Plusquamperfet del Subjuntiu (català)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

El Plusquamperfet del Subjuntiu en català és un temps verbal que expressa un fet teòric que hauria d'haver-se produït dins d'un passat ja passat. Dins de la seva conjugació modal, aquest esdeveniment no és segur, sinó que pot haver-se pensat o imaginat. Dins la seva temporalitat, és un esdeveniment segur, to i que envia, dins el subjuntiu, a unes fets teòrics i, per tant, pensats dins d'un passat real ja esdevingut.

Valor del Subjuntiu Perfet[modifica]

Valor de base del perfet del subjuntiu[modifica]

El Plusquamperfet del Subjuntiu és un temps verbal que situa el verb en un passat ja passat dins la irrealitat que caracteritza el subjuntiu. Es podria dir que és un "passat del passat". En efecte, davant de l'imperfet o del perfet del subjuntiu, el plusquamperfet permet situar l'acció en un passat anterior a aquests passats.[1]

Fou una llàstima que no hagués estudiat abans de presentar-s'hi

A l'exemple veiem que la frase se situa d'entrada en passat amb el verb ser (cursiva). A partir d'aquest passat, el relatiu (negre fosc), dona pas a l'acció (subratllat) en subjuntiu. Aquesta fa pal·lesa una acció teòrica que hauria d'haver-se produït dins d'un passat ja anterior (cursiva). El passat és real però en canvi les conseqüències de no haver estudiat no se saben, són probables, hipotètiques, possibles, etc. El passat del passat és doncs hipotètic, improbable, poc segur, etc. És a dir, va ser una llàstima que no estudiés i, per tant, hauria d'haver estudiat abans que "fos una llàstima". Ara ja no sabem què hauria passat si "hagués estudiat". No sabem el resultat de l'acció anterior al passat mencionat.

Tant debò m'ho hagués dit abans d'hora

En aquest exemple el locutor situa en un cas hipotètic ja passat un esdeveniment que hauria de pertorbar el decurs normal de les coses però que s'han esdevingut altrament i ara hipotèticament hem de pensar com haurien d'haver tingut lloc si efectivament no l'acció esperada s'hagués produït.

Oracions subordinades relatives[modifica]

El Pluaquamperfet del Subjuntiu s'aplica de forma general després d'un relatiu, la major part dels casos amb un "que". Els relatius possibles en català són:

  • què
  • que
  • qui
  • on
  • el qual (i tots els derivats)

El relatiu és dins la sintaxi un mot que permet construir frases més complexes. En aquest cas introdueix una frase subordinada. Les frases subordinades es construeixen a partir d'una oració principal i d'una altra oració que és secundària i que no pot existir sense la primera oració. Vegem-ne alguns exemple:

M'hauria agradat que els meus pares hi haguessin estat

A l'exemple anterior tenim les dues oracions subratllades i el relatiu "que" en negre més fosc. La primera oració és la principal. Podem prescindir de la resta, és a dir, del relatiu i de la segona oració. La frase continuaria tenint sentit. En canvi, la segona oració no té cap mena de sentit tota sola i per això parlem d'una oració subordinada. El llaç que les uneix totes dues és el relatiu: que.

Construccions impersonals[modifica]

Una construcció impersonal és una frase que manca de persona. Serveix per a indicar dubtes, fets necessaris, probabilitats o incerteses. L'estructura habitual s'estructura normalment al voltant d'un adjectiu i pren la forma següent:

Verb SER + adjectiu + relatiu + oració al subjuntiu

L'estructura presenta un adjectiu que no es refereix a cap persona en concret i per aquest motiu el verb es conjuga a la tercera persona del singular. Li segueix estretament un relatiu que marca la separació entre l'oració principal i la subordinada. En aquest cas cap de les dues oracions pot viure tota sola. L'una necessita l'altra tal com es pot apreciar en aquest exemple.

Era important que hagués practicat esport per millorar la teua salut

El verb ser es conjuga al passat i no se li atorga cap persona. Per això podem parlar d'una construcció impersonal. És seguit per l'adjectiu "important" que forma part integrant de la primera oració: era important. Aquesta introdueix el relatiu "que" per tal de donar pas a l'oració subordinada. La subordinada està conjugada al subjuntiu plusquamperfet perquè dins d'un passat imaginari o pensat, l'acció hauria d'haver-se desenvolupat d'una manera concreta, això sí, dins del marc de les hipòtesis. Tot seguit es llisten les estructures més habituals:

desitjar que
caldre que
seria bo que
és una llàstima que
és del tot dubtós que

és útil que
no és gens dubtós que
és essencial que
és important que
és possible que

és preferible que
és (poc) probable que
és (poc) just que
és necessari que
és obligatori que

és possible que
és estrany que que
és l'hora que
sembla que

és possible que
és estrany que que
és l'hora que
sembla que

És important remarcar que en català no existeix el futur del subjuntiu i per aquest motiu no trobarem el seu mode compost en llengua catalana. Les traduccions que miren d'incorporar el plusquamperfet dins del marc cronològic d'un futur del subjuntiu són del tot incorrectes.

Preferiria que s'hi haguessin atansat

Hagués preferit que s'hi haguessin atansat

Oracions subordinades completives[modifica]

Les oracions completives són oracions subordinades introduïdes per una conjunció. L'estructura que sorgeix a partir de les oracions completives introdueix de forma molt recurrent un verb acompanyat per un relatiu. El verb o acció en qüestió expressa desig, voluntat, ordre, dubte, sentiments, etc.

N'és un exemple aquesta frase:

Desitjava que hagués vingut ràpidament a signar el contracte de treball

En aquesta frase el verb d'acció (venir) és introduït per un altre verb (desitjar) que no fa altra cosa que donar caràcter de probabilitat al conjunt de l'esdeveniment. Per això cal conjugar el verb d'acció (subratllat) al subjuntiu. La persona preveia unes conseqüències dins del passat. Una acció ja passada hauria d'haver-se produït. Desitjava que hagués estat així i que allò hagués passat però en cap moment les hipòtesis foren concloents. Tot seguit llistem algunes de les estructures més habituals:

agradar que
apreciar que
esperar-se (a) que
consentir que
defensar que

desitjar que
voler que
dubtar que
estar content que
ser content que

saber greu que
sorprendre's que
empipar-se que
enfurismar-se que
estar sorprès que

estar trist que
exigir que
recomanar que
ordenar que
proposar que

oposar-se a que
rebutjar que
refusar que

Convé notar que en català no afegim la preposició "de" abans del relatiu "que". Tot i que l'ús corrent i col·loquial porta el parlant a afegir-lo per influència del castellà, no és correcte afegir preposicions abans del relatiu.

Llistat de conjuncions subordinades
Tipus Significat Conjunció
Completives sense significat que, si, com
De lloc lloc on, allà on
De temps simultaneïtat, anterioritat, posterioritat, etc quan, mentre, abans que (no), després que, fins que (no), des que, així que, tot seguit, que, tan bon punt, tan aviat, com, sempre que, cada volta que, cada vegada que, cada cop que, tota vegada que, etc
De manera mode com, com si, segons que, tal com, així com
Comparatives condició, superioritat, inferioritat, etc si, si de cas, posat que, en cas que, mentre que, mentre, com més ... més, com menys ... menys, quan ... més, quan ... menys, menys ... que (no), pitjor ... que (no), etc
Casuals causa perquè, com que, ja que, atès que, vist que, puis que, per tal com, a causa que
Finals Finalitat perquè, per tal que, a fi que
Concessives Finalitat encara que, malgrat que, a pesar que, per més que, tot i que, mal que
Consecutives Conseqüència de manera que, tant ... que, tan ... que

Oracions d'exclamació[modifica]

El parlant empra igualment el subjuntiu en oracions exclamatives. Són estructures amb una construcció moltes vegades en refrany introduïdes per un relatiu. Cada llengua posseeix les seves pròpies. Llistem tot seguit algunes de les més usuals en català:

  • Tant debò que...
  • Déu no hagués volgut que...
  • Sigui com sigui...
  • Qualsevol que...
  • Aquell que hagués volgut que...
  • El que hagués volgut que...

Formació del Subjuntiu Perfet[modifica]

Els pronoms personals[modifica]

Els morfemes de persona són els que relacionen el verb amb una persona gramatical, generalment representada pels pronoms personals que l'acompanyen.[2]

Ell canvia de texans tots els dies.

En català, els pronoms personals o morfemes de persona no són necessaris perquè la flexió verbal ja indica el gènere i el nombre. Per aquest motiu se solen elidir ben sovint, en llengua parlada com escrita. Tot i això, en cas de necessitar posar èmfasi o donar més rellevància a la persona gramatical, hom acostuma a no dispensar-los.[2]

Jo toco el piano totes les tardes. -> Toco el piano totes les tardes.

Ella té classes de piano totes les tardes. -> Té classes de piano totes les tardes.

Els pronoms personals en català són els següents:[2]

Pronom personal Persona Nombre
Jo 1a singular
Tu 2a singular
Ell / Ella 3a singular
Nosaltres 1a plural
Vosaltres 2a plural
Ells / Elles 3a plural

En particular, la segona persona, en català, posseeix tres graus de tractament els quals fan variar el verb. A la pràctica, és a dir, en llengua parlada, els tractaments no formals són d'ús molt recurrent i habitual mentre que es dona preferència a les formes formals en l'escrit.[2] I encara dins la llengua escrita, s'acostuma a prioritza en administració les formes en "vós" perquè permet no distingir el gènere.

Pronom personal Verb Exemple
Tu 2a singular Portes un jersei nou!
Vostè / Vostès 3a singular / 3a plural Faci'm el favor... / Ens podrien confirmar la seua assistència?
Vós 2a plural Ompliu els requadres en blanc amb la forma correcta

Les conjugacions[modifica]

El català és una llengua flexionada de forma que els verbs presenten un lexema verbal (o arrel) que expressa el contingut lèxic del verb i es repeteix en totes les formes dels verbs regulars. Els morfemes verbals, en canvi, presenten variació ja que expressen, en una mateixa desinència, el nombre, la persona, el temps i el mode.[2][3]

Verb Lexema verbal Morfema verbal
estudio estudi- -o
descobreixo descobr- -eixo
perdo perd- -o

En conseqüència, els verbs es conjuguen en funció de les seves conjugacions o morfemes verbals d'arrel.[2][3]

  • Verbs acabats en -AR (1a conjugació)
  • Verbs acabats en -ER o -RE (2a conjugació)
  • Verbs acabats en -IR (3a conjugació)

Els verbs de la tercera conjugació poden ser purs o incoatius. Els verbs purs són els que segueixen el model regular de conjugació mentre que els incoatius afegeixen l'increment -eix o -ix segons la variant dialectal entre el lexema verbal i la terminació de la primera, segona, tercera persones del singular i la tercera del plural.[2][3]

Obro la porta (pur)

Floreixen les flors del jardí (incoatiu)

Finalment, els verbs dur i dir són considerats verb de la segona conjugació, és a dir, es conjuguen segons el model regular de la segona conjugació, tot i presentar lexemes verbals irregulars.[2][3]

Construcció del Subjuntiu Plusquamperfet[modifica]

Conjugació regular[modifica]

La construcció regular del Plusquamperfet de l'Indicatiu és fa amb l'ajuda del verb "haver" que s'utilitza com a auxiliar. És a dir, és un verb "ajuda" que ens permet construir el valor que posseeix el Plusquamperfet. D'aquesta manera, es conjuga en primer lloc el verb haver al Subjuntiu Imperfet. Tot seguit, s'afegeix a aquesta estructura el verb d'acció que es conjuga en participi passat.[2]

Persona Haver Verb
Jo hagués (haguera) jugat
Tu haguessis (hagueres) jugat
Ell / Ella hagués (haguera) + jugat
Nosaltres haguéssim (haguérem) jugat
Vosaltres haguéssiu (haguéreu) jugat
Ells / Elles haguessin (haguessen) jugat

Es pot remarcar que a la variant dialectal valenciana, l'auxiliar es conjuga a partir d'una -a o -e en lloc d'una -és o -i. El resultat final dona la regularitat següent:

Persona Jugar Perdre Servir
Jo hagués o haguera jugat hagués o haguera perdut hagués o haguera servit
Tu haguessis o hagueres jugat haguessis o hagueres perdut haguessis o hagueres servit
Ell / Ella hagués o haguera jugat hagués o haguera perdut hagués o haguera servit
Nosaltres haguéssim o haguérem jugat haguéssim o haguérem perdut haguéssim o haguérem servit
Vosaltres haguéssiu o haguéreu jugat haguéssiu o haguéreu perdut haguéssiu o haguéreu servit
Ells / Elles haguessin o haguessen jugat haguessin o haguessen perdut haguessin o haguessen servit

Conjugació irregular[modifica]

La irregularitat pròpiament dita la presenta el participi passat malgrat que la conjugació del verb haver al Subjuntiu Present ja és ella mateixa irregular. La regularitat voldria que els verbs al participi passat seguissin aquesta norma:[2]

  • verbs acabats en -AR: -at, -ada, -ats, -ades
  • verbs acabats en -RE o -ER: -ut, -uda, -uts, -udes
  • verbs acabats en -IR: -it, -ida, -its, -ides

Però, malgrat la norma, alguns participis passats són irregulars.[2]

  • alguns verbs formen el participi passat en -ès (promès, entès, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat alterant el morfema (tingut, vingudes, venut, etc)
  • alguns verbs de la segona conjugació formen el participi passat com a la tercera conjugació (escrit, cuit, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat en -os (clos, fos, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat en -às (romàs)
  • alguns verbs formen el participi passat en -ost (post, repost, compost, correspost, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat en -olt (absolt, dissolt, molt, resolt, etc)

A les formes valencianes del català alguns participis passats difereixen de la irregularitat: complit, etc.

Referències[modifica]

  1. Pompeu Fabra. Gramàtica Catalana (en català). IEC, 2006. ISBN 84-7283-290-2. 
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 Roser Ingla Martet. Manual de Llengua Catalana (en català). 1998. Govern d'Andorra. ISBN 99920-0-428-2. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Pompeu Fabra. Gramàtica Catalana (en català). IEC, 2006. ISBN 84-7283-290-2. 
Mode i temps en català

Indicatiu

Present (jugo) | Perfet (he jugat)

Imperfet (jugava) | Plusquamperfet (havia jugat)

Passat simple (jugui) | Anterior simple (haguí jugat)

Passat perifràstic (vaig jugar) | Anterior perifràstic (vaig haver jugat)

Futur (jugaré) | Futur perfet (hauré jugat)

Condicional (jugaria) | Condicional perfet (hauria jugat)

Subjuntiu

Present (jugui o jugue) | Perfet (hagi jugat o haja jugat)

Imperfet (jugués) | Plusquamperfet (hagués jugat)

Imperatiu

Present (juga)

Logo letteratura

Infinitiu

Present (jugar)

Perfet (haver jugat)

Participi

Passat (jugat)

Gerundi

Present (jugant)

Perfet (havent jugat)

Conjugacions: -ar, -er o -re, -ir (incoatiu); irregulars