Àcid úric
 | |
| Substància química | compost químic i tipus d'entitat química  |
|---|---|
| Massa molecular | 168,028 Da |
| Trobat en el tàxon | ésser humà, Arabidopsis thaliana, Lotus burttii, Lot de creta, Lotus tenuis, Mycoplasma bovis, Mycoplasma gallisepticum, Trypanosoma brucei, Escherichia coli, caragol de Borgonya, Platynereis dumerilii, mosca del vinagre, Macrobrachium nipponense, Vitis vinifera, lot corniculat, Lotus filicaulis, Euglena gracilis, Lotus japonicus, Caenorhabditis elegans, Panax, Phaseolus vulgaris, magraner i Streptococcus pneumoniae
|
| Rol | antioxidant |
| Estructura química | |
| Fórmula química | C₅H₄N₄O₃ |
 | |
| SMILES canònic | |
| Identificador InChI | Model 3D |
| Propietat | |
| Densitat | 1,89 g/cm³ |
L'àcid úric és un compost orgànic de carboni, nitrogen, oxigen i hidrogen, amb fórmula química C₅H₄N₄O₃.[1][2]
L'estructura de la molècula és:
L'àcid úric és un producte de rebuig del metabolisme del nitrogen en els mamífers (el producte de rebuig principal és la urea) i se'n troba a l'orina en petita quantitat, sintetitzat per la mateixa ruta seguida per la síntesi de nucleòtids de purina.[3] En alguns animals com ara aus, rèptils i molts artròpodes és el principal producte de rebuig i l'expulsen barrejat amb la femta; dels animals que excreten majoritàriament àcid úric se'n diu uricotèlics. L'alt contingut de nitrogen de l'àcid úric és el motiu pel qual el guano és tan valuós com a fertilitzant a l'agricultura.[4]
A la sang humana, la concentració normal d'àcid úric és compresa entre 2,5 i 6 mg/dl per a les dones i fins a 7,2 mg/dl per als homes segons l'Associació Mèdica Nord-americana, encara que se'n poden trobar nivells més baixos en els vegetarians.
La gota en els humans està associada a nivells anormals d'àcid úric en el sistema circulatori. La saturació d'àcid úric a la sang pot provocar l'aparició de litiasi o càlculs renals específics quan l'àcid cristal·litza al ronyó. Un percentatge considerable de malalts de gota arriben a tenir càlculs renals de tipus úric. Els nivells d'àcid úric a la saliva poden estar associats amb els nivells d'àcid úric en sang.[5]
L'augment d'àcid úric a la sang no sempre comporta gota. També pot ser senzillament una hiperuricèmia, que pot presentar alguns dels símptomes esmentats anteriorment o pot ser asimptomàtica. Això no obstant, com més augmenta la concentració d'àcid úric a la sang majors són les possibilitats de patir afeccions renals, artrítiques, etc.[6]
Degradació de purins[modifica]
Els àcids nucleics ja existents a l'organisme són hidrolitzats per endonucleases i exonucleases, les quals originen mononucleòtids, que al seu torn són degradats a nucleòsids per la fosfomonoesterasa, un enzim que allibera guanosina i adenosina. La degradació d'aquests dos nucleòsids no pot seguir exactament la mateixa via sinó que prèviament l'adenosina ha de ser desaminada per l'adenosina desaminasa per a poder formar inosina, sobre la qual actua el nucleòsid fosforilasa, que la despulla de la ribosa i origina hipoxantina. Aquest enzim actua directament sobre la guanosina tot alliberant guanina.[7]
A partir de la hipoxantina i la guanina es forma un compost anomenat xantina que origina l'àcid úric. Aquests últims dos passos són catalitzats per la xantina oxidasa, la qual conté FAD, molibdè i ferro no hemo), que origina l'àcid úric i després l'urat monosòdic.[8]
Referències[modifica]
- ↑ «àcid úric». Cercaterm | TERMCAT. [Consulta: 16 gener 2022].
- ↑ «Uric acid» (en anglès). PubChem. National Library of Medicine. [Consulta: 16 gener 2022].
- ↑ Carme Bañó, Mercè Pamblanco, Juli Peretó, Ramon Sendra. Fonaments de bioquímica (5a ed.). Universitat de València, p. 299. ISBN 8437062683.
- ↑ Lewis, Robert Alan. CRC Dictionary of Agricultural Sciences (en anglès). CRC Press, 2001-12-21, p. 649. ISBN 978-0-8493-2327-0.
- ↑ Zhao, Jianxing; Huang, Ying «Salivary uric acid as a noninvasive biomarker for monitoring the efficacy of urate-lowering therapy in a patient with chronic gouty arthropathy» (en anglès). Clinica Chimica Acta, 450, 23-10-2015, pàg. 115–120. DOI: 10.1016/j.cca.2015.08.005. ISSN: 0009-8981.
- ↑ Choi, Hyon K.; Mount, David B.; Reginato, Anthony M. «Pathogenesis of Gout». Annals of Internal Medicine, 143, 7, 04-10-2005, pàg. 499–516. DOI: 10.7326/0003-4819-143-7-200510040-00009. ISSN: 0003-4819.
- ↑ Watts, Henry; Muir, Matthew Moncrieff Pattison; Morley, Henry Forster. Watts' Dictionary of Chemistry (en anglès). Longmans, Green, and Company, 1889, p. 656.
- ↑ Firestein, Gary S.; Budd, Ralph C.; Gabriel, Sherine E.; McInnes, Iain B.; O'Dell, James R. Kelley and Firestein's Textbook of Rheumatology (en anglès). Elsevier Health Sciences, 2016-06-21. ISBN 978-0-323-41494-4.
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Àcid úric |