Plusquamperfet de l'Indicatiu (català)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

El plusquamperfet de l'Indicatiu en català és un temps verbal utilitzat per expressar accions ja passades en el passat. És a dir, serveix per a indicar que una acció ja havia acabat en l'explicació d'un passat. Per aquest motiu en algunes llengües rep l'apel·latiu d'"antepretérit", és a dir, un pretèrit anterior o passat anterior. De fet, temps enrere s'utilitzava la nomenclatura de pretèrit plusquamperfet en llengua catalana.

Es tracta d'un temps compost de l'Indicatiu i propi de les llengües neollatines. El portuguès, el francès, l'italià o el castellà també posseeixen el plusquamperfet que també hi expressa aquest mateix valor.

Els valors del Plusquamperfet[modifica]

El Plusquamperfet és un temps verbal que situa el verb en un passat ja passat raó per la qual s'acostuma a parlar de "passat del passat" per explicar-ne el seu valor d'ús. En efecte, davant d'un perifràstic, d'un passat simple o d'un perfet de l'Indicatiu, el Plusquamperfet permet situar l'acció en un passat anterior a aquests passats.[1]

Quan vaig arribar a casa, ell ja havia cuinat i parat la taula.

El plusquamperfet suposa que l'acció que situem en aquest passat anterior ja ha acabat, és a dir, no s'està desenvolupant. Tanmateix, i malgrat aquest valor de base, el parlant pot utilitzar el plusquamperfet no camp a temps verbal de temporalitat sinó com a temps modal. Així, per exemple, adquireix valor de desig o hipòtesi.

Sense la seva inoportuna visita, ja hauria acabat el treball a temps.

En aquest exemple, el locutor situa en un cas hipotètic ja passat, però real, un esdeveniment que ha vingut pertorbar el decurs normal de les coses de forma que el plusquamperfet situa una conseqüència derivada en un passat ja passat. Es considera aquest valor de modalitat.

Formació del Plusquamperfet[modifica]

Els pronoms personals[modifica]

Els morfemes de persona són els que relacionen el verb amb una persona gramatical, generalment representada pels pronoms personals que l'acompanyen.[2]

Ell canvia de texans tots els dies.

En català, els pronoms personals o morfemes de persona no són necessaris perquè la flexió verbal ja indica el gènere i el nombre. Per aquest motiu se solen elidir ben sovint, en llengua parlada com escrita. Tot i això, en cas de necessitar posar èmfasi o donar més rellevància a la persona gramatical, hom acostuma a no dispensar-los.[2]

Jo jugo piano totes les tardes. -> Jugo piano totes les tardes.

Ella té classes de piano totes les tardes. -> Té classes de piano totes les tardes.

Els pronoms personals en català són els següents:[2]

Pronom personal Persona Nombre
Jo 1a singular
Tu 2a singular
Ell / Ella 3a singular
Nosaltres 1a plural
Vosaltres 2a plural
Ells / Elles 3a plural

En particular, la segona persona, en català, posseeix tres graus de tractament els quals fan variar el verb. A la pràctica, és a dir, en llengua parlada, els tractaments no formals són d'ús molt recurrent i habitual mentre que es dona preferència a les formes formals en l'escrit.[2] I encara dins la llengua escrita, s'acostuma a prioritza en administració les formes en "vós" perquè permet no distingir el gènere.

Pronom personal Verb Exemple
Tu 2a singular Portes un jersei nou!
Vostè / Vostès 3a singular / 3a plural Faci'm el favor... / Ens podrien confirmar la seua assistència?
Vós 2a plural Ompliu els requadres en blanc amb la forma correcta

Les conjugacions[modifica]

El català és una llengua flexionada de forma que els verbs presenten un lexema verbal (o arrel) que expressa el contingut lèxic del verb i es repeteix en totes les formes dels verbs regulars. Els morfemes verbals, en canvi, presenten variació, ja que expressen, en una mateixa desinència, el nombre, la persona, el temps i el mode.[2][1]

Verb Lexema verbal Morfema verbal
estudio estudi- -o
descobreixo descobr- -eixo
perdo perd- -o

En conseqüència, els verbs es conjuguen en funció de les seves conjugacions o morfemes verbals d'arrel.[2][1]

  • Verbs acabats en -AR (1a conjugació)
  • Verbs acabats en -ER o -RE (2a conjugació)
  • Verbs acabats en -IR (3a conjugació)

Els verbs de la tercera conjugació poden ser purs o incoatius. Els verbs purs són els que segueixen el model regular de conjugació mentre que els incoatius afegeixen l'increment -eix o -ix segons la variant dialectal entre el lexema verbal i la terminació de la primera, segona, tercera persones del singular i la tercera del plural.[2][1]

Obro la porta (pur)

Floreixen les flors del jardí (incoatiu)

Finalment, els verbs dur i dir són considerats verb de la segona conjugació, és a dir, es conjuguen segons el model regular de la segona conjugació, tot i presentar lexemes verbals irregulars.[2][1]

Construcció del Plusquamperfet[modifica]

Els verbs regulars[modifica]

La construcció regular del Plusquamperfet de l'Indicatiu és fa amb l'ajuda del verb "haver" que s'utilitza com a auxiliar. És a dir, és un verb "ajuda" que ens permet construir el valor que posseeix el Plusquamperfet. D'aquesta manera, es conjuga en primer lloc el verb haver al Plusquamperfet. Tot seguit, s'afegeix a aquesta estructura el verb d'acció que es conjuga en participi passat.[2]

Persona Haver Verb
Jo havia jugat
Tu havies jugat
Ell / Ella havia + jugat
Nosaltres havíem jugat
Vosaltres havíeu jugat
Ells / Elles havien jugat

El resultat final dona la regularitat següent:

Persona Jugar Perdre Servir
Jo havia jugat havia perdut havia servit
Tu havies jugat havies perdut havies servit
Ell / Ella havia jugat havia perdut havia servit
Nosaltres havíem jugat havíem perdut havíem servit
Vosaltres havíeu jugat havíeu perdut havíeu servit
Ells / Elles havien jugat havien perdut havien servit

Els verbs irregulars[modifica]

Vegeu també: Llista de verbs irregulars catalans

La irregularitat pròpiament dita la presenta el participi passat. La regularitat voldria que els verbs al participi passat seguissin aquesta norma:[2]

  • verbs acabats en -AR: -at, -ada, -ats, -ades
  • verbs acabats en -RE o -ER: -ut, -uda, -uts, -udes
  • verbs acabats en -IR: -it, -ida, -its, -ides

Però, malgrat la norma, alguns participis passats són irregulars.[2]

  • alguns verbs formen el participi passat en -ès (promès, entès, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat alterant el morfema (tingut, vingudes, venut, etc)
  • alguns verbs de la segona conjugació formen el participi passat com a la tercera conjugació (escrit, cuit, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat en -os (clos, fos, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat en -às (romàs)
  • alguns verbs formen el participi passat en -ost (post, repost, compost, correspost, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat en -olt (absolt, dissolt, molt, resolt, etc)

A les formes valencianes del català alguns participis passats difereixen de la irregularitat: complit, etc.

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Pompeu Fabra. Gramàtica Catalana (en català). IEC, 2006. ISBN 84-7283-290-2. 
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 Roser Ingla Martet. Manual de Llengua Catalana (en català). 1998. Govern d'Andorra. ISBN 99920-0-428-2. 


Mode i temps en català

Indicatiu

Present (jugo) | Perfet (he jugat)

Imperfet (jugava) | Plusquamperfet (havia jugat)

Passat simple (jugui) | Anterior simple (haguí jugat)

Passat perifràstic (vaig jugar) | Anterior perifràstic (vaig haver jugat)

Futur (jugaré) | Futur perfet (hauré jugat)

Condicional (jugaria) | Condicional perfet (hauria jugat)

Subjuntiu

Present (jugui o jugue) | Perfet (hagi jugat o haja jugat)

Imperfet (jugués) | Plusquamperfet (hagués jugat)

Imperatiu

Present (juga)

Logo letteratura

Infinitiu

Present (jugar)

Perfet (haver jugat)

Participi

Passat (jugat)

Gerundi

Present (jugant)

Perfet (havent jugat)

Conjugacions: -ar, -er o -re, -ir (incoatiu); irregulars