Abdul Hamid I
 Retrat de Abdul Hamid I | |
| Nom original | عبد الحميد اول |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement |
20 de març de 1725 Constantinoble |
| Mort |
7 d'abril de 1789 (als 64 anys) Constantinoble |
| Causa de mort | Insuficiència cardíaca |
| Lloc d'enterrament | Istanbul |
 Soldà de l'Imperi Otomà | |
| 21 de gener de 1774 – 7 d'abril de 1789 | |
| Religió | Sunnisme |
| Activitat | |
| Ocupació | Governant |
| Família | |
| Casa reial | Dinastia Osman |
| Cònjuge |
Ayşe Sine  Nakşidil Sultan |
| Fills |
Mustafà IV Mahmut II Esma Sultan Hibetullah Sultan |
| Pares | Ahmet III i Rabia Sultan |
| Germans |
Hatice Sultan i Mustafà III |
 | |
|
| |
|
| |
|
| |
 | |
Abdülhamit I (turc otomà: عبد الحميد اول `Abdü'lhamīd-i evvel) (20 de març de 1725 – 7 d'abril de 1789) va ser soldà de l'imperi Otomà. Era fill d'Ahmet III (1703–30) i va succeir el seu germà Mustafà III (1757–74) el 21 de gener de 1774.
Com era costum a la família reial otomana, Abdulhamit va estar reclòs al Palau de Topkapi durant els seus primers quaranta-tres anys de vida en què regnaren els seus cosins Mahmut I i Osman III i el seu germà gran Mustafà III. Durant el confinament va ser educat per la seva mare Rabia Semi.
A la mort del seu germà va heretar el tron i una guerra contra Rússia, que havia conquerit Crimea i els Principats del Danuvi. La guerra fou desfavorable pels otomans, que es veieren obligats a firmar el tractat de Küçük-Kaynarca (1774).
Com que havia passat gran part de la seva vida reclòs, era aliè a molts dels afers d'estat i depenia dels seus consellers. Va intentar reformar l'administració, l'exèrcit i l'educació. Va sanejar les finance, establí un cens dels geníssers i millorà la marina turca. També va reprimir nombroses revoltes locals, especialment la d'Egipte (1786-87).
El 1787 es va reprendre la guerra contra Rússia, que aquest cop comptava amb el suport d'Àustria. Suècia i Prússia van entrar al conflicte a favor de l'Imperi, però van proveir poca ajuda. Els turcs van aconseguir que els austríacs es retiressin de Mehadia i van conquerir el Banat (1789), però a Moldàvia el mariscal de camp Rumiantsev va prendre Iaşi i Khotin mentre Uixakov va destruir la flota otomana a Kinburn i Fidonisi i després d'un llarg setge hivernal Otxakiv va caure davant el Príncep Potiomkin. Després de les derrotes a Focşani i Rymnik els otomans van evacuar Bessaràbia i Valàquia.[1] Abdülhamit morí quatre mesos més tard als 64 anys.
Tot i els fracassos militars, era tingut en gran estima pels otomans. Era de natura pacífica i profundament religiós, i la seva conducta li féu guanyar l'apel·latiu de "celi" (sant).
Família[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Abdul Hamid I |
- Esposes: Ayse Sine-perver, Haseki, Hatice Ruh-xa, Huma Xa, Ayse, Binnaz, Dilpezir, Mehtabe, Misl-i Na-yab, Mu'teber, Nevres, i Mihriban
- Fills: Mustafà IV (1807–08) (fill d'Ayse Sine-perver), Mahmut II (1808–39), Murat, Nusret, Mehmet, Ahmet, i Solimà.
- Filles: Esma, Emine, Rabia, Saliha, Alimsah, Durusehvar, Fatma, Meliksah, Hibetullah i Zekiye
Referències[modifica]
- ↑ Mikaberidze, Alexander. Conflict and Conquest in the Islamic World (en anglès). vol.1. ABC-CLIO, 2011, p. 774. ISBN 1598843362.
