben conegut dels ceratòpsids, una família de grans ceratopsians d'Amèrica del Nord. La posició exacta de triceratop dins dels ceratopsians s'ha debatut durant anys. La confusió sorgeix principalment de la combinació de volants curts i sòlids (similars als dels centrosaurins) amb les llargues banyes al front (més similars als ceratopsins, també coneguts com a casmosaurins). En la primera visió de conjunt dels dinosaures banyuts, R. S. Lull va hipotetitzar dos llinatges, un de Monoclonius i Centrosaurus portant a Triceratops i l'altre amb Ceratops o Torosaurus, fent a Triceratops un centrosaurí tal i com el grup s'entén avui en dia.[12] Revisions posteriors van donar suport a aquest punt de vista, describint formalment el primer, el grup amb volants curts com a centrosaurins (incloent Triceratops), i el segon, el grup amb volants llargs, com a casmosaurins.[13][14]

Reconstrucció d'un Triceratops horridus

L'any 1949, C. M. Sternberg fou el primer en preguntar-se si aquesta classificació era correcte i basant-se en el crani i les característiques de les banyes va proposar que Triceratops estava més emparentat amb Arrhinoceratops i Chasmosaurus, fent de Triceratops un gènere de ceratopsí (antigament casmosaurí).[15] De totes maneres, Sternberg fou llargament ignorat. John Ostrom,[16] i més tard David Norman van seguir situant Triceratops dins dels centrosaurins.[17]

Les troballes i anàlisis posteriors van enfortir la visió de Sternberg pel que fa a la posició de Triceratops, amb Lehman definint ambdues subfamílies l'any 1990 i diagnosticant Triceratops com a ceratopsí basant-se en nombrosos trets morfològics. De fet, escau molt bé dins la subfamília dels ceratopsins, exceptuant la característica del volant escurçat.[18] Investigacions més detallades per Peter Dodson, incloent un anàlisi cladístic l'any 1990[19] i un estudi l'any 1993 utilitzant RFTRA,[20] una tècnica morfomètrica que mesura sistemàticament similaritats en la forma del crani, reforcen la posició de Triceratops dins la subfamília dels ceratopsins.

[edita] Ús en filogènia

En filogènia, el gènere s'ha utilitzat com a punt de referència en la definició dels Dinosauria; els dinosaures s'han dessignat com a tots els descendents de l'ancestre comú més recent entre Triceratops i les neornites (p.e. ocells moderns).[21] A més a més, els dinosaures amb la pelvis com la dels ocells, ornitisquis, s'han dessignat com a tots els dinosaures amb un ancestre comú més proper amb Triceratops que amb els ocells moderns.[22]

Crani de Triceratops de la formació Laramie a l'est del Colorado. Basant-se en l'edat de la formació Larami, podria ser el Triceratops més antic conegut.

[edita] Orígens

Durant molts anys els orígens de Triceratops van ser poc clars. L'any 1922, el recentment descobert Protoceratops fou vist com el seu ancestre per Henry Fairfield Osborn,[23] però moltes dècades abans que altres descobriments addicionals veiessin la llum. De totes maneres, els últims anys han sigut molt fructuosos gràcies al descobriment de nombrosos dinosaures relacionats amb els ancestres de Triceratops. Zuniceratops, el ceratopsià amb banyes més antic conegut, fou descrit cap a finals dels anys 1990, i Yinlong, el primer ceratopsià conegut del Juràssic, l'any 2005.

Aquests nous descobriments han sigut vitals en la il·lustració dels orígens dels dinosaures banyuts en general, suggerint l'origen asiàtic al Juràssic, i l'aparició de ceratopsians banyuts vertaders al principi del Cretaci superior a Amèrica del Nord.[9] Com a Triceratops cada vegada més presentat com a membre de la subfamília dels ceratopsins de volants llargs, un potencial ancestre es podria haver assemblat al casmosaure, que prosperà 5 milions d'anys abans.

[edita] Descobriment i espècies

Crani de Triceratops prorsus, publicat per Othniel Marsh l'any 1896.
Restauració de l'esquelet de Triceratops prorsus per O.C. Marsh, 1913

El primer espècimen anomenat que avui en dia s'atribueix a Triceratops és un parell de banyes del front unides al sostre del crani, trobades aprop de Denver, Colorado a l'estiu de l'any 1887.[24] Aquest espècimen fou enviat a Othniel Charles Marsh, que creia que la formació geològica de la que provenïen datava del Pliocè, i que els ossos pertanyien a un inusual bisó particularment gran que va anomenar Bison alticornis.[24][25] L'any següent Marsh es va adonar que hi havia dinosaures banyuts, aquell any va publicar el gènere Ceratops a partir de restes fragmentades,[26] però encara creïa que B. alticornis era un mamífer del Pliocè. Li va caldre un tercer crani molt més complet per a canviar el seu punt de vista. L'espècimen, recol·lectat l'any 1888 per John Bell Hatcher de la formació Lance de Wyoming, fou descrit inicialment com a una altra espècie de Ceratops.[27] Després de reflexionar Marsh va canviar les seves idees i li va donar el nom genèric de Triceratops, acceptant que Bison alticornis era una altra espècie de Ceratops[28] (més tard seria afegit a Triceratops[12]). La naturalesa robusta del crani de l'animal va assegurar que molts exemplars fossin preservats com a fòssils, permetent estudiar les variacions entre espècies i individus. En conseqüència les restes de Triceratops han sigut trobades als estats americans de Montana i Dakota del Sud (a més a més de Colorado i Wyoming) i a les províncies canadenques de Saskatchewan i Alberta.

[edita] Nombre d'espècies

En les primeres dècades després de que Triceratops fos descrit es van recol·lectar diversos cranis, que variaven en menor i mejor mesura del Triceratops original, anomenat T. horridus per Marsh (del llatí horridus; "rugós", suggerint la textura rugosa dels ossos que pertanyien a l'espècimen tipus, més tard identificat com a un individu d'edat avançada). Aquesta variació no és sorprenent, donat que els cranis de Triceratops són objectes grans en tres dimensions, que provenen d'individus de diferents edats i d'ambdós sexes, i que van ser objecte de diferents quantitats i direccions de pressió durant el procés de fossilització.[4] Els descobridors haurien anomenat aquestes restes com a espècies separades (allistades més aball), i van aparèixer amb diversos esquemes filogenètics per a explicar com estaven relacionats unes amb les altres.

Triceratops prorsus al Science Museum of Minnesota.

En el primer intent d'entendre les diverses espècies, Lull va trobar dos grups, tot i que no va explicar com els va distingir: un composat per T. horridus, T. prorsus, i T. brevicornus; l'altre per T. elatus i T. calicornis. Dues espècies (T. serratus i T. flabellatus) es van mantenir al marge d'aquests grups.[12] Al 1933, a la seva revisió de l'important monogràfic de Hatcher-Marsh-Lull de tots els ceratopsians coneguts, va retenir aquests dos grups i les dues espècies sense afiliar en un tercer llinatge de T. obtusus i T. hatcheri que estaven caracteritzades per una banya nasal molt petita.[14] Es creia que T. horridus-T. prorsus-T. brevicornus era el llinatge més conservatiu, amb una mida incrementada del crani i una reducció de la mida de la banya nasal, i T.-elatus-T. calicornis fou definit per llargues banyes frontals i una banya nasal petita.[14] C. M. Sternberg va fer una modificació, afegint T. eurycephalus i suggerint que enllaçava el segon i el tercer llinatge més estretament del que estaven amb el llinatge de T. horridus.[15] Aquest patró fou seguit fins als estudis majors dels 1980 i 1990.

Esquelet de Triceratops horridus a l'American Museum of Natural History a la ciutat de Nova York.

Amb el temps la idea que els cranis diferents podrien ser representatius d'una variació individual d'una (o dues) espècies va guanyar popularitat. L'any 1986, Ostrom i Wellnhofer van publicar un article científic en el que proposaven que només hi havia una espècie, Triceratops horridus.[29] Part del seu raonament va ser que generalment només hi ha una o dues espècies de qualsevol gran animal en una regió (un exemple modern és el de l'elefant o la girafa en l'Àfrica moderna). Als seus descobriments, Lehman va afegir els antics llinatges de Lull-Sternberg convinats amb la maduresa i el dimorfisme sexual, suggerint que el llinatge T. horridus-T. prorsus-T. brevicornus estava constituït per femelles, i T.calicornis-T.elatus el composaven mascles, i el llinatge T. obtusus-T. hatcheri eren mascles vells i patològics.[18] El seu raonament va ser que els mascles tenien banyes més llargues i erectes i cranis més grans, i les femelles cranis més petits amb banyes més curtes.

Aquestes troballes foren igualment contestades uns quants anys més tard per Catherine Forster, que va reanalitzar el material de Triceratops més comprensivament i va concloure que les restes pertanyien a dues espècies, T. horridus i T. prorsus, tot i que el crani distinctiu de T. (avui Nedoceratops) hatcheri diferia suficient per a ser considerat un gènere separat.[30] Va trobar que T. horridus i moltes altres espècies eren la mateixa, i T. prorsus i T. brevicornus quedaven soles, i ja que hi havia molts més espèciments en el primer grup, va suggerir que això volia dir que els dos grups eren dues espècies. Encara és possible interpretar aquest raonament describint una única espècie amb dimorfisme sexual.[4][31]

[edita] Espècies vàlides

[edita] Espècies dubtoses

Les següents espècies es consideren nomina dubia ("noms dubtosos"), i es basen en les restes que són massa pobres o incompletes per a ser distingides d'espècies de Triceratops ja existents.

  • T. albertensis (C. M. Sternberg, 1949)
  • T. alticornis (Marsh, 1887 (originalment Bison))
  • T. eurycephalus (Schlaikjer, 1935)
  • T. galeus (Marsh, 1889)
  • T. ingens (Lull, 1915)
  • T. maximus (Brown, 1933)
  • T. sulcatus (Marsh, 1890)

[edita] Assignacions errònies

  • T. brevicornus (Hatcher, 1905) (=T. prorsus)
  • T. calicornus (Marsh, 1898) (=T. horridus)
  • T. elatus (Marsh, 1891) (=T. horridus)
  • T. flabellatus (Marsh, 1889) (=T. horridus)
  • T. hatcheri (Lull, 1907) (=Diceratus hatcheri)
  • T. mortuarius (Cope, 1874) (nomen dubium; originalment Polyonax; =Polyonax mortuarius)
  • T. obtusus (Marsh, 1898) (=T. horridus)
  • T. serratus (Marsh, 1890) (=T. horridus)
  • T. sylvestris (Cope, 1872) (nomen dubium; originalment Agathaumas sylvestris)

[edita] Paleobiologia

Diagrama de l'any 1905 que mostra el cervell relativament petit d'un Triceratops (adalt).

Tot i que sovint es representa a Triceratops com a un animal gregari, actualment hi ha poques evidències de que visquessin en ramats. Mentre molts altres gèneres de dinosaures banyuts són coneguts per llits d'ossos que contenïen ossos de centenars o milers d'individus, fins avui només hi ha un llit d'ossos documentat dominat per ossos de Triceratops: un lloc al nord-est de Montana amb les restes de tres juvenils. Podria ser significatiu que només hi hagi juvenils.[32]

Durant molts anys, les troballes de Triceratops eren conegudes a partir d'individus solitaris.[32] Però de totes maneres aquestes restes són molt comunes: per exemple, Bruce Erickson, un paleontòleg del Science Museum of Minnesota, ha documentat haver vist 200 espècimens de T. prorsus en la formació Hell Creek de Montana.[33] Barnum Brown va dir haver vist sobre 500 cranis al camp.[34] Es pensa que els Triceratops estaven entre els herbívors dominants de la seva época, si no els més dominants. Això és degut a que les dents, fragments de banyes, fragments de volants i altres fragments del crani són molt abundants en la formació Lance del Maastrichtià superior (Cretaci superior, fa entre 68 i 65 milions d'anys). L'any 1986, Robert Bakker va estimar que constituïen 5/6 parts de la fauna de dinosaures grans al final del Cretaci.[35] A diferència de la majoria d'animals, els fòssils del crani són de lluny més comuns que els ossos post-cranials de Triceratops, suggerint que el crani tenia un potencial de preservació inusualment elevat.[36]

Triceratops fou un dels últims gèneres de ceratopsians en aparèixer abans de la extinció del Cretaci-Terciari. Els emparentats Diceratus i Torosaurus, i el més llunyanament emparentat i petit Leptoceratops, també estaven presents, tot i que les seves restes s'han trobat en rares ocasions.[4]

[edita] Dentició i dieta

Triceratops fou herbívor, i degut al seu cap baix, el seu aliment primari probablement eren plantes baixes, tot i que podria haver sigut capaç de tirar a terra plantes més altes amb les seves banyes, bec i massa corporal.[9][37] La mandíbula presentava a l'extrem un bec llarg i estret, es creu que era millor per a agafar amb força i estirar més que no pas per a mossegar.[38]

Les dents dels triceratops estaven aliniades en grups de les anomenades bateries, de 36 a 40 columnes de dents, en cada costat de cada mandíbula amb 3 o 5 dents amuntegades per columna, depenent de la mida de l'animal.[9] Això dona un rang d'entre 432 i 800 dents, de les quals només una fracció s'utilitzava a cada moment donat (el reemplaçament de les dents era constant i es donava al llarg de tota la vida de l'animal).[9] Funcionaven amb una orientació vertical o quasi vertical.[9] La gran mida i el nombre de dents dels triceratops suggereix que menjaven grans volums de plantes fibroses,[9] amb algunes arecàcies i cícades,[39][40] i falgueres, que creixïen a les praderies.[41]

[edita] Funcions de les banyes i del volant

Crani de triceratop amb una ranglera de prominents epoccipitals al seu volant

S'ha especulat molt al voltant de les funcions dels guarniments del cap de triceratop. Les dues teories principals han girat en torn de l'ús en combat i l'exhibició durant el festeig. Avui en dia es pensa que aquesta segona funció era en realitat la funció primària.[9]

Lull va postular que els volants podrien haver servit com a punts d'ancoratge pels músculs de la mandíbula per a ajudar en la masticació permetent una major mida i poder dels músculs.[42] Aquesta hipòtesi fou promoguda per altres autors durant anys, però estudis posteriors no van trobar cap evidència de llocs d'unió per a músculs grans en els ossos del volant.[43]

Durant molt temps es va contemplar la possibilitat que els triceratops utilitzessin les seves banyes i volants en el combat contra depredadors com el tiranosaure, aquesta idea fou discutida per primera vegada per C. H. Sternberg l'any 1917 i 70 anys més tard per Robert Bakker.[44][45] Hi ha evidències que el tiranosaure tenia trobades agressives cara a cara amb els triceratops. Aquestes evidències es basen en marques de dents de tiranosaure parcialment cicatritzades en una banya frontal i a l'esquamosal; l'os mossegat també està trencat, amb un nou creixement d'os després del trencament. Es desconeix quin animal fou en realitat l'agressor.[46] Es sap que el tiranosaure s'alimentava de triceratop, les evidències que ho recolzen inclouen íliums i sacres amb fortes marques de dents.[2]

Un documental de la BBC emés l'any 2005, "The Truth About Killer Dinosaurs" ("La veritat sobre els dinosaures assassins"), provava com s'haurien defensat els triceratops enfront d'atacs de depredadors com el tiranosaure. Per a veure si triceratop podria haver carregat contra altres dinosaures, com un rinoceront modern, van fer un crani artificial de triceratop i el van propulsar contra una pell simulada de tiranosaure a 24 km/h. Les banyes frontals van penetrar la pell, però la banya del nas i el bec no, i la part frontal del crani es van trencar. La conclusió proposada fou que hauria sigut impossible per a un triceratop defensar-se d'aquesta manera. Es probable que s'estigués quiet quan era atacat per grans depredadors, utilitzant les seves banyes per a banyegar al depredador si s'apropava massa. De totes maneres hi ha defectes en la metodologia. El crani fou fixat a una barra d'acer i no disponava de l'amplitud de moció o compressió que proporciona una espina flexible i un cos musculós. Un triceratop seria incapaç de córrer i colpejar alguna cosa d'aquesta manera artificial i inflexible.

Exemples de regeneració d'os en espècimens de triceratop

A més a més dels combats contra depredadors fent servir les banyes, triceratop es mostra clàssicament ocupat en combat contra altres triceratops amb les banyes encaixades. Mentre que estudis mostren que aquesta activitat podria ser factible, a diferencia dels animals amb banyes d'avui en dia,[47] no hi ha acord sobre si realment ho feien. Addicionalment, tot i que els clots, forats, lesions i altres danys als cranis de triceratop (i als cranis d'altres ceratòpsids) sovint s'atribueixen a danys per banya en combat, un estudi recent no ha trobat cap evidència de que les ferides per estocada de banya que puguin ocasionar aquest tipus de dany (per exemple, no hi ha evidències d'infecció o guariment). En comptes d'això es suggereixen com a causes la regeneració óssia no patològica o malalties óssies desconegudes.[48] De totes maneres, un estudi recent comparava les tases d'incidència de les lesions de crani a triceratop i centrosaure i mostrava que aquestes eren consistents amb que triceratop utilitzés les seves banyes en combat i els volant estigués adaptat com a estructura protectora, mentre que les tases reduïdes de patologia en centrosaure poden indicar un ús visual en comptes de físic de l'ornamentació cranial, o una forma de combat basada en el cos més que amb el cap.[49]

El gran volant també podria haver ajudat a incrementar la superfície del cos per a regular la temperatura corporal.[50] S'ha proposat una teoria similar observant les plaques de l'estegosaure,[51] tot i que aquest ús exclusiu no serviria per explicar la extranya i extravagant variació que s'aprecïa en els membres de Ceratopsidae.[9] Aquesta observació és molt suggeridora sobre el que es pensa avui en dia que seria la funció primària, l'exhibició.

Cranis d'un juvenil i un adult — el crani del juvenil fa més o menys la mida d'un crani humà adult

La teoria sobre el seu ús en l'exhibició sexual fou proposada per primera vegada per Davitashvili l'any 1961 i va anar guanyant acceptació des d'aleshores.[18][43][52] Evidències de que l'exhibició sexual era important, tan en el festeig com en altres comportaments socials, es poden apreciar en el fet de que els dinosaures banyuts difereixen acusadament en els seus guarniments, fent a cada espècie altament distintiva. També, altres criatures modernes que també exhibeixen banyes i guarniments els utilitzen en comportaments similars.[53] Un estudi recent del crani més petit de triceratop, un juvenil constatat, mostra que tenia el volant i les banyes desenvolupades en una edat molt primerenca, precedint el desenvolupament sexual i per això important per a la comunicació visual i el reconeixement d'espècie en general.[54] Els grans ulls i trets escurçats, un contrast de mamífers bebés "macus", també suggereix que els pares de triceratops podrien tenir cura dels seus fills.

[edita] Representació en els mitjans de comunicació

Il·lustració del 1904 per Charles R. Knight

L'aparença distintiva del triceratop l'ha portat a aparèixer freqüentment en películ·les, jocs d'ordinador i documentals. Apareix a la película Jurassic Park, on es representa a un de malalt que està sent tractat per humans. En les dues seqüeles apareixen triceratops més actius. També s'ha representat en tres dels documentals sobre dinosaures més importants: Walking with Dinosaurs (Caminant entre dinosaures), The Truth About Killer Dinosaurs (La veritat sobre els dinosaures assassins) i a Prehistoric Park (Parc prehistòric). Són famosament coneguts com a "tres-banyes" (i són molt anomenats així a la pel·lícula d'animació The Land Before Time i les seves nombroses seqüeles) degut a les tres banyes prominents sobre el seu cap i nas, que s'ha convertit quasi en un sinònim amb el dinosaure. El nom escurçat "Trike" també és un altre nom informal comú, i també és el nom d'un caràcter de Triceratops en la sèrie de llibres infantils i dibuixos animats Harry and His Bucket Full of Dinosaurs (Harry i el seu cubell de dinosaures). El personatge "Baby Bop" de Barney & Friends (Barney i amics) és un altre exemple dels triceratops en els mitjans de comunicació.

Restauració d'un triceratop basada en l'esquelet del Museu Senckenberg

Un tema recurrent, especialment en els llibres infantils de dinosaures, és l'enfrontament culminant o batalla entre un triceratop i un tiranosaure.[55][56][57][58] Una altra batalla memorable però anacrònica amb un ceratosaure subtituïnt al tiranosaure es va representar a la película de l'any 1966 One Million Years B.C. (Un milió d'anys abans de crist).

Triceratop apareix en videojocs derivats directament de les sèries de Jurassic Park o de temàtica similar, és a dir els jocs d'ordinador del 1997 Jurassic Park: Chaos Island i Turok: Dinosaur Hunter, i el joc per a ordinador i Playstation Dino Crisis 2. Triceratops també apareix en la franquícia Zoo Tycoon. També és una criatura popular utilitzada en jocs dissenyats per Rareware, incloent Diddy Kong Racing i Starfox Adventures. Triceratop (la espècie es desconeix) és també el fòssil estatal oficial de Dakota del Sud[59] i el dinosaure oficial de l'estat de Wyoming.[60]

[edita] Referències

  1. ↑ Lehman T.M.. «Late Maastrichtian paleoenvironments and dinosaur biogeography in the Western Interior of North America». Paleogeography, Paleoacclimatology and Paleoecology, vol. 60, pàg. 290.
  2. ↑ 2,0 2,1 Erickson, GM; Olson KH. «Bite marks attributable to Tyrannosaurus rex: preliminary description and implications». Journal of Vertebrate Paleontology, vol. 16, 1, pàg. 175–178.
  3. ↑ 3,0 3,1 Lambert, D.. The Ultimate Dinosaur Book. Dorling Kindersley, New York, 1993, 152–167. ISBN 1-56458-304-X. 
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Dodson, P.. The Horned Dinosaurs. Princeton University Press, Princeton, New Jersey, 1996. ISBN 0-691-02882-6. 
  5. ↑ Liddell & Scott. Greek-English Lexicon, Abridged Edition. Oxford University Press, Oxford, UK, 1980. ISBN 0-19-910207-4. 
  6. ↑ DinoDictionary.com :: T Dinosaurs Page 2
  7. ↑ Triceratops in The Natural History Museum's Dino Directory
  8. ↑ Alexander, R.M. (1985). "Mechanics of posture and gait of some large dinosaurs." Zoological Journal of the Linnean Society, 83, 1–25.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 9,8 Dodson, P., Forster, C. A, and Sampson, S. D. (2004) Ceratopsidae. In: Weishampel, D. B., Dodson, P., and Osmólska, H. (eds.), The Dinosauria (second edition). University of California Press:Berkeley, pp. 494–513. ISBN 0-520-24209-2.
  10. ↑ Christiansen, P., and Paul, G.S. (2001). Limb bone scaling, limb proportions, and bone strength in neoceratopsian dinosaurs. Gaia 16:13–29.
  11. ↑ Chapman, R.E., Snyder, R.A., Jabo, S., and Andersen, A. (2001). On a new posture for the horned dinosaur Triceratops. Journal of Vertebrate Paleontology 21 (Supplement to Number 3), Abstracts of Papers, 61st Annual Meeting:39A–40A.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Hatcher, J. B., Marsh, O. C. and Lull, R. S. (1907) The Ceratopsia. Government Printing Office, Washington, D.C. ISBN 0405127138.
  13. ↑ Lambe, L.M. (1915). On Eoceratops canadensis, gen. nov., with remarks on other genera of Cretaceous horned dinosaurs. Canada Department of Mines Geological Survey Museum Bulletin 12:1–49.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Lull, R. S. (1933) A revision of the Ceratopsia or horned dinosaurs. Memoirs of the Peabody Museum of Natural History 3(3):1–175.
  15. ↑ 15,0 15,1 Sternberg, C. M. (1949). The Edmonton fauna and description of a new Triceratops from the Upper Edmonton member; phylogeny of the Ceratopsidae. National Museum of Canada Bulletin 113:33–46.
  16. ↑ Ostrom, J. H. (1966). Functional morphology and evolution of the ceratopsian dinosaurs. Evolution 20:220–227.
  17. ↑ Norman, David. The Illustrated Encyclopaedia of Dinosaurs. London: Salamander Books, 1985. ISBN 0-517-468905. 
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Lehman, T. M. (1990). The ceratopsian subfamily Chasmosaurinae: sexual dimorphism and systematics. in: Carpenter, K., and Currie, P. J. (eds.). Dinosaur Systematics: Perspectives and Approaches, Cambridge University Press, Cambridge, pp. 211–229. ISBN 0-521-36672-0.
  19. ↑ Dodson, P., and Currie, P. J. (1990). Neoceratopsia. 593–618. in Weishampel, D. B., Dodson, P., & Osmólska, H. (eds.). The Dinosauria University of California Press:Berkeley, pp. 593–618. ISBN 0-520-06727-4.
  20. ↑ Dodson, P. (1993). Comparative Craniology of the Ceratopsia. In: American Journal of Science 293, pp. 200–234.
  21. ↑ Gauthier, J. A. (1986). Saurischian monophyly and the origin of birds. The Origin of Birds and the Evolution of Flight, K. Padian (ed.), Memoirs of the California Academy of Sciences 8:1–55.
  22. ↑ Sereno, P. C. (1998). A rationale for phylogenetic definitions, with application to the higher-level taxonomy of Dinosauria. Neues Jahrbuch für Geologie und Paläontologie, Abhandlungen 210(1):41–83.
  23. ↑ Dodson, P. (1996). The Horned Dinosaurs. Princeton University Press:Princeton, New Jersey, p. 244. ISBN 0-691-02882-6.
  24. ↑ 24,0 24,1 Carpenter, K. (2006). "Bison" alticornis and O.C. Marsh's early views on ceratopsians. In: Carpenter, K. (ed.). Horns and Beaks: Ceratopsian and Ornithopod Dinosaurs Indiana University Press:Bloomington and Indianapolis, pp. 349–364. ISBN 0-253-34817-X.
  25. ↑ Marsh, O.C. (1887). Notice of new fossil mammals. American Journal of Science 34:323–331.
  26. ↑ Marsh, O.C. (1888). A new family of horned Dinosauria, from the Cretaceous. American Journal of Science 36:477–478.
  27. ↑ Marsh, O.C. (1889a). Notice of new American Dinosauria. American Journal of Science 37:331–336.
  28. ↑ Marsh, O.C. (1889b). Notice of gigantic horned Dinosauria from the Cretaceous. American Journal of Science 38:173–175.
  29. ↑ Ostrom, J. H., and Wellnhofer, P. (1986). The Munich specimen of Triceratops with a revision of the genus. Zitteliana 14:111–158.
  30. ↑ Forster, C.A. (1996). Species resolution in Triceratops: cladistic and morphometric approaches. Journal of Vertebrate Paleontology 16(2):259–270.
  31. ↑ Lehman, T. M. (1998). A gigantic skull and skeleton of the horned dinosaur Pentaceratops sternbergi from New Mexico. Journal of Paleontology 72(5):894–906.
  32. ↑ 32,0 32,1 Mathews, Joshua C.; Brusatte, Stephen L.; Williams, Scott A.; and Henderson, Michael D.. «The first Triceratops bonebed and its implications for gregarious behavior». Journal of Vertebrate Paleontology, vol. 29, 1, pàg. 286–290.
  33. ↑ Erickson, B.R. (1966). Mounted skeleton of Triceratops prorsus in the Science Museum. Scientific Publications of the Science Museum 1:1–16.
  34. ↑ Dodson, P. (1996). The Horned Dinosaurs. Princeton University Press:Princeton, New Jersey, p. 79. ISBN 0-691-02882-6.
  35. ↑ Bakker, R.T. (1986). The Dinosaur Heresies: New Theories Unlocking The Mystery of the Dinosaurs and Their Extinction William Morrow:New York, p. 438. ISBN 0140100555.
  36. ↑ Derstler, Kraig. «Dinosaurs of the Lance Formation in eastern Wyoming», Nelson, Gerald E. (ed.): The Dinosaurs of Wyoming. Wyoming Geological Association, 1994, 127–146 (Wyoming Geological Association Guidebook, 44th Annual Field Conference). 
  37. ↑ Tait J., and Brown, B. (1928). How the Ceratopsia carried and used their head. Transactions of the Royal Society of Canada. 22:13–23.
  38. ↑ Ostrom, J. H.. «Functional morphology and evolution of the ceratopsian dinosaurs». Evolution, vol. 20, 3, pàg. 290.
  39. ↑ Ostrom, J. H. (1964). A functional analysis of jaw mechanics in the dinosaur Triceratops. Postilla, Yale Peabody Museum 88:1–35.
  40. ↑ Weishampel, D. B. (1984). Evolution of jaw mechanisms in ornithopod dinosaurs. Advances in Anatomy, Embryology, and Cell Biology 87:1–110.
  41. ↑ Coe, M. J., Dilcher, D. L., Farlow, J. O., Jarzen, D. M., and Russell, D. A. (1987). Dinosaurs and land plants. In: Friis, E. M., Chaloner, W. G., and Crane, P. R. (eds.) The Origins of Angiosperms and their Biological Consequences Cambridge University Press, pp. 225–258. ISBN 0-521-32357-6.
  42. ↑ Lull, R. S. (1908). The cranial musculature and the origin of the frill in the ceratopsian dinosaurs. American Journal of Science 4(25):387–399.
  43. ↑ 43,0 43,1 Forster, C. A. (1990). The cranial morphology and systematics of Triceratops, with a preliminary analysis of ceratopsian phylogeny. Ph.D. Dissertation. University of Pennsylvania, Philadelphia. 227 pp.
  44. ↑ Sternberg, C. H. (1917). Hunting Dinosaurs in the Badlands of the Red Deer River, Alberta, Canada. Published by the author, San Diego, California, 261 pp.
  45. ↑ Bakker, R. T. (1986). The Dinosaur Heresies: New Theories Unlocking The Mystery of the Dinosaurs and Their Extinction William Morrow:New York. ISBN 0140100555.
  46. ↑ Happ, John; and Carpenter, Kenneth. «An analysis of predator-prey behavior in a head-to-head encounter between Tyrannosaurus rex and Triceratops», Tyrannosaurus rex, the Tyrant King (Life of the Past). Bloomington: Indiana University Press, 2008, 355–368. ISBN 0-253-35087-5. 
  47. ↑ Farke, A. A. (2004). Horn Use in Triceratops (Dinosauria: Ceratopsidae): Testing Behavioral Hypotheses Using Scale Models. Palaeo-electronica.
  48. ↑ Tanke, D. H, and Farke, A. A. (2006). Bone resorption, bone lesions, and extracranial fenestrae in ceratopsid dinosaurs: a preliminary assessment. in: Carpenter, K. (ed.). Horns and Beaks: Ceratopsian and Ornithopod Dinosaurs Indiana University Press: Bloomington. pp. 319–347. ISBN 0-253-34817-X.
  49. ↑ Farke, A.A., E.D.S. Wolff & D.H. Tanke (2009). Evidence of Combat in Triceratops. PLoS ONE 4(1): e4252. doi:10.1371/journal.pone.0004252
  50. ↑ Wheeler, P.E.. «Elaborate CNS cooling structures in large dinosaurs». Nature, vol. 275, 275, pàg. 441–443.
  51. ↑ Farlow, J. O., Thompson, C. V., and Rosner, D. E.. «Plates of the dinosaur Stegosaurus: Forced convection heat loss fins?». Science, vol. 192, pàg. 1123.
  52. ↑ Davitashvili L. The Theory of sexual selection. Izdatel'stvo Akademia nauk SSSR, 1961, 538. 
  53. ↑ Farlow, J. O., and Dodson, P.. «The behavioral significance of frill and horn morphology in ceratopsian dinosaurs». Evolution, vol. 29, 2, pàg. 353.
  54. ↑ Goodwin, M. B., Clemens, W. A., Horner, J. R., and Padian, K.. «The smallest known Triceratops skull: new observations on ceratopsid cranial anatomy and ontogeny.» (PDF). Journal of Vertebrate Paleontology, vol. 26, 1, pàg. 103.
  55. ↑ Geis, D. (1982). How and Why Book of Dinosaurs. Allan Publishers. ISBN 0-824150015.
  56. ↑ Watson, J. W. (1981). The Giant Golden Book of Dinosaurs. Random House Children's Books. ISBN 0-307137643.
  57. ↑ Pistorius A. (1958) What dinosaur is it? Follett Pub. Co., Chicago.
  58. ↑ Wise, W. (1963) In The Time of The Dinosaurs. Scholastic. ISBN 0-590323512.
  59. ↑ State of South Dakota. «Signs and Symbols of South Dakota.....». [Consulta: 2007-01-20].
  60. ↑ State of Wyoming. «State of Wyoming - General Information». [Consulta: 2007-01-20].


[edita] Enllaços externs

 Podeu veure l'entrada corresponent d'aquest tàxon o clade dins el projecte Wikispecies.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
Triceratop

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Triceratop»