Antonio Blanco Freijeiro

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAntonio Blanco Freijeiro
Biografia
Naixement6 setembre 1923
Marín (Pontevedra)
Mort6 gener 1991 (67 anys)
Las Rozas de Madrid (Comunitat de Madrid)
  Catedràtic 

Dades personals
FormacióUniversitat de Santiago de Compostel·la
Universitat Complutense de Madrid
Es coneix perBibliotecari de la Reial Acadèmia de la Història
Activitat
Director de tesiAntonio García y Bellido
OcupacióAntropòleg, historiador, arqueòleg i catedràtic d'universitat
OcupadorUniversitat Complutense de Madrid
Obra
Estudiant doctoralRamón Corzo Sánchez
Família
PareAntonio Blanco Porto
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Antonio Blanco Freijeiro (Marín, Pontevedra, 6 de setembre de 1923 - Las Rozas de Madrid, 6 de gener de 1991) va ser un historiador i arqueòleg gallec, catedràtic d'Arqueologia, Epigrafia i Numismàtica de la Universitat de Sevilla (1959-1974), més tard d'Arqueologia Clàssica a la Universitat Complutense de Madrid (1974-1988), i Acadèmic Bibliotecari de la Reial Acadèmia de la Història (1977-1991).

Biografia[modifica]

Era fill del músic i erudit gallec Antonio Blanco Porto, vinculat des de 1921 a la Sociedad Filarmónica de Pontevedra i, des de 1926 a 1940, cofundador i primer director de la paral·lela Sociedad Coral Polifónica de Pontevedra.

Va estudiar Filosofia i Lletres a les universitats de Santiago de Com­postel·la i Complutense de Madrid, doctorant-se en Filologia Clàssica per aquesta en 1947, amb una tesi sobre Minería y metalurgia española en la Antigüedad (1947), dirigida pel seu mestre Antonio García y Bellido. Després va anar a la Universitat d'Oxford per realitzar una estada d'estudi (1947-1949) amb la beca de la "Fundació Comte de Cartagena", de l'Acadèmia de la Història, en la qual hi gaudia del suport ferm de l'influent Francisco Javier Sánchez Cantón, a qui Blanco considerava com el seu segon mestre. A la seva tornada a Espanya és Professor Ajudant i Adjunt d'Arqueologia de García y Bellido a la Universitat de Madrid (1949-1959) (durant el seu primer curs va ser alumne seu José María Blázquez Martínez, col·laborant també en l'Institut d'Arqueologia Rodrigo Caro del CSIC, que dirigia Bellido. Durant aquests anys (1954-1955) va gaudir d'una beca de la Fundació Alexander von Humboldt, la qual cosa li va permetre ampliar la seva formació germànica i perfilar el seu sentit winckelmannià del clàssic a les universitats de Heidelberg i Bonn.

En 1959 assolí la càtedra d'Arqueologia, Epigrafia i Numismàtica de la Universitat de Sevilla. Va ser Membre Ordinari de l'Institut Arqueològic Alemany de Berlín i Acadèmic de Nombre de la Real Academia de Bellas Arts de Santa Isabel de Hungría de Sevilla, en 1963, i, des de 1977, també de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid, de la qual en fou bibliotecari perpetu. Molt poc inclinat als càrrecs, va exercir uns anys com a Vicedegà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Sevilla (1966-1974) i, per un breu temps, com a Inspector Tècnic i Comissari General d'Excavacions Arqueològiques. Durant gairebé any i mig, entre setembre de 1967 i febrer de 1969, va ser director de l'Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma, càrrec que va haver d'abandonar en ser-ne destituït després d'un procés contenciós-administratiu.[1]

En 1983 va ser guardonat amb el premi de traducció Fray Luis de León per la seva versió espanyola de la Historia de la Edad de Piedra, de Hermann Müller-Karpe, però més ressò encara va obtenir la seva versió de The Roman Revolution de sir Ronald Syme (1939), publicada per Taurus en 1989 i aviat esgotada.[2] En 1985 va ser nomenat vocal del ­Reial Patronat del Museu del Prado en representació del Cos Facultatiu de Conservadors de Museus. Molts anys enrere havia estat conservador d'escultura del propi museu (realitzant el seu catàleg en 1957), com també d'antiguitats de la Casa Ducal d'Alba.

A vegades va practicar l'arqueologia de camp, primer en els anys 50, col·laborant en les excavacions espanyoles al santuari de Gabii (Itàlia), i després dirigint o codirigint algunes excavacions i prospeccions, com a La Guardia de Jaén, Riotinto (Huelva), Ategua (Còrdova), Platja d'A Lanzada (Pontevedra), o Itàlica (Sevilla). Dos dels seus articles primerencs, "Orientalia I" i "Orientalia II" van tenir un merescut ressò i influència, per situar en primer pla el període anomenat "orientalizant".[3] Va ser cofundador en 1970 de la revista científica Habis de la Universitat de Sevilla, i va dirigir la col·lecció d'art antic d'Historia 16.

Havia patit alguns problemes cardíacs i va morir sobtadament en la matinada del dia de Reis de 1991,[4] i fou enterrat al panteó familiar de Marín, al costat de la seva primera esposa, Pilar López-Brea Osorio, bibliotecària de la Universitat de Sevilla i més tard bibliotecària directora de la Reial Acadèmia de la Història, morta en 1982. La filla d'ambdós, Mercedes Blanco López-Brea de Morel, és professora d'espanyol a la Universitat París IV-Sorbonne i experta en la literatura espanyola del segle XVII.[5]

Honors pòstums[modifica]

L'Àrea d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Madrid va inaugurar anys enrere en honor seu l'"Aula Didàctica Antonio Blanco Freijeiro. Laboratori per a la Història Antiga d'Orient i Egipte", que manté una col·lecció de materials pràctics, organitzant a més sèries anuals de conferències. La seva ciutat natal, Marín organitza també en els últims deu anys una setmana en record seu, incloent diferents actes culturals.[6]

Monografies[modifica]

Referències[modifica]

Enllaços externs[modifica]

«Obra de Antonio Blanco Freijeiro» a Dialnet.


Premis i fites
Precedit per:
Carlos Ignacio Martínez de Campos y Serrano
Coat of Arms of the Spanish Royal Academy of History.svg
Acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història
Medalla 31

1976 - 1991
Succeït per:
Faustino Menéndez Pidal de Navascués