Plusquamperfet de l'Indicatiu (català)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

El plusquamperfet de l'Indicatiu en català és un temps verbal utilitzat per expressar accions ja passades en el passat. És a dir, serveix per a indicar que una acció ja havia acabat en l'explicació d'un passat. Per aquest motiu en algunes llengües rep l'apel·latiu d'"antepretérit", és a dir, un pretèrit anterior o passat anterior. De fet, temps enrere s'utilitzava la nomenclatura de pretèrit plusquamperfet en llengua catalana.

Es tracta d'un temps compost de l'Indicatiu i propi de les llengües neollatines. El portuguès, el francès, l'italià o el castellà també posseeixen el plusquamperfet que també hi expressa aquest mateix valor.

Els valors del Plusquamperfet[modifica]

El Plusquamperfet és un temps verbal que situa el verb en un passat ja acabat, raó per la qual s'acostuma a parlar de "passat del passat" per a explicar-ne la valor d'ús. En efecte, davant d'un perifràstic, d'un passat simple o d'un perfet de l'indicatiu, el plusquamperfet permet de situar l'acció en un passat anterior a aquests passats.[1]

Quan vaig arribar a casa, ell ja havia cuinat i parat la taula.

El plusquamperfet suposa que l'acció que situem en aquest passat anterior ja ha acabat, és a dir, no s'està desenvolupant. Tanmateix, i malgrat aquesta valor de base, hom pot utilitzar el plusquamperfet no pas com a temps verbal de temporalitat sinó com a temps modal. Així, per exemple, adquireix valor de desig o hipòtesi.

Sense la seva inoportuna visita, ja hauria acabat el treball a temps.

En aquest exemple, el locutor situa en un cas hipotètic ja passat, però real, un esdeveniment que ha vingut pertorbar el decurs normal de les coses de manera que el plusquamperfet situa una conseqüència derivada en un passat ja passat. Es considera aquesta valor com de modalitat.

Formació[modifica]

Els verbs regulars[modifica]

La construcció regular del Plusquamperfet de l'Indicatiu és fa amb l'ajuda del verb "haver" que s'utilitza com a auxiliar. És a dir, és un verb "ajuda" que ens permet construir el valor que posseeix el Plusquamperfet. D'aquesta manera, es conjuga en primer lloc el verb haver al Plusquamperfet. Tot seguit, s'afegeix a aquesta estructura el verb d'acció que es conjuga en participi passat.[2]

Persona Haver Verb
Jo havia jugat
Tu havies jugat
Ell / Ella havia + jugat
Nosaltres havíem jugat
Vosaltres havíeu jugat
Ells / Elles havien jugat

El resultat final dona la regularitat següent:

Persona Jugar Perdre Servir
Jo havia jugat havia perdut havia servit
Tu havies jugat havies perdut havies servit
Ell / Ella havia jugat havia perdut havia servit
Nosaltres havíem jugat havíem perdut havíem servit
Vosaltres havíeu jugat havíeu perdut havíeu servit
Ells / Elles havien jugat havien perdut havien servit

Referències[modifica]

  1. Pompeu Fabra. Gramàtica Catalana (en català). IEC, 2006. ISBN 84-7283-290-2. 
  2. Roser Ingla Martet. Manual de Llengua Catalana (en català). 1998. Govern d'Andorra. ISBN 99920-0-428-2. 


Mode i temps en català

Indicatiu

Present (jugo) | Perfet (he jugat)

Imperfet (jugava) | Plusquamperfet (havia jugat)

Passat simple (jugui) | Anterior simple (haguí jugat)

Passat perifràstic (vaig jugar) | Anterior perifràstic (vaig haver jugat)

Futur (jugaré) | Futur perfet (hauré jugat)

Condicional (jugaria) | Condicional perfet (hauria jugat)

Subjuntiu

Present (jugui o jugue) | Perfet (hagi jugat o haja jugat)

Imperfet (jugués) | Plusquamperfet (hagués jugat)

Imperatiu

Present (juga)

Logo letteratura

Infinitiu

Present (jugar)

Perfet (haver jugat)

Participi

Passat (jugat)

Gerundi

Present (jugant)

Perfet (havent jugat)

Conjugacions: -ar, -er o -re, -ir (incoatiu); irregulars