Passat perifràstic de l'indicatiu (català)

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

El passat perifràstic en català és un temps verbal utilitzat per a expressar accions del passat. Es forma amb unes formes auxiliars del verb anar i el verb principal en infinitiu. És una de les perífrasis verbals del català.

En la majoria de dialectes del català el passat perifràstic ha substituït, en la llengua oral, el passat simple, propi del català clàssic (jo cantí, tu cantares, ell cantà...). El passat simple només es conserva en la zona del valencià central, en zones del valencià alacantí i a Eivissa.

Passat perifràstic
persona 1a conjugació 2a conjugació 3a conjugació
jo vaig jugar vaig perdre vaig servir
tu vas (o vares) jugar vas (o vares) perdre vas (o vares) servir
ell/ella va jugar va perdre va servir
nosaltres vam (o vàrem) jugar vam (o vàrem) perdre vam (o vàrem) servir
vosaltres vau (o vàreu) jugar vau (o vàreu) perdre vau (o vàreu) servir
ells/elles van (o varen) jugar van (o varen) perdre van (o varen) servir

Els valors del passat perifràstic[modifica]

El passat perifràstic es fa servir per a referir-se a un fet o una acció realitzats en un moment del passat i dins d'un període temporal que ja s'ha donat per acabat.[1]

El lladre va entrar a casa nostra però no es va endur res de valor sentimental.

El temps és una característica del català atès que cap altra llengua neollatina posseeix un passat perifràstic. El perifràstic es construeix a partir del verb anar que actua com a auxiliar. El verb d'acció queda en infinitiu. La combinació dels dos dona valor temporal per a expressar una acció passada que ja s'ha donat per acabada. Té exactament el mateix valor i sentit que el passat simple.

De fet, malgrat que tots dos tinguin el mateix valor, per tant, aquest ús, en llengua parlada, escrita i oral, el passat simple ha deixat d'utilitzar-se en la majoria dels dialectes, on ha sigut substituït pel passat perifràstic. En canvi, altres dialectes com el valencià central, l'eivissenc i l'alacantí el mantenen.[2]

Un text en perifràstic es considera més planer, i per això, tant en la llengua escrita com en l'oral, el passat simple s'utilitza. El seu ús queda reglat a narracions literàries o a descripcions enciclopèdiques. Això li dona un caràcter erudit i per aquest motiu s'acostuma a reservar per al camp de la poesia, etc.

L'home sentí una veu.

Era -digué- veu del Senyor, Se sotmeté a la demanda

i portà el fill a l'holocaust.

(Josep Enric Dallerès, Vuitanta-dos dies d'octubre)

Cal precisar, però, que l'ús de la Viquipèdia ha generalitzat encara més el perifràstic, estenent-lo al camp de les ciències, com ara en materials enciclopèdics.[cal citació] En alguns manuals d'estil es desaconsella l'ús del perifràstic i el passat simple en en un mateix text,[3] tot i que no es considera un error gramatical i altres fonts fins i tot recomanen l'alternança per qüestions d'estil.[2]

A l'àmbit lingüístic català, o sigui, en els territoris de parla catalana, es fa servir majoritàriament el perifràstic en lloc del passat simple. En canvi, en el territori valencià és d'ús comú emprar el passat simple en comptes del perifràstic en tots els contextos, és a dir, parlats i escrits, formals o informals. Aquest punt, però, té alguns matisos perquè fins i tot en aquests casos, el perifràstic ha pres cada volta més rellevància i avui es tendeix a abandonar el passat simple i anterior.[4]

Formació del passat perifràstic[modifica]

Els pronoms personals[modifica]

Els morfemes de persona són els que relacionen el verb amb una persona gramatical, generalment representada pels pronoms personals que l'acompanyen.[5]

Ell canvia de texans tots els dies.

En català, els pronoms personals o morfemes de persona no són necessaris perquè la flexió verbal ja indica el gènere i el nombre. Per aquest motiu se solen elidir ben sovint, en llengua parlada com escrita. Tot i això, en cas de necessitar posar èmfasi o donar més rellevància a la persona gramatical, hom acostuma a no dispensar-los.[5]

Jo jugo piano totes les tardes. -> Jugo piano totes les tardes.

Ella té classes de piano totes les tardes. -> Té classes de piano totes les tardes.

Els pronoms personals en català són els següents:[5]

Pronom personal Persona Nombre
Jo 1a singular
Tu 2a singular
Ell / Ella 3a singular
Nosaltres 1a plural
Vosaltres 2a plural
Ells / Elles 3a plural

En particular, la segona persona, en català, posseeix tres graus de tractament els quals fan variar el verb. A la pràctica, és a dir, en llengua parlada, els tractaments no formals són d'ús molt recurrent i habitual mentre que es dona preferència a les formes formals en l'escrit.[5] I encara dins la llengua escrita, s'acostuma a prioritzar en administració les formes en "vós" perquè permet no distingir el gènere.

Pronom personal Verb Exemple
Tu 2a singular Portes un jersei nou!
Vostè / Vostès 3a singular / 3a plural Faci'm el favor... / Ens podrien confirmar la seua assistència?
Vós 2a plural Ompliu els requadres en blanc amb la forma correcta

Les conjugacions[modifica]

El català és una llengua flexionada de forma que els verbs presenten un lexema verbal (o arrel) que expressa el contingut lèxic del verb i es repeteix en totes les formes dels verbs regulars. Els morfemes verbals, en canvi, presenten variació, ja que expressen, en una mateixa desinència, el nombre, la persona, el temps i el mode.[5][1]

Verb Lexema verbal Morfema verbal
estudio estudi- -o
descobreixo descobr- -eixo
perdo perd- -o

En conseqüència, els verbs es conjuguen en funció de les seves conjugacions o morfemes verbals d'arrel.[5][1]

  • Verbs acabats en -AR (1a conjugació)
  • Verbs acabats en -ER o -RE (2a conjugació)
  • Verbs acabats en -IR (3a conjugació)

Els verbs de la tercera conjugació poden ser purs o incoatius. Els verbs purs són els que segueixen el model regular de conjugació mentre que els incoatius afegeixen l'increment -eix o -ix segons la variant dialectal entre el lexema verbal i la terminació de la primera, segona, tercera persones del singular i la tercera del plural.[5][1]

Obro la porta (pur)

Floreixen les flors del jardí (incoatiu)

Finalment, els verbs dur i dir són considerats verb de la segona conjugació, és a dir, es conjuguen segons el model regular de la segona conjugació, tot i presentar lexemes verbals irregulars.[5][1]

Construcció del passat perifràstic[modifica]

Els verbs regulars[modifica]

La construcció regular del passat perifràstic es fa amb l'ajuda del verb "anar" que s'utilitza com a auxiliar. És a dir, és un verb "ajuda" que ens permet construir el valor que posseeix el perifràstic. D'aquesta manera, es conjuga en primer lloc el verb anar al Present de l'Indicatiu. Tot seguit, s'afegeix a aquesta estructura el verb d'acció sense conjugar.[5]

Persona Anar Verb
Jo vaig jugar
Tu vas (o vares) jugar
Ell / Ella va + jugar
Nosaltres vam (o vàrem) jugar
Vosaltres vau (o vàreu) jugar
Ells / Elles van (o varen) jugar

El resultat final dona la regularitat següent:

Persona Jugar Perdre Servir
Jo vaig jugar vaig perdre vaig servir
Tu vas jugar vas perdre vas servir
Ell / Ella va jugar va perdre va servir
Nosaltres vam jugar vam perdre vam servir
Vosaltres vau jugar vau perdre vau servir
Ells / Elles van jugar van perdre van servir

Els verbs irregulars[modifica]

Vegeu també: Llista de verbs irregulars catalans

La irregularitat pròpiament dita la presenta el mateix auxiliar, és a dir, el verb anar que no es conjuga segons les regles regulars del Present de l'Indicatiu.[5] De fet, es pot considerar els temps perifràstics com els més fàcils d'aprendre perquè el verb d'acció no es conjuga i queda a l'infinitiu.

Els infinitius són tots regulars malgrat que s'accepta doble infinitiu per als verbs següents:[5]

  • valer (valdre)
  • caler (caldre)
  • caber (cabre)

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Pompeu Fabra. Gramàtica Catalana. IEC, 2006. ISBN 84-7283-290-2. 
  2. 2,0 2,1 «Usos del passat simple i el passat perifràstic». Optimot. [Consulta: 12 juny 2021].
  3. «CUB - Passat simple o perifràstic < Verbs < Morfosintaxi < Qüestions de llengua < Llibre d'estil». [Consulta: 4 agost 2018].
  4. Magí Camps. Parla'm amb estil. Eumo, 2020. 
  5. 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 Roser Ingla Martet. Manual de Llengua Catalana. 1998. Govern d'Andorra. ISBN 99920-0-428-2. 


Mode i temps en català

Indicatiu

Present (jugo) | Perfet (he jugat)

Imperfet (jugava) | Plusquamperfet (havia jugat)

Passat simple (jugui) | Anterior simple (haguí jugat)

Passat perifràstic (vaig jugar) | Anterior perifràstic (vaig haver jugat)

Futur (jugaré) | Futur perfet (hauré jugat)

Condicional (jugaria) | Condicional perfet (hauria jugat)

Subjuntiu

Present (jugui o jugue) | Perfet (hagi jugat o haja jugat)

Imperfet (jugués) | Plusquamperfet (hagués jugat)

Imperatiu

Present (juga)

Logo letteratura

Infinitiu

Present (jugar)

Perfet (haver jugat)

Participi

Passat (jugat)

Gerundi

Present (jugant)

Perfet (havent jugat)

Conjugacions: -ar, -er o -re, -ir (incoatiu); irregulars