Autoretrat (Miró)

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'obra artísticaAutoretrat
francès:Autoportrait
Imatges externes
Imatge de l'obra
Tipus quadre
Artista Joan Miró
Data creació 1919
Tècnica Oli damunt tela
Gènere autoretrat i retrat
Estil retrat
Dimensions 75 (Alçada) × 60 (Amplada) cm
Col·lecció Museu Picasso de París, París
Modifica les dades a Wikidata

Autoretrat és una pintura de Joan Miró, pintada a Barcelona l'hivern de 1919.[1] Aquest segon autoretrat de l'artista és dels més coneguts. La pintura es troba reproduïda en molts catàlegs i, sovint es presenta en exposicions i retrospectives de l'artista.[2] Forma part dels seus quadres detallistes on l'autor combina un realisme minuciós amb decoracions o escenes més oníriques o fantàstiques.[3]

Història[modifica]

De tornada a Barcelona durant l'hivern 1918-1919, Miró va tornar al retrat que havia tractat durant els seus període fauvista, que després havia abandonat. La seva nova forma de pintar contrasta amb l'explosió de colors dels anys anteriors.

A la primavera de 1919, Picasso va comprar l'autoretrat. Una mica més tard també va adquirir Retrat d'una ballarina espanyola, que té la mateixa força.[4] D'acord amb Jean-Louis Prat, el llenç va ser donat per Picasso a Miró.[5]

« Dalmau, qui havia fet la meva primera exposició individual a Barcelona el 1918, va organitzar una exposició del meu treball a la Galerie La Licorne de París el 1921. Necessitava obrir-se portes, hi va pensar que Picasso estava en bona posició i li va oferir l'obra per fer-ho feliç. Picasso li havia dit que l'havia vist exposada a la galeria Licorne. El regal li va agradar a Picasso »
— Joan Miró[6]

Descripció[modifica]

Miró es representa a si mateix en batí vermell. El cap és rodó, així com el nas i la barbeta. No hi ha cap element agressiu en aquest retrat, excepte la trena de color negre que adorna el coll obert i la vora del batí.[7]

La cara està dividida en tres parts per la distribució del pèl a la seva cara: el front, la zona de la cara i la barbeta, que pot recordar a una màscara que tapa mitja cara. La cara és d'un to vermellós, i l'elegància de les corbes dóna sensació de tranquil·litat a tota l'obra.

«La pintura està directament inspirada en els frescos romànics de Catalunya. Només fa servir el cubisme com una dosi homeopàtica. No hi ha res concebible sense Braque i Picasso.»[8] Per Miró, el cubisme era un mètode, una disciplina amb el mateix rigor que Pierre Reverdy va denunciar, però a la que Miró en va saber treure profit. Segons les seves pròpies declaracions: «El cubisme és una disciplina de treball per a esprémer més a la forma»[9]

Crítica[modifica]

Autorretrat d'Albrecht Dürer.

Alguns crítics han argumentat que Miró havia tractat amb el cubisme, però en la pràctica mai havia entès el veritable caràcter o significat profund".[10] Allò què Jacques Dupin contesta desafiant que, segons ell, no podem esperar que un pintor dotat d'una personalitat tan forta, es deixés influir tant per un moviment que ja estava en declivi.[11]

La crítica també ha dit sovint que Miró treballa en un món naïf, sense comprendre el que fa.[12] Però aquí l'artista treballa amb un objectiu, un compromís amb l'objectivitat absoluta trobada poc després, el mateix any, en el Retrat d'una vaileta.[13]

Segons Walter Erben, Miró s'autoafirma en aquesta obra com a pintor, tal com ja ho van fer d'altres anteriorment, especialment Dürer amb el seu Autoretrat.[3]

Lubar assegura que l'obra té una influència en l'art romànic català i que el vermell i la disposició hieràtica de l'obra podria recordar el Pantocràtor de Taüll.[14]

Referències[modifica]

  1. Miró. Madrid: Tikal, Fundació Joan Miró, 2010, p. 8. 
  2. Dupin, p. 67
  3. 3,0 3,1 Erben 2004: p.7
  4. Leymarie, p. 11
  5. Prat 1997, p. 30
  6. Miró et Raillard 1977, p. 59
  7. Prat 1990, p. 26
  8. Dupin, p. 68
  9. Margit Rowell, p. 44 (Cartes de Miró a Jacques Dupin)
  10. Dupin, p. 68
  11. Dupin, p. 69
  12. Leiris Masson, p. 41
  13. Dupin, p. 71
  14. Lubar, Robert S. «El compromís de Miró». Joan Miró. L'escala de l'evasió, 2011 [Consulta: 16 juny 2014].

Bibliografia[modifica]

  • Clavero, Jordi J. Fundació Joan Miró. Guia de la Fundació. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 2010. DL B.10.061.2010. ISBN 978-84-343-1242-5. 
  • Erben, Walter. . Editorial Taschen, 1/03/2004. ISBN 978-3-8228-2358-3. 
  • Jean- Louis Prat, Miró, Martigny (Suisse), Fondation Pierre Gianadda, 1997 (ISBN 2-88443-042-3).
  • Jean-Louis Prat, Joan Miró, rétrospective de l'œuvre peint, Saint-Paul (Alpes-Maritimes), Fondation Maeght, 1990 (ISBN 2-900923-018).
  • Camilo José Cela et Pere A. Serra, Miró et Mallorca, Barcelone et Paris, Polígrafa et Cercle d'Art, 1984 et 1985 (ISBN 2-7022-0191-1)
  • Jacques Dupin, Miró, Paris, Flammarion, 1961 et 1993 (ISBN 2-08-011744-0)
  • Jean Leymarie, Miró : catalogue de l'exposition du Grand Palais (Paris) de mai à octobre, Paris, Réunion des musées nationaux, 1974, 187 p.
  • Raillard Georges et Joan Miró, Ceci est la couleur de mes rêves : entretiens avec Georges Raillard, Seuil, 1977 et 2004 (ISBN 84-7444-605-8)
  • Margit Rowell, Joan Miró, selected writings and interviews, Boston, J.K.Hall et Da Capo press, 1986, 356 p. (ISBN 0306804859)
  • Michel Leiris et André Masson, Miroir de la tauromachie, Saint-Clément-de-Rivière et Montpellier, Éditions Fata Morgana, 1981 (ISBN 2851942689)