Anterior perifràstic de l'Indicatiu (català)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

L'Anterior Perifràstic en català és un temps verbal utilitzat per expressar accions passades a altres accions també passades. És d'ús més corrent que l'Anterior Simple, ja que com els passat simple i perifràstic, hereta un usatge propi del perifràstic, és a dir, es considera un temps planer i per això es fa servir en tots els contexts, orals i escrits, informals o formals. Aquesta forma de procedir és pròpia del català atès que la resta de llengües neollatines -llevat del portuguès- no posseeixen cap equivalent. Endemés, el perifràstic és una composició pròpiament catalana atès que les altres llengües neollatines no tenen cap mena d'equivalent.

Els valors de l'Anterior Perifràstic[modifica]

L'Anterior Perifràstic és el temps compost del Passat Perifràstic de l'Indicatiu. És a dir, fa la funció d'expressar el passat d'una acció passada, però immediata en el temps, a una altra també passada.[1]

Quan va haver terminat de parlar, va decidir marxar.

En tant que temps compost del Passat Perifràstic, l'Anterior Perifràstic hereta les mateixes pràctiques d'usatges que el Passat Perifràstic. Per tant, si el Passat Simple ha deixat d'utilitzar-se completament per a ser substituït pel Passat Perifràstic, l'Anterior Simple tampoc es fa servir a favor de l'Anterior Perifràstic. Això vol dir que l'Anterior Perifràstic i l'Anterior Simple tenen tots dos el mateix valor.

"quan hagué terminat de parlar, decidí marxar." o "quan va haver terminat de parlar, va decidir marxar."

L'ús de l'un o de l'altre segueix els mateixos costums que el Passat Simple i Perifràstic. Dit d'una altra manera, a la pràctica, és a dir, en llengua parlada, l'Anterior Simple no s'utilitza i es dona com a mort. El seu ús queda reglat a narracions literàries o a descripcions enciclopèdiques. Això li dona un caràcter erudit i per aquest motiu s'acostuma a reservar per al camp de la poesia, etc.

Cal vigilar, però, amb no barrejar les dues formes del passat. No és correcte utilitzar l'Anterior Simple i Perifràstic en una mateixa frase i, fins i tot, en un mateix text.[2]

El Consell de Govern hagué aprovat el pressupost, un cop es van rebutjar les esmenes presentades (incorrecte)

El Consell de Govern hagué aprovat el pressupost, un cop es rebutjaren les esmenes presentades (correcte)

El Consell de Govern va haver aprovat el pressupost, un cop es van rebutjar les esmenes presentades (correcte)

En l'àmbit lingüístic català, o sigui, en els territoris de parla catalana, majoritàriament, es fa servir el perifràstic en lloc de l'anterior simple, però, en canvi, en territori valencià, és d'ús comú emprar l'anterior simple en comptes del perifràstic, en tots els contexts, és a dir, parlats i escrits, formals o informals.

Formació de l'Anterior Perifràstic[modifica]

Els pronoms personals[modifica]

Els morfemes de persona són els que relacionen el verb amb una persona gramatical, generalment representada pels pronoms personals que l'acompanyen.[3]

Ell canvia de texans tots els dies.

En català, els pronoms personals o morfemes de persona no són necessaris perquè la flexió verbal ja indica el gènere i el nombre. Per aquest motiu se solen elidir ben sovint, en llengua parlada com escrita. Tot i això, en cas de necessitar posar èmfasi o donar més rellevància a la persona gramatical, hom acostuma a no dispensar-los.[3]

Jo jugo piano totes les tardes. -> Jugo piano totes les tardes.

Ella té classes de piano totes les tardes. -> Té classes de piano totes les tardes.

Els pronoms personals en català són els següents:[3]

Pronom personal Persona Nombre
Jo 1a singular
Tu 2a singular
Ell / Ella 3a singular
Nosaltres 1a plural
Vosaltres 2a plural
Ells / Elles 3a plural

En particular, la segona persona, en català, posseeix tres graus de tractament els quals fan variar el verb. A la pràctica, és a dir, en llengua parlada, els tractaments no formals són d'ús molt recurrent i habitual mentre que es dona preferència a les formes formals en l'escrit.[3] I encara dins la llengua escrita, s'acostuma a prioritza en administració les formes en "vós" perquè permet no distingir el gènere.

Pronom personal Verb Exemple
Tu 2a singular Portes un jersei nou!
Vostè / Vostès 3a singular / 3a plural Faci'm el favor... / Ens podrien confirmar la seua assistència?
Vós 2a plural Ompliu els requadres en blanc amb la forma correcta

Les conjugacions[modifica]

El català és una llengua flexionada de forma que els verbs presenten un lexema verbal (o arrel) que expressa el contingut lèxic del verb i es repeteix en totes les formes dels verbs regulars. Els morfemes verbals, en canvi, presenten variació, ja que expressen, en una mateixa desinència, el nombre, la persona, el temps i el mode.[3][1]

Verb Lexema verbal Morfema verbal
estudio estudi- -o
descobreixo descobr- -eixo
perdo perd- -o

En conseqüència, els verbs es conjuguen en funció de les seves conjugacions o morfemes verbals d'arrel.[3][1]

  • Verbs acabats en -AR (1a conjugació)
  • Verbs acabats en -ER o -RE (2a conjugació)
  • Verbs acabats en -IR (3a conjugació)

Els verbs de la tercera conjugació poden ser purs o incoatius. Els verbs purs són els que segueixen el model regular de conjugació mentre que els incoatius afegeixen l'increment -eix o -ix segons la variant dialectal entre el lexema verbal i la terminació de la primera, segona, tercera persones del singular i la tercera del plural.[3][1]

Obro la porta (pur)

Floreixen les flors del jardí (incoatiu)

Finalment, els verbs dur i dir són considerats verb de la segona conjugació, és a dir, es conjuguen segons el model regular de la segona conjugació, tot i presentar lexemes verbals irregulars.[3][1]

Construcció de l'Anterior Perifràstic[modifica]

Els verbs regulars[modifica]

La construcció regular del Passat perifràstic de l'Indicatiu és fa amb l'ajuda dels verbs "anar" i "haver" que s'utilitzen com a auxiliars. És a dir, són verbs "ajuda" que ens permeten construir el valor que posseeix el perifràstic. D'aquesta manera, es conjuga en primer lloc el verb anar al Present de l'Indicatiu i després es col·loca el verb "haver" a l'Infinitiu. Tot seguit, s'afegeix a aquesta estructura el verb d'acció que es conjuga en participi passat.[3]

Persona Anar Haver Verb
Jo vaig haver jugat
Tu vas (o vares) haver jugat
Ell / Ella va + haver + jugat
Nosaltres vam (o vàrem) haver jugat
Vosaltres vau (o vàreu) haver jugat
Ells / Elles van (o varen) haver jugat

El resultat final dona la regularitat següent:

Persona Jugar Perdre Servir
Jo vaig haver jugat vaig haver perdut vaig haver servit
Tu vas haver jugat vas haver perdut vas haver servit
Ell / Ella va haver jugat va haver perdut va haver servit
Nosaltres vam haver jugat vam haver perdut vam haver servit
Vosaltres vau haver jugat vau haver perdut vau haver servit
Ells / Elles van haver jugat van haver perdut van haver servit

Els verbs irregulars[modifica]

Vegeu també: Llista de verbs irregulars catalans

La irregularitat pròpiament dita la presenta el mateix auxiliar, és a dir, el verb anar que no es conjuga segons les regles regulars del Present de l'Indicatiu.[3] De fet, el verb haver, que també funciona com a auxiliar, no té conjugació, fet que en facilita l'aprenentatge i en dona igualment regularitat.

Cal, però, parar atenció a les formes de l'Infinitiu, ja que la regularitat voldria que els verbs al participi passat seguissin aquesta norma:[3]

  • verbs acabats en -AR: -at, -ada, -ats, -ades
  • verbs acabats en -RE o -ER: -ut, -uda, -uts, -udes
  • verbs acabats en -IR: -it, -ida, -its, -ides

Però, malgrat la norma, alguns participis passats són irregulars.[3]

  • alguns verbs formen el participi passat en -ès (promès, entès, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat alterant el morfema (tingut, vingudes, venut, etc)
  • alguns verbs de la segona conjugació formen el participi passat com a la tercera conjugació (escrit, cuit, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat en -os (clos, fos, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat en -às (romàs)
  • alguns verbs formen el participi passat en -ost (post, repost, compost, correspost, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat en -olt (absolt, dissolt, molt, resolt, etc)

A les formes valencianes del català alguns participis passats difereixen de la irregularitat: complit, etc.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Pompeu Fabra. Gramàtica Catalana (en català). IEC, 2006. ISBN 84-7283-290-2. 
  2. «CUB - Passat simple o perifràstic < Verbs < Morfosintaxi < Qüestions de llengua < Llibre d’estil» (en ca). [Consulta: 4 agost 2018].
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 Roser Ingla Martet. Manual de Llengua Catalana (en català). 1998. Govern d'Andorra. ISBN 99920-0-428-2. 


Mode i temps en català

Indicatiu

Present (jugo) | Perfet (he jugat)

Imperfet (jugava) | Plusquamperfet (havia jugat)

Passat simple (jugui) | Anterior simple (haguí jugat)

Passat perifràstic (vaig jugar) | Anterior perifràstic (vaig haver jugat)

Futur (jugaré) | Futur perfet (hauré jugat)

Condicional (jugaria) | Condicional perfet (hauria jugat)

Subjuntiu

Present (jugui o jugue) | Perfet (hagi jugat o haja jugat)

Imperfet (jugués) | Plusquamperfet (hagués jugat)

Imperatiu

Present (juga)

Logo letteratura

Infinitiu

Present (jugar)

Perfet (haver jugat)

Participi

Passat (jugat)

Gerundi

Present (jugant)

Perfet (havent jugat)

Conjugacions: -ar, -er o -re, -ir (incoatiu); irregulars