Art safàvida

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Plaça Naqsh-e Jahan, Patrimoni de la Humanitat,[1] amb les joies de l'arquitectura safàvida: a l'esquerra, la mesquita del xeic Lotfallah; al fons, la mesquita del Xa; i a la dreta, el palau d'Ali Qapu

La denominació art safàvida agrupa la producció artística que es va donar a Pèrsia —actual Iran i part de l' Iraq d'avui— durant el govern de la dinastia homònima, entre els anys 1501 i 1722. Marca un punt culminant en l'arquitectura persa i en l'art del llibre, mentre que en les arts menors, com la ceràmica, l'art del metall o del vidre, els seus assoliments tenen més o menys tendència a periclitar. Encara que nodrit per la cultura persa, l'art safàvida va estar fortament influenciat per les cultures turcmana (els orígens de la dinastia), xinesa, otomana i occidental.

Els safàvides van ser els últims sobirans que van promoure un art nacional «persa». Se'ls deu una reactivació de la producció artística en l'actual Iran, particularment destacable en la planificació urbana d'Isfahan: els palaus d'Ali Qapu i Chehel Sotoun són veritables joies que destaquen en mig de parcs traçats segons perspectives precises, mentre la llarga avinguda monumental de Tschahār Bāgh o 'avinguda dels Quatre Jardins', de 3 km, articula la ciutat. Guardians de l'antiga tradició artística més que veritables innovadors, van desenvolupar un art cortesà refinat i sumptuós amb tendències manieristes en la decoració que tenen un gran encant poètic. La seva caiguda va portar a una ràpida degeneració de l'art iranià.[2]

Context històric[modifica]

Mapa de l'imperi safàvida
Xa Ismaïl I, el fundador de la dinastia dels safàvides

La dinastia safàvida prove d'una germanor turcmana anomenada safavieh que va aparèixer a l'Azerbaidjan cap el 1301, amb el xeic Safi al-Din (1252-1334), que li dóna el nom. Els safàvides han contribuït en gran mesura a la propagació del xiisme duodecimà que consideren al dotzè imam ocult com el seu líder. No obstant això, fins al 1447 la dinastia safàvida no va començar a mostrar ambicions polítiques, amb l'arribada al poder del xeic Djunayd. Es va establir un sistema de lluites i d'aliances amb les tribus turcmanes, donant com a resultat l'extinció de la dinastia dels Qara Qoyunlu, regnants a la regió de Tabriz, oposada a la dels Aq Qoyunlu, instal·lats a Anatòlia. Haydari, el successor de Djunayd, fou assassinat, i el xa Ismaïl I (r. 1501-1524), que llavors tenia dotze anys d'edat, va encapçalar el moviment el 1499. Va començar una vigorosa propaganda que li va permetre reclutar un exèrcit. El 1500, els seus 7000 soldats van vèncer a les tropes turcmanes, una força de 30.000 homes, i el 1501, Ismaïl I va entrar a la ciutat de Tabriz, en el nord-oest de l'actual Iran, proclamant el ritu imamí com a religió de l'estat i fent encunyar les primeres monedes amb el seu nom.

L'expansió territorial es va accelerar cap a Bagdad i l'Imperi otomà, però l'arribada de Selim I al capdavant de l'Imperi otomà que va prohibir el xiisme, així com la batalla de Çaldiran el 23 d'agost de 1514, van marcar una aturada en aquesta expansió. L'exèrcit safàvida, que no coneixia l'ús de les armes de foc, va patir una aclaparadora derrota.[3] Selim I va entrar a Tabriz —on es va retirar uns mesos més tard a causa de les disputes internes— i es va annexionar gran part del territori safàvida. Ismal I, l'ascendència divina del qual va ser fortament qüestionada, es va retirar de la vida política, mentre que les relacions amb els turcmans qizilbash —deixebles sufís xiïtes dels safàvides— es deterioraven. El 1515, la instal·lació dels portuguesos a Ormuz va comportar l'inici d'un prosper comerç amb Europa.

Després de la mort d'Ismaïl I, el seu fill de deu anys, Tahmasp I (r. 1524-1576) va arribar al poder. Poc brillant en el plànol militar, va cedir la ciutat de Bagdad a Solimà el Magnífic, i va transferir el 1548 la capital a Qazvín. Finalment, va signar el 1555 el Tractat d'Amasya que li assegurava una pau duradora. El seu regnat, el més llarg en la història de Pèrsia, va estar marcat per la signatura, als seus vint anys, d'un «edicte de penediment» que va instaurar una religió autoritària, prohibint la música, la dansa, les begudes alcohòliques i fins i tot l'haixix.

Un pont de l'època safàvida proper a Qazvín

Després de la mort de Tahmasp el 1576, van seguir dotze anys de confusió i fins a l'arribada del xa Abbas (r. 1587-1629) no es va aconseguir restaurar una calma relativa. Abbas, conegut com Abbas el Gran, va signar una pau molt desfavorable amb els otomans, per aconseguir temps per posar en peus un exèrcit de ghulams (mercenaris caucàsics, armenis i georgians). Els ghulams també van ser integrats en una administració centralitzada, ocupant els llocs dels turcmans jutjats massa renuents.[4] Aquestes mesures van permetre que el xa guanyés a les tropes uzbekes i que el 1598 reprengués la ciutat d'Herat i el 1624 la pròpia Bagdad. Aquest regnat, el més ple de la dinastia, va donar lloc a un comerç i art destacables, sobretot amb la construcció de la nova capital d'Isfahan.

El període posterior a la mort d'Abbas el Gran va ser un llarg declivi, en part a causa del «sistema de l'harem» que promovia les intrigues i manipulacions. El regnat del xa Safi (r. 1629-1642) va destacar per la seva violència arbitrària i les pèrdues territorials; el del xa Abbas II (r.1642-1666) va marcar el començament de la intolerància religiosa cap als dhimmis i especialment els jueus, situació que va continuar sota el govern del xa Sulayman (r. 1666-1694) i del xa Husayn I (r. 1694-1722).[5] Una rebel·lió dels afganesos el 1709 va conduir finalment a l'extinció de l'imperi l'any 1722.

Arquitectura i urbanisme[modifica]

Sota Ismaïl[modifica]

Si bé el primer xa safàvida Ismaïl I va fer una política bastant intensiva de restauració i de conservació dels grans llocs del xiisme com Karbala (1508), Najaf (1508) i Samarra avui a l'Iraq i Mashhad (1514) a l'est d'Iran, entre d'altres, perpetuant així les tradicions timúrides i turcmanes, el seu mecenatge arquitectònic com a constructor va ser gairebé nul, probablement a causa de que la conquesta safàvida es va aconseguir sense grans destruccions. Així, a la nova capital Tabriz, tots els monuments dels turcmans van sobreviure satisfent les necessitats del xa i de la seva cort. No obstant això, Ismaïl I va fer de la ciutat d'Ardabil (al nord de l'Iran) un centre dinàstic i lloc de peregrinació, embellint el complex situat al voltant de la tomba de Shaykh Safi i enterrant-hi les restes del seu pare el 1509. Se li deu l'edificació del Dar al-Hadith, una sala dedicada a l'estudi dels hadits, l'equivalent a l'antiga Dar al-Huffaz, que servia per a recitar l'Alcorà.[6] Va ser probablement ell mateix qui va planificar la seva pròpia tomba, encara que es construís poc després de la seva mort. També s'acredita a Ismaïl I la restauració de la mesquita Jāmeh de Saveh, el 1520, on la decoració exterior ha desaparegut, però que en el mihrab combina l'ús de l'estuc arcaïtzant amb una delicada decoració d'arabescs en mosaic de ceràmica. A una altra mesquita de Saveh, la mesquita Meydān, es va fer un mihrab similar entre 1510 i 1518, datat per dues inscripcions.

Dormish Khan Shamlu, cunyat d'Ismaïl, va superar en part aquesta absència de construccions a partir de l'any 1503. De fet, com a governador d'Isfahan que residia més en la cort de Tabriz que en la seva pròpia ciutat, va deixar el poder de decisions en mans de Mirza Shah Hussein Isfahani, el més gran arquitecte de l'època, que va construir al lloc la tomba d'Harun-e Vilayat entre 1512 i 1513.[7] Assenyalat per un viatger occidental com un gran lloc de «peregrinació dels perses» tant musulmans com jueus i cristians, aquest monument està format per una habitació quadrada sota una cúpula, seguint un esquema de planta bastant tradicional. La cúpula descansa sobre un alt tambor, amb mocàrabs que omplen la zona de pas octogonal. Dos minarets avui desapareguts amplificaven el gran porxo, mentre que la decoració de la torre —hazerbaf— i els mosaics de ceràmica, centrada a la façana, conservaven la tradició timúrida. La façana, marcada per arcs cecs, s'unifica gràcies a la decoració de fons com en la gran mesquita de Yazd. A aquesta tomba s'ha d'afegir la mesquita Ali, molt a prop, acabada el 1522 per ordre del mateix governador.

Sota Tahmasp[modifica]

Com el seu predecessor, al començament del seu regnat (1524-1555), Tahmasp I va romandre poc actiu en relació amb el patrocini de grans obres arquitectòniques, implicant-se només en restauracions i embelliments, sempre en línia amb les principals dinasties anteriors, beneficiant-se especialment les grans mesquites de Kerman, Shiraz i Ispahan, i els santuaris de Mashhad i d'Ardabil. En aquest últim, es pot citar la torre funerària del xa Ismaïl, que va poder haver estat encarregada pel mateix xa, però que probablement es va fer en els primers anys del regnat de Tahmasp, encara que no s'esmenti cap data. Està situada just al costat de la torre funerària del fundador de la dinastia i, a conseqüència d'aquesta proximitat, té un diàmetre relativament petit. Sembla una mica aclaparada pel monument proper. Desproporcionadament alta, té tres petites cúpules superposades, i juga amb una decoració de ceràmica dividida en nombrosos registres per evitar la monotonia. El color groc de la ceràmica decorativa és, però, un element completament nou. També s'atribueix a Tahmasp el Jannat Sara (Casa del Paradís) d'Ardabil, un edifici octogonal amb dependències adjacents i jardins molt degradats al segle XVIII. Situat al nord-est de la tomba, dataria, segons Morton, dels anys 1536-1540. El seu principal ús encara és debat, ja que s'esmenta com una mesquita en fonts europees, però no en les de Pèrsia, el que planteja si seria planejat per albergar la tomba del propi Tahmasp, encara que en realitat després va ser enterrat a Mashhad.[8]

Es deu també a Tahmasp un palau a Tabriz, la capital fins al 1555, del qual no hi ha cap reste excepte una descripció del viatger italià Michele Membre, que va visitar Tabriz el 1539, i segons el qual, consistia en un jardí envoltat de parets de pedra i terra amb dues portes d'un gran meydān a llevant i una nova mesquita.

Al final del regnat, Tahmasp va organitzar els jardins de Sādatabad que, com tots els jardins perses, està dividit en quatre per dos senders perpendiculars i vorejat per un canal, una disposició que es troba especialment en les catifes-jardí del mateix període. Té banys, quatre mercats coberts i tres pavellons d'esbarjo: el Gombad-i Muhabbat, l'Iwan-i Bāgh i el Chehel Sutun. El nom d'aquest últim, construït el 1556, significa «palau de quaranta columnes», nom que s'explica per la presència de vint columnes reflectides sobre un estany. En la tradició persa, el nombre quaranta s'utilitza sovint per significar una gran quantitat. Aquest petit edifici d'una única planta servia com a lloc d'audiència, de celebració de banquets o per a fins més privats. Estava decorat amb panells pintats d'escenes literàries perses, com la història de Farhad i Shirin, així com escenes de caça, de celebracions, festes o polo. Les bandes florals envoltaven aquests panells realitzats a partir de models del propi xa, pintor en el seu temps lliure, o fins i tot de Muzaffar Ali o de Muhammadi, a l'època emprats del taller-biblioteca —ketab khaneh— reial.

A la ciutat de Na'in, la casa del governador, construïda sobre una planta de quatre iwans, presenta una elaborada decoració sens dubte d'entre 1565 i 1575[9] seguint una rara tècnica molt sofisticada: sobre una capa de pintura vermella, l'artista va disposar una capa de pintura blanca, després raspada per revelar els motius amb siluetes de color vermell que recorden l'art del llibre i de les teles. Es troben lluites d'animals, prínceps en el tron, escenes literàries (Khosrow i Shirin, Yusuf i Zouleykha), un partit de polo, escenes de caça, etc. Es nota que les siluetes es corben i que el taj, el característic pentinat dels safàvides al principi de l'imperi, ja ha desaparegut segons la moda de l'època. En els marcs el·líptics estan cal·ligrafiats quartets del poeta Hàfidh.

Sota Abbas[modifica]

Dibuix del meydān ('plaça'), de G. Hofsted van Essen, 1703, Biblioteca de la Universitat de Leiden

El regnat d'Abbas I el Gran marca l'explosió de l'arquitectura safàvida, amb la construcció d'una nova capital a Isfahan.

Isfahan[modifica]

Per tercera vegada en la història dels safàvides, la capital de l'imperi sota el govern d'Abbas canvia de lloc: es va traslladar a la ciutat d'Isfahan, localitzada en una posició més centrada dins el regne que no pas Tabriz o Qazvin (situada entre ambdues). Es va establir al costat de l' antiga ciutat, organitzada al voltant d'un meydān (o maidan), una gran plaça de 512 m de longitud i 159 m d'amplada. En una banda hi ha la mesquita del Xa, en l'altre l'oratori del xa, anomenat mesquita del xeic Lotfallah, mentre que el palau d'Ali Qapu s'obre a un passeig d'esbarjo (Chahar Bāgh, o Tschahār Bāgh, 'jardí de la ciutat' o 'avinguda dels Quatre Jardins') i el Gran basar porta a l'antiga gran mesquita (o del divendres). El riu Zayandeh es troba travessat per dos ponts que condueixen al barri armeni de la Nova-Djoulfa.

Ali Qapu
Article principal: Palau d'Ali Qapu
L'Ali Qapu i arcades del meydān, de principis del segle xvii

El palau d'Ali Qapu és un alt edifici un costat del qual dóna al meydān i l'altre al Chahar Bagh, que probablement fos construït en dues fases, segons Galieri, qui el va estudiat en detall. En ell es troben les característiques pròpies de l'arquitectura persa, com el gust per les proporcions dos terços/un terç de la part superior (talar), o fins i tot l'ús de la planta cruciforme. La decoració recorda sovint l'art del llibre llavors contemporani, amb núvols xinesos, ocells volant, arbres florits tractats amb una gamma de colors suaus. Les habitacions superiors, anomenades sales de música, estan decorades amb petits nínxols amb forma d'ampolles de coll llarg. Ali Qapu servia de porta d'accés al passadís processional per la part del darrere, però el xa també l'utilitzava per mostrar-se al públic, i veure els partits de polo i les desfilades militars que regularment es celebraven al meydān.

Qaysarieh, o gran basar
Entrada del Qaysarieh
Article principal: Gran basar d'Isfahan

El gran basar està connectat amb l'antic mercat per una banda i amb el meydān per l'altre. A la banda que s'obre al meydān, una alta volta d'arestes sortints tanca una estructura de diversos pisos, la part superior de la qual estava reservada per a l'orquestra del xa mentre que a sota hi havien les botigues i les habitacions, disposades segons els oficis. Una decoració de mosaics de ceràmica reflecteix l'interès que tenia el xa en l'arquitectura civil tant com en l'arquitectura religiosa o d'esbarjo.

Mesquita del xeic Lotfallah o oratori del Xa
Article principal: Mesquita del xeic Lotfallah
Interior de la mesquita del xeic Lotfallah, vers 1618-1618, Isfahan

Aquesta mesquita va ser la primera construïda en la nova Isfahan, abans que la gran mesquita del Xa. La seva construcció va durar més de setze anys, però dues dates, 1616 a la cúpula i 1618 en el mihrab, fan pensar que va ser acabada al voltant de l'any 1618. L'arquitecte va ser Muhammad Riza ibn Husayn, i el cal·lígraf tal vegada va poder ser el miniaturista Reza Abbasi.

La planta d'aquesta petita mesquita és força inusual, amb una entrada en xicana intencionadament fosca que condueix a una sala d'oració completament coberta per una cúpula i oberta per un gran portal. L'absència de pati és notable, com també la de minaret, comprensible ja que només era usada com oratori privat del sobirà.

La decoració es va realitzar amb panells de marbre groc els superiors, amb nínxols en els costats amb riques estalactites i un recobriment ceràmic. La paleta de la cúpula exterior és molt singular, dominada pel color terra.

Mesquita del Xa
Entrada de la mesquita del Xa
Article principal: Mesquita del Xa

La mesquita del Xa va ser construïda entre els anys 1612 i 1630 sota la direcció dels arquitectes Muhibb al-Din Ali Kula i Ustad Ali Akbar Isfahani. Les seves dimensions són colossals: 140 m per 130 m, una àrea de 18.000 m2. La planta, però, és molt més ortodoxa que la de la mesquita del xeic Lotfallah: es tracta d'una mesquita estrictament simètrica, amb quatre iwans i dues cúpules, amb minarets davant de la sala d'oració. En ambdós costats de l'edifici es troben dues madrasses.

El pla de l'edifici, com la seva decoració, mostra una gran coherència. Els revestiments ceràmics recobreixen tota la superfície dels murs, però la part posterior dels iwans és sovint negligida a favor de la façana. El color dominant és el blau, que gairebé forma una «capa blava» i dóna unitat al conjunt. Es poden establir comparacions amb l'art del llibre.

Pont Allahverdi-khan
Pont Allaverdikhan de nuit

Podent-se datar en 1608, aquest pont va ser erigit per ordre del primer ministre georgià del xa Abbas,[10] i es troba com a continuïtat del passeig Chāhār Bāgh.[11] Amb les seus arcades, en els costats i a la base, ofereix la possibilitat de passejar a diversos nivells, depenent de l'altura de l'aigua. Servia com a lloc de pas sobre el riu, tot i que també feia la funció de presa per regular el cabal. En travessar-lo, l'aigua dóna lloc a un gran efecte de font gràcies als graons. Al seu costat hi ha un talar anomenat el quiosc dels miralls, des d'on el governant podia observar el riu.

Sota Abbas II[modifica]

Notes i referències[modifica]

  1. «Meidan Emam, Esfahan» (en anglès). World Heritage List. UNESCO. [Consulta: 13 gener 2018].
  2. «Séfévide», a Les Muses. Tom XIII, coedició Grande Batelière (Paris), Kister (Ginebra) i Erasme (Bruxelles-Anvers), 1969-1974. (en francès)
  3. Michael J. McCaffrey. «Çaldiran», a Encyclopædia Iranica (en anglès)
  4. R. M. Savory. «Abbas I», a Encyclopædia Iranica (en anglès)
  5. R. M. Savory. «Abbas II», a Encyclopædia Iranica (en anglès)
  6. Els investigadors es troben dividits en el cas de l'atribució del Dar al-Hadith al xa Ismaïl, però Sussan Babai destaca la menció el 1570, d'una inscripció amb els títols de xa Ismaïl a la façana. cf S. Babaie, «Building on the past: the shaping of Safavid architecture, 1501–1576», a Hunt for paradise, courts arts of Safavid Iran 1501 - 1576, p. 32.
  7. Datació possible gràcies a una inscripció
  8. A. H. Morton, «The Ardabil Shrine in the Reign of Shah Tahmasp I», Iran 12, 1974, pp. 31-64, 13, 1975, pp. 39-58.
  9. Sheila Canby, The Golden age of Persian art, British Museum Press, 2002, p. 192, ISBN 0-7141-2404-4
  10. (anglès) «Allahverdi Khan», R. M. Savory, Encyclopædia Iranica
  11. (anglès) Article «Chāhār Bāgh», Roger M. Savory, Encyclopædia Iranica

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Art safàvida Modifica l'enllaç a Wikidata
  • (francès) Yves Bomati, Houchang Nahavandi, Shah Abbas, empereur de Perse - 1587-1629, Perrin, 1998, "Prix Eugène Colas" de l'Académie française 1999, ISBN 2-262-01131-1
  • (francès) «Safawides» a Encyclopédie de l’Islam, vol. IX, Brill
  • (francès) F. Richard, Splendeurs persanes, BNF, Paris, 1997, 239 p. ISBN 2-7177-2020-0
  • (anglès) Ghulam Sarwar, History of Shah Ismail Safawi, New York: AMS Press, 1975, 1 vol. (xii-126 p.), ISBN 0-404-56322-8
  • (anglès) S. Canby, The golden age of Persian art 1501 - 1722 Londres, British Museum Press, 2002, ISBN 0-7141-2404-4
  • (anglès) S. Canby, J. Thompson, Hunt for paradise, courts arts of Safavid Iran 1501 - 1576, Skira, 2003, 340 p. ISBN 0-87848-093-5
  • (persa) Negārkari irāni (« Persian painting »), Sheila R. Canby, tr. M. Shayestehfar, Téhéran, 1992, ISBN 964-92904-8-6
  • (persa) Naqāshi irāni (« Persian painting »), Basil Gray, tr. Arabali Sherveh, Téhéran, 1995, ISBN 964-6564-86-0
  • (castellà) Florencio del Niño Jesús, A Persia (1604-09). Peripecias de una embajada pontificia que fué a Persia a principios del Siglo XVII, Biblioteca Carmelitana-Teresiana de Misiones II, Pamplona, 1929.
  • (francès) Jean-Baptiste Tavernier, Les Six voyages de J.-B. Tavernier en Turquie, en Perse et aux Indes, 2 vols., Paris, 1676
  • (francès) Jean Chardin, Voyages du Chevalier Chardin en Perse, 4 vols., Amsterdam, 1735.
  • (persa) M. Vārzi, Honar va san'at-e qālī dar Irān, Teheran, 1350/1971.