Condicional perfet de l'Indicatiu (català)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

El condicional perfet de l'indicatiu en català és un temps verbal que serveix per a expressar fets necessaris ja passat perquè se n'esdevinguin uns altres que ja no són presents. En tant que temps compost del condicional simple, conserva els valors generals, però portats a un passat ja passat. De get, conserva igualment el seu valor de cortesia, propi del temps no compost.[1]

Els valors del Condicional Perfet[modifica]

Valor general[modifica]

El condicional perfet s'utilitza per a expressar una acció condicional ja acabada en el condicional en què plantegem l'acció. Manté les intencions de potencialitat i irrealitat però enviar l'acció a un passat ja passat.

  • Condicional simple:

potencial: "si vinguessis, estaria content" (s'entén que encara té temps per venir)

irreal del present: "si vinguessin hui, estaria contenta" (s'entén que és massa lluny per venir ràpidament)

  • Condicional perfet:

irreal del passat: "si haguessis vingut ahir, m'hauries fet content" (s'entén que no ha vingut)

Altres valors[modifica]

En tant que temps compost del condicional simple, el Condicional perfet també pot utilitzar-se per a expressar cordialitat. Aquesta, però, ja no és real, sinó passada. L'acció s'explica en un passat ja passat en què s'hi va necessitar l'ús del condicional.

M'hauries pogut donar el llapis!

Formació del Condicional Perfet[modifica]

Els pronoms personals[modifica]

Els morfemes de persona són els que relacionen el verb amb una persona gramatical, generalment representada pels pronoms personals que l'acompanyen.[1]

Ell canvia de texans tots els dies.

En català, els pronoms personals o morfemes de persona no són necessaris perquè la flexió verbal ja indica el gènere i el nombre. Per aquest motiu se solen elidir ben sovint, en llengua parlada com escrita. Tot i això, en cas de necessitar posar èmfasi o donar més rellevància a la persona gramatical, hom acostuma a no dispensar-los.[1]

Jo toco el piano totes les tardes. -> Toco el piano totes les tardes.

Ella té classes de piano totes les tardes. -> Té classes de piano totes les tardes.

Els pronoms personals en català són els següents:[1]

Pronom personal Persona Nombre
Jo 1a singular
Tu 2a singular
Ell / Ella 3a singular
Nosaltres 1a plural
Vosaltres 2a plural
Ells / Elles 3a plural

En particular, la segona persona, en català, posseeix tres graus de tractament els quals fan variar el verb. A la pràctica, és a dir, en llengua parlada, els tractaments no formals són d'ús molt recurrent i habitual mentre que es dona preferència a les formes formals en l'escrit.[1] I encara dins la llengua escrita, s'acostuma a prioritza en administració les formes en "vós" perquè permet no distingir el gènere.

Pronom personal Verb Exemple
Tu 2a singular Portes un jersei nou!
Vostè / Vostès 3a singular / 3a plural Faci'm el favor... / Ens podrien confirmar la seua assistència?
Vós 2a plural Ompliu els requadres en blanc amb la forma correcta

Les conjugacions[modifica]

El català és una llengua flexionada de forma que els verbs presenten un lexema verbal (o arrel) que expressa el contingut lèxic del verb i es repeteix en totes les formes dels verbs regulars. Els morfemes verbals, en canvi, presenten variació, ja que expressen, en una mateixa desinència, el nombre, la persona, el temps i el mode.[1][2]

Verb Lexema verbal Morfema verbal
estudio estudi- -o
descobreixo descobr- -eixo
perdo perd- -o

En conseqüència, els verbs es conjuguen en funció de les seves conjugacions o morfemes verbals d'arrel.[1][2]

  • Verbs acabats en -AR (1a conjugació)
  • Verbs acabats en -ER o -RE (2a conjugació)
  • Verbs acabats en -IR (3a conjugació)

Els verbs de la tercera conjugació poden ser purs o incoatius. Els verbs purs són els que segueixen el model regular de conjugació mentre que els incoatius afegeixen l'increment -eix o -ix segons la variant dialectal entre el lexema verbal i la terminació de la primera, segona, tercera persones del singular i la tercera del plural.[1][2]

Obro la porta (pur)

Floreixen les flors del jardí (incoatiu)

Finalment, els verbs dur i dir són considerats verb de la segona conjugació, és a dir, es conjuguen segons el model regular de la segona conjugació, tot i presentar lexemes verbals irregulars.[1][2]

Construcció del Condicional Perfet[modifica]

Conjugació regular[modifica]

La construcció regular del condicional perfet de l'indicatiu es fa amb l'ajuda del verb "haver" que s'utilitza com a auxiliar. És a dir, és un verb "ajuda" que ens permet construir el valor que posseeix el condicional perfet. D'aquesta manera, es conjuga en primer lloc el verb haver en el condicional simple d'indicatiu. Tot seguit, s'afegeix a aquesta estructura el verb d'acció que es conjuga en participi passat.[1]

Persona Haver Verb
Jo hauria jugat
Tu hauries jugat
Ell / Ella hauria + jugat
Nosaltres hauríem jugat
Vosaltres hauríeu jugat
Ells / Elles haurien jugat

El resultat final dona la regularitat següent:

Persona Jugar Perdre Servir
Jo hauria jugat hauria perdut hauria servit
Tu hauries jugat hauries perdut hauries servit
Ell / Ella hauria jugat hauria perdut hauria servit
Nosaltres hauríem jugat hauríem perdut hauríem servit
Vosaltres hauríeu jugat hauríeu perdut hauríeu servit
Ells / Elles haurien jugat haurien perdut haurien servit

Conjugació irregular[modifica]

La irregularitat en aquest cas la presenta el verb haver auxiliar i els participis passats que l'acompanyen. Així, al verb haver conjugat en condicional simple, ja de per si irregular, s'hi afegeix la irregularitat dels participis. La regularitat voldria que els verbs al participi passat seguissin aquesta norma:[1]

  • verbs acabats en -AR: -at, -ada, -ats, -ades
  • verbs acabats en -RE o -ER: -ut, -uda, -uts, -udes
  • verbs acabats en -IR: -it, -ida, -its, -ides

Però, malgrat la norma, alguns participis passats són irregulars.[1]

  • alguns verbs formen el participi passat en -ès (promès, entès, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat alterant el morfema (tingut, vingudes, venut, etc)
  • alguns verbs de la segona conjugació formen el participi passat com a la tercera conjugació (escrit, cuit, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat en -os (clos, fos, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat en -às (romàs)
  • alguns verbs formen el participi passat en -ost (post, repost, compost, correspost, etc)
  • alguns verbs formen el participi passat en -olt (absolt, dissolt, molt, resolt, etc)

En les formes valencianes del català alguns participis passats difereixen de la irregularitat: complit, etc.

Referències[modifica]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Roser Ingla Martet. Manual de Llengua Catalana (en català). 1998. Govern d'Andorra. ISBN 99920-0-428-2. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Pompeu Fabra. Gramàtica Catalana (en català). IEC, 2006. ISBN 84-7283-290-2. 


Mode i temps en català

Indicatiu

Present (jugo) | Perfet (he jugat)

Imperfet (jugava) | Plusquamperfet (havia jugat)

Passat simple (jugui) | Anterior simple (haguí jugat)

Passat perifràstic (vaig jugar) | Anterior perifràstic (vaig haver jugat)

Futur (jugaré) | Futur perfet (hauré jugat)

Condicional (jugaria) | Condicional perfet (hauria jugat)

Subjuntiu

Present (jugui o jugue) | Perfet (hagi jugat o haja jugat)

Imperfet (jugués) | Plusquamperfet (hagués jugat)

Imperatiu

Present (juga)

Logo letteratura

Infinitiu

Present (jugar)

Perfet (haver jugat)

Participi

Passat (jugat)

Gerundi

Present (jugant)

Perfet (havent jugat)

Conjugacions: -ar, -er o -re, -ir (incoatiu); irregulars